El salze cec i la dona adormida, Haruki Murakami (1949)
L’endemà vaig presentar la meva renúncia a la feina. A l’encarregat li havien arribat rumors, i em va dir que de moment s’estimava més prendre-s’ho com una absència prolongada. Als meus companys els va sorprendre que plegués, però cap no va intentar fer-me canviar d’opinió. Un cop vaig fer el pas, em vaig adonar que no era tan difícil com em pensava. Si t’ho planteges seriosament, al món no hi ha gaires coses que no puguis deixar. De fet, potser no n’hi ha cap.
lunes, 30 de junio de 2008
lunes, 23 de junio de 2008
L'home de gel
El salze cec i la dona adormida, Haruki Murakami (1949)
Jo em vaig enamorar de l’home de gel. Ell també m’estimava. Estimava la persona que era jo en aquell moment, sense tenir en compte ni el passat ni el futur, i jo estimava la persona que era ell en aquell moment, encara que no tingués ni passat ni futur. Era fantàstic. En aquell moment no em plantejava què volia dir estimar un home de gel, i em sembla que tampoc no m’ho hauria plantejat si l’home a qui hagués estimat no hagués estat de gel.
Jo em vaig enamorar de l’home de gel. Ell també m’estimava. Estimava la persona que era jo en aquell moment, sense tenir en compte ni el passat ni el futur, i jo estimava la persona que era ell en aquell moment, encara que no tingués ni passat ni futur. Era fantàstic. En aquell moment no em plantejava què volia dir estimar un home de gel, i em sembla que tampoc no m’ho hauria plantejat si l’home a qui hagués estimat no hagués estat de gel.
martes, 17 de junio de 2008
El mirall
El salze cec i la dona adormida, Haruki Murakami (1949)
Quan va sortir el sol, el tifó ja havia passat. El vent havia parat i el sol escalfava de valent. Em vaig dirigir a l’entrada. A terra hi havia el sabre i la cigarreta que m’havia caigut dels dits, però ni rastre del mirall. No hi havia estat mai. En aquella paret mai no hi havia hagut cap mirall.
O sigui que no vaig veure cap fantasma. El que vaig veure no va ser altra cosa que jo mateix. Tot i així, m’és impossible oblidar la por que vaig sentir aquella nit. I sempre que me’n recordo, penso que la cosa més terrible que hi ha en aquest món som nosaltres mateixos. ¿No trobeu?
Quan va sortir el sol, el tifó ja havia passat. El vent havia parat i el sol escalfava de valent. Em vaig dirigir a l’entrada. A terra hi havia el sabre i la cigarreta que m’havia caigut dels dits, però ni rastre del mirall. No hi havia estat mai. En aquella paret mai no hi havia hagut cap mirall.
O sigui que no vaig veure cap fantasma. El que vaig veure no va ser altra cosa que jo mateix. Tot i així, m’és impossible oblidar la por que vaig sentir aquella nit. I sempre que me’n recordo, penso que la cosa més terrible que hi ha en aquest món som nosaltres mateixos. ¿No trobeu?
lunes, 9 de junio de 2008
Una mar
Eddie would go, Stuart Holmes Coleman
Waimea Bay is like a beautiful woman, and I had my time with her. When I drive around that Bay, I see these guys pouring down the side of her waves. She’s turned her favours, she’s caressing some other young guy. We get older, yet she stays the same. I just aprecciate the times she smiled at me. Eddie had his time with her, and now some younger guys are having their time.
Waimea Bay is like a beautiful woman, and I had my time with her. When I drive around that Bay, I see these guys pouring down the side of her waves. She’s turned her favours, she’s caressing some other young guy. We get older, yet she stays the same. I just aprecciate the times she smiled at me. Eddie had his time with her, and now some younger guys are having their time.
lunes, 2 de junio de 2008
Ja no sé escriure...
Comiat, Josep Palau i Fabre (1917- 2008)
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
- He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
Xicra aportada per Montserrat Arnau
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
- He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
Xicra aportada per Montserrat Arnau