Tres fragments de vellesa en la residència

No hi ha hora, ni moment ideal. Ve quan ve. És de les poques coses que no pots escollir. I quan et ve a buscar has de marxar amb ella. No té espera.
El pitjor del cas és veure com la gent ho accepta, com miren la teva marxa, sense canviar res de la seva rutina, perquè tampoc poden canviar-la, no hi ha res a fer. Perquè saben que també els hi tocarà. Però el més cruel és saber que estan allà asseguts, literalment asseguts, repetint els mateixos moviments fins l’infinit, comptant les rajoles de l’habitació, recordant trossos del passat, ensumant la mateixa flor de plàstic tot el dia, mirant quan quiets estan els núvols de la litografia, plegant el tovalló de paper una vegada rere una altra, acariciant-se la mà que ningú acaricia, estimant una nina de porcellana que ningú estima, besant una fotografia de la filla que no ha pogut venir, estan esperant el moment; perquè si estan allà és per això, no per res més. Si entren, ja no surten. És una sensació d’angoixa, claustrofòbia. Estar viu dins el taüt. I per molt que rasquis la caixa, l’esgarrapis, continues dintre. Ni una escletxa de llum, ni un bocí d’aire fresc. És un vagó cap a l’aniquilació. Potser forma part d’un extermini ocult. Però això sí, ben empastillat per no deixar d’estar assegut comptant les rajoles de l’habitació, recordant trossos del passat, ensumant la mateixa flor de plàstic tot el dia,...


- Com va?.
- Amb molt dolor. Tot el dolor que pots sentir quan saps que estàs empresonat . Amb el cap clar i prou coneixement per saber de la teva dependència, i que no sortiràs d’aquest lloc estrany. Lluny de casa i dels teus. Dia rere dia, hora rere hora, minut rere minut. L’angoixa de la no llibertat. Doncs així és com em va.


I amb els ulls desorbitats cridava pel dolor imaginari que li proferien aquelles bates blanques que passejaven a la llunyania de la seva ment. Un crit que demanava pietat, necessitava sentir-se lliure per alguns instants. No podia fugir d’aquelles cadenes més fortes que qualsevol acer, que la tenien lligada en un racó de la seva consciència. Salveu-la, si us plau. Renunciava a la seva dignitat, al seu orgull, per assaborir moments de felicitat. Donem-li, fins i tot si cal, l’odiable compassió dels vençuts perquè tingui una xicra de plaer.