El temps d'un semàfor

El semàfor passa d’àmbar a vermell just en l’instant que decideixo canviar d’emisora, fart dels successos que donen per notícies. Poso punt mort amb Bad moon rising de fons. Miro per la finestra la gent que camina per la vorera del davant. Em sento espectador durant uns moments del show. M’imagino què pensa la gent quan surt de la boca del metro, mentre esperen l’autobús o acceleren el pas per arribar el menys tard possible a la feina. Pocs són els que s’aturen a conversar amb el que veuen cada dia en el mateix recorregut, recollir el paper que s’ha caigut mentre mengen l’ensiamada ensucrada no sigui que perdin uns preuats segons i se’ls hi posi vermell. Ningú pot parar. El ritme és frenètic. La cançó m’agrada i pujo el volum; en la meva bombolla vidriada només sento la cançó, i amb aquesta música la gent ha canviat d’expressió, tothom està content de fer el què fa, tothom riu, compren el diari i regalen un somriure al quiosquer, s’aturen al pas de vianants i conversen amb el desconegut del costat, l’ambient és fresc, hi ha ganes de fer coses, ningú s’arrossega, tot brilla i fa bona olor. Encuriosit i incrèdul pel que estic veient, abaixo la finestra del cotxe, i les notes desapareixen amb el fum de l’autobús que acaba d’arrencar al meu costat. Segurament, avui no tocava, la lletra no deu ser la més adient. Potser demà.