Direcció Stockholm

Descobrir el silenci. La possibilitat del transcórrer d’una vida entre la suavitat dels sons que pot desprendre una conversa civilitzada i austera, acompanyada d’una cervesa, un capuccino o un deliciós pastís de galeta farcit amb cireres. Aquell sol del vespre sense cap vianant que l’acompanyi, mentre pinta del coure més rogenc tots els edificis que toca, s’expressa tendre i maternal tot abraçant el nostre solitari caminar al costat del moll. Potser trist, coneixedor de la seva curta vida durant els propers mesos en aquestes latituds. Sentir-te protagonista d’aquells camins que transcorren casuals entre avets centenaris durant tants quilòmetres. Travessar en canoa els llacs plens de velers que es desplacen sense por a que els atrapi el temps. Platges envoltades d’illots de granit polit, fresques i acollidores. Entrar en la modèstia d’un temple protestant, tant distant de la superba i atemoridora nau gòtica. Passejar en bicicleta entre les dunes, acompanyat del darrer far, per arribar a la fi de la terra on es besen dos mars. Viatjar a un món on els nens i tenen cabuda, des de museus, fins a esglésies, passant per parcs temàtics com Legoland, detallistes i curosos amb l’entorn. Conviure amb gent que fa i deixa fer, respectant la teva llibertat i la dels demés, despreocupats de formalismes i convencions. Visitar pobles amb façanes de mil colors, fora de l’abast dels tentacles de l’anglès, i observar l’ús de llengües minoritàries amb normalitat.
Entrar en una de les múltiples autopistes alemanyes i desplaçar-me a tota velocitat entre els elements cel·lulars que garanteixen la irrigació de tot un país en constant funcionament. Circular durant dies entre inversions milionàries, pons, túnels, molins de vent i més autopistes, infraestructures que pensen en un futur ric i pròsper; segurament malmès per paràsits pendents de l’enrajolat d’unes voreres famolenques de turistes o fanals de disseny que il·luminin les nostres vergonyes. Conèixer horaris laborals compatibles amb la vida familiar, lluny de l’esclavatge i ineficàcia més estúpida que ja hem tastat.
Tot plegat acaba formant part d’una diferència de la que en som partícips, la riquesa de la qual és fer-nos únics, i donar-nos l’oportunitat d’aprendre i, també, ensenyar coses als demés.