Blade Runner (1982)
He plorat del molt que he rigut. He ensumat flors blanques amb olor a poesia. He sentit el cant de l'ocell que juga amb el vent. He vist muntanyes nues, sense neu, des de dalt de la carena. He caminat sense pressa ni direcció. He estimat i m'he sentit estimat. He gaudit del silenci acompanyat dels meus amics. I ara em sento buit. Cap pensament se'm creua davant les meves passes. Segueixo sense rellotge ni rumb. Però ple de vida, a dolls. Ja no necessito ser feliç. En tinc prou amb ser. Potser m'ha arribat l'hora de morir.
He plorat del molt que he rigut. He ensumat flors blanques amb olor a poesia. He sentit el cant de l'ocell que juga amb el vent. He vist muntanyes nues, sense neu, des de dalt de la carena. He caminat sense pressa ni direcció. He estimat i m'he sentit estimat. He gaudit del silenci acompanyat dels meus amics. I ara em sento buit. Cap pensament se'm creua davant les meves passes. Segueixo sense rellotge ni rumb. Però ple de vida, a dolls. Ja no necessito ser feliç. En tinc prou amb ser. Potser m'ha arribat l'hora de morir.
ja ho diuen: el plaer orgiàstic es paga amb melangia inconsolable.
ResponderEliminarpero que nos quiten lo bailao...