Et deixes anar, tanques els ulls, i lliures la teva ànima a qui t'ofereix l'aixopluc que estàs cercant.
Amb temps de fer tot el que tens ganes de fer. Sense despertador ni rellotge que em recordi el quan. Ser capaç de sortir de l'aigua sense cobdícia, en una gran onada de la que encara recordes el recorregut. Córrer per la platja, amb tantes ganes com tens de sentir-te ràpid i fort, i absent de dolor. Una dutxa amb Moussel, i Heno de Pravia a dojo per sobre el teu cos. Un plat de pasta amb anxoves i formatge parmesà. Dos ous crus. Una copa de cava. I una poma. Avui el dia és fresc i sembla que el vent a netejat la boira que ens voltava pel cap. Una migdiada i els llençols nets. Potser farem l'amor i una truita francesa amb la pel·lícula del diumenge. Hi ha dies que semblen rodons. Potser ho són.
En mi opinión la teoría falla en su segundo supuesto, que haya un alma a quien echarle la culpa o pedir favores. Pero esto es lo de siempre: es demasiado duro para el hombre de todos los lugares y épocas admitir que está solo, que no tiene explicación para muchas cosas y control sobre casi ninguna.
