El lloc de les delícies

M’agradaria transmetre aquesta sensació per recordar-la quan no tingui memòria, i llegir en la meva decrepitud com van ser aquests dies feliços. De plenitud i de buidor al mateix temps. Ple de bons moments i sense res que m’embruti la ment. Embriagat i marejat amb un somriure permanent. Quan creus que has tastat la llibertat i sents nostàlgia al tornar. El sol, la sorra, el mar, les ones, el cansament, menjar, beure, escoltar música, dormir, carretera, una pel·lícula, xancletes, ombra, fulles, aigua, cafè, la lluna plena, el vent, córrer per la platja al teu costat, la pell brillant, riures, remar, ballar, la sal, el fred, l’amor, parlar, la son, silenci. Tot. Res.

Un crit

Alguna cosa deu estar passant i alguna cosa s'està fent malament quan hi ha tanta gent en els carrers. Gent de pau i gent violenta. No cal saber per què estàs caminant ni cap a on. Potser només són sensacions. Uns volen la independència, altres llibertat dels presos polítics. Creus que la justícia no és justa. Reclames igualtat. Cansats de les mentides. Impotència davant les paraules tan buides dels que parlen. Tristor i por a que l'odi aparegui; siguem forts. Segurament la gent està farta, i la gran majoria encara no sabem per què. Ha arribat l'hora de llançar un crit... només falta que algú l'escolti:

"Iba por la calle con dos amigos cuando el sol se puso. De repente, el cielo se tornó rojo sangre y percibí un estremecimiento de tristeza. Un dolor desgarrador en el pecho (...) Lenguas de fuego como sangre cubrían el fiordo negro y azulado y la ciudad. Mis amigos siguieron andando y yo me quedé allí, temblando de miedo. Y oí que un grito interminable atravesaba la naturaleza."