Un matí qualsevol

Surto lleganyós de casa, les ulleres brutes i els quatre pels que tinc mal orientats. M’he tallat a l’afaitar-me; segur que em deixo el tros de paper de wàter enganxat a la ferida fins l’hora del cafè . La corbata té una taca. Un mitjó blau i l’altre negre; me n’adono quan el botó dels pantalons s’esfilagarsa mentre em cordo les sabates sense raspallar, i la carmanyola mal tancada em vessa l’oli del lluç a la bilbaïna. Plou i no porto paraigües. Ja són les vuit, faig tard i només falten quatre minuts perquè passi el tren farcit de gent molla, i se m’emboirin les ulleres a l’entrar, aniré dret i no podré acabar de llegir el llibre perquè tindré la mala sort de ...

-Bon dia.
-Bon dia! (Fins abans de veure’t hi havia alguna possibilitat) .
-Quina casualitat.
-Si, si. Ara feia temps que no ens vèiem (Tampoc en tenia cap necessitat) .
-Cap al tren? A treballar?
-Sí, senyor. (Cap on vols que vagi, a la platja, a treure el caiac?).
-Quin temps tindrem avui?
-Diuen que després d’aquestes quatre gotes sortirà el sol (Efectivament: no hi ha tema de conversa).
-... ixxx! Llàstima, perdrem el tren per ben poc; i sembla que va buit.
-No passa res. N’hi ha cada cinc minuts. A més, així podrem xerrar una estona (De què? De les vacances d’estiu? De la berbena de Santa Rosa al Casino?) .

Si a l’andana estigués el meu germà, tindria l’excusa perfecte per desempallegar-me d’aquest dropo; o potser baixa d’aquí a un parell d’estacions ...

-Mira! El teu germà.
-És veritat. Anem (El coneix. Ara ja no hi ha remei).
-Si, anem. A veure que ens explica (Això ja no ho suporto més. Un l’aguanto, però els dos germans junts, pot ser infernal. Són ells tan savis i graciosos! Sobretot quan s’han deixat el paper de wàter enganxat a la ferida! Ja!).