Si em torno a casar

A la platja de Chesil, Ian McEwan (1948)

El vent, que va canviar la direcció o es va intensificar, els va fer sentir el so d’onades més petites que trencaven amb més freqüència, com una trencadissa llunyana. La boira s’aixecava i en alguns trams descobria el contorn de turons baixos que giragonsaven damunt la línia de la costa, cap a l’est. Albiraven una capa llisa, lluminosa i grisenca que hauria pogut ser ben bé la superfície sedosa del mar, o la llacuna, o el cel; feia de mal dir. La brisa alterada va passar entre les balconeres entreobertes portant una temptació, una fragància salina d’oxigen i aire lliure que semblava contrastar amb les tovalles de lli emmidonat, amb la consistent salsa feta amb farina de blat de moro i amb la pesant coberteria de plata ben brunyida que tenien a les mans. El dinar de casament havia estat copiós i llarg. No tenien gana. En teoria res no els impedia abandonar els plats, agafar l’ampolla de vi pel coll i córrer fins a la platja, treure’s les sabates i delectar-se en la seva llibertat.