Chris Isaak (1956)
Plaça del Pi. Custo. Trobo la camisa i la dependenta. Unes Nike blau de lluna. Pujo Les Rambles per a tornar-les a baixar. La Boqueria. No encaixo en la multitud, ni tan sols el meu anonimat. Estic incòmode. M’escolto les passes i com respira l’ànima rasposa. Tinc ganes d’un italià. La Perla Nera. Un parmesà, bons macarrons al dente, tot regat amb el lambrusco Dell’Emilia. Un tiramisú de l’àvia i el limoncello. No tinc previsió, ni em passa el temps. Estic en blanc. Només vull l’escalfor del sol, les restes que quedin en algun racó d’aquest Gòtic que m’enamora. I així caic en un univers ple de molt, fins i tot de buit. Em sento sol. Vull estar sol en la meva soledat. M’assec al costat de Sant Josep Oriol, no sé per què. Em trec les ulleres, em tapo la cara i ploro fins sanglotar. Acaba la cerimònia i marxo alleugerit de no sé quin pes on les meves Nike em portin. El verd fashion de la camisa combina amb el vermell del nas de pallasso, i suposo que amb els carrers del voltant de la plaça perquè ningú s’estranya. Únicament han brillat els ulls d’aquella nena plena de somnis. Sense saber quantes voltes ha donat la minutera marxo a casa amb l’ànima esculpida, fina i suau, amb ganes d’irrigar tot l’amor que porto dintre. Vull estimar. Repartir a cabassos alegria i bon humor. Lluny de l’amargor i el ressentiment de la gent sense esperança, grisa i turmentada per la seva sort, de la gent que no creu. Perquè jo crec, I believe in a beautiful day.
