L'últim sopar

Amor incondicional

Si mai sabeu com fer-me feliç, estigueu amb mi només un matí. Compartiu taula i un esmorzar. Un camí i una conversa. Serà suficient per recordar... 

T'

El menyspreu a l’esforç i el tedi a la rutina em fa perdre els matisos de la bellesa de qualsevol moment que ja crec he viscut i no val la pena tornar a repetir. Regiro entre els racons a la recerca de noves xicres. Diferents a les ja tastades.

I així oblido les sensacions d'aquells instants perduts en la memòria. El record em té present què he vist, escoltat, fins i tot l’olor que fa,..., però els sentiments  que perforen l’ànima s’esvaeixen amb el temps. Necessito tornar a veure com surt el sol els primers dies de l’hivern. Pujar al refugi de Teià amb els meus fills. Fer cada bes com si fos el primer. Mirar-te els ulls. Fer-te l’amor. Abraçar-te com si no ho hagués de fer mai més.

Companys (II)

Dinar d'empresa, i sopar amb els pares del futbol. Arribo a casa en ple estat d’eufòria, somrient a la vida que tinc. Deixo que brolli sense contenció. Avicii, de fons darrere els meus pensaments, m’acompanya. 

He llegit uns versos, com feia el meu pare, a l'hora dels postres. He donat les gràcies a l'empresari que fa possible la meva feina i part de la meva felicitat. He rigut. Ballat. Fumat. Begut. Parlat. He escoltat gent que qüestiona què fa amb la seva vida. Recollit llàgrimes desbocades de sentiments que no comprenen. He sentit que feia feliç a la gent del meu voltant. I tinc ganes d'estimar i que m'estimin. Encara no estic preparat per estar sol.

Una posta

Vídeo trucada a Thames Ditton