J. P., rodamón

He conegut un home sol. Sense cap altre sostre que el cel blau, ni altra terra que la que trepitja. Un barret, els pantalons arremangats amb un plec i una camisa acabada de sargir. No té cap maleta, ni tampoc la necessita. Desconeix cap possessió més que l’aire que respira. I li agrada passejar per camins sense fites. Avui estar assegut en una cadira blanca encara bruta pel fang de la pluja d’ahir, amb quatre branquillons de romaní a la mà. El pardal de cada tarda avui no ha vingut a veure’l. Tanca els ulls prenent el sol mentre cau la tarda darrera les muntanyes de La Conreria. Aquest vespre l’espera un plat calent a taula, un crostó de pa al costat dels postres i el got de vi. Acaba de sopar quan la nit desperta, curulla d’estels que il·luminen les seves passes. S’eixuga la cara amb la màniga de la camisa abans d’anar cap al llit de llençols nets i suaus, acabats de planxar. No sap què li espera quan s’aixequi el dia, tampoc li preocupa. Amb un farcell a la mà i un somriure en el rostre continuarà el seu camí sense direcció, passejant pel món que es va trobant. Entre gent plena de records, que esgarrapen els segons de cada dia com si fossin els darrers, porucs davant la desconeixença i l’avenir.