Espaguetis a la bolognesa

Tinc son, però vull sortir del llit. Avui necessito estar sol. No vull escoltar ni parlar, potser escriure. Agafo el cotxe i vaig a mirar el mar. Segueixo la carretera de Montgat a Vilassar. Avui és pla; potser alguna espuma davant el Bell- Esguard. Baixo i em cordo la jaqueta. Les mans a les butxaques i la caputxa. Plou una mica. Està preciós, com sempre. Però no em sé estar quiet. Torno a pujar al cotxe. La ràdio parla de comptes a Suïssa, polítics, atur, índex de mortalitat en accidents de tràfic. Vaig a comprar pa, i trobo lloc on mai n'hi ha. Aprofito per fer un cafè amb llet. Només els hi queda el diari d'ahir. Trec la llibreta i apunto el que veig. Les dependentes estan contentes, obren el forn i l’olor de farina omple el comerç. Un home amb barba Lincoln entra xiulant el brindis de la Traviata i demana un parell d’ensaïmades de cabell d’àngel, mentre dos jubilats comenten les vacances a Granada amb l’Imserso. La Juani, amb les sabatilles a quadres vermells, treballa en el torn de nit i es fa un esmorzar ràpid per ficar-se tot seguit al llit. Avui se sent enamorada de la tardor. El professor de vela porta les nàutiques descordades i només vol una barra de mig. Pago l’esmorzar i m’emporto un rodó de mig tallat i un parell de quart. El dia a voltat com un mitjó i a la 102.8 només parlen d’espaguetis: amb anxoves i tàpares, truita d’espaguetis, amb gules i trompetes de la mort,... i Antònia Font de fons. Surt el sol.