lunes, 1 de febrero de 2010
Sant Martí
Accelera el pas discretament entre la gent mig aturada. Es guarda la pinta en els texans, a la butxaca del darrere, abans d’arreglar-se el coll de la camisa acabada d’estrenar i treure’s la pols de les sabates. Mentre l’observa, asseguda en el tronc sec de l’alzina, mirant la mar, travessa la petita plaça blanca assolellada, tot fonent-se. En veure’l, a la distància, enrojolada rere els seus cabells, no deixa de somriure fins el moment en que li dóna un petó en els llavis. S’acaricien els palmells mentre s’agafen de la mà, aguantant la respiració que no s’escapi cap bocí d’aquells instants, i marxen pel camí de ronda, amb la seguretat que avui serà un gran dia. La seva sinceritat tan cristal·lina, el desconeixement de la mentida, la felicitat dels ignorants, els permet gaudir d’un vol per sobre dels núvols que ens oculten la llum, tastar el paradís, dansar entre els estels, i, en mig de la follia, exhaurir l’infinit. Exhalen entusiasme i il·lusió. Passió per l’existència. Són anys de delit i desigs, per viatjar on els somnis són realitat. Lluny de la grisor i el costum. De l’insuportable mediocritat i l’extrema correcció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario