Una rialla

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.