Han passat quinze anys, però l’amor no hi
entén de temps. Suposo que avui hi havia més arrugues, i els moviments eren més
lents que aleshores. Que les escales es feien més feixugues i les distàncies
més llargues. Tenia por que el meu cor hagués oblidat. Que tornar-los a veure
em despertés d’una il·lusió. Però ara quan escric, recordo l’abraçada forta i
sincera, d’aquesta gent bona i amorosa, amb la que em sento tan estimat. Hi ha
persones que no recordes, que no oblides, senzillament estan amb tu. Sense temps
ni distàncies, formen part de la teva ànima.
I així acabo la tarda, amb un somriure a
la cara, feliç i amb l’estómac satisfet, recordant aquests canalons suaus com
els àngels, irrigats de bones converses i rialles, abans que l’esponjós púding
se’m desfés a la boca.
