Un matí en el Caire

Recordem la façana vidriada de l'habitació; estirats en el llit abans d'anar a dormir. La nostra nau espacial vola per sobre del soroll, la polució, la misèria i aquest ritme tan frenètic i caòtic. Les cortines les restem obertes amb la lluna a la nostra alçada, fins que a l'hora quan es desperta el dia em llevo per empotrar-me contra l'infinit. La ciutat encara dorm; enterbolida es reflexa contra el riu amb les últimes llums de la nit. Encara es perceb el moviment del Nil, vers la nostra Mediterrània no tan llunyana. Corren les primeres xixes, amb el te i algunes pites, farcides d'aquella vedella degollada en la vorera. Algun crit i molta pols. Els carrers són bruts. Fa calor. Parades de mangos i figues de moro. Xavalles mal acabades, granets esculpits i amuntegats. Les barres de gel van al mercat. El metro ple de gent transpirant suor a dolls, entre empentes i salutacions. Mentre veus les dones tapades de mans i peus en el vagó del costat. El taxi crida i l'autobús s'atura en mig obturant el pas. Creues els carrers entre cotxes i cavalls, sense torn ni direcció. T'ofereixen on anar i què comprar. Beus aigua, tens molta set. T'atures, sense la possibilitat d'estar sol. Et toquen. Et persegueixen. Xafugor. Estàs moll. Cansat. Aigua. Et piten. Agafes els nens per canviar de costat. No tens la llibertat de dubtar. No pots improvisar. Només has de sobreviure. Busques un cafè. Et tanques. Respires. Descanses. No hi ha núvols. El cel sempre és blau. Agafes aire... perquè en vols més!