17 de novembre del 1989

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Amb les botes d’hivern que portava trepitjava trossos de vidres trencats, trossos d’ampolles de cervesa, perquè a mesura que el tropell s’inflamava i s’exaltava més i més, bevia més i més quantitats de cervesa de les gerres i de les ampolles que aleshores llençava a terra, on es trencaven amb estrèpit. Les onades humanes exultants no desitjaven altra cosa que enfonsar en la cervesa els quaranta anys, aquells quaranta anys bíblics, aquells quaranta anys famolencs de llibertat i d’iniciativa pròpia i de la possibilitat de prendre decisions lliures, aquells quaranta anys de mals tractes i d’humiliació; aquelles onades humanes exaltades desitjaven enfonsar per sempre els quaranta anys en els rius i els mars de cervesa i en els ensordidors crits i bramuls i udols, en la marxa i els cops de peus i així trepitjar i baldar a patacades els quaranta anys tristos, tediosos i nefastos.