Travessa en el port del Masnou

En runes

Escric amb el pit adolorit. Tinc l’ànima esmicolada. Ara estic en runes. Vinc del món on no existeix el temps. Necessito d’aquest silenci que crida als quatre vents per la meva solitud. Que desperta la consciència adormida. Avui he recordat anys de glòria, amor i felicitat. Temps de projectes i camins per encetar, il·lusions i aventures sense por el desconegut. Llosa, pes mort que m’enfonsa en les foses de les tenebres i la foscor. Obriré les finestres perquè entri aire fresc.

Descansar en pau

Dormir a gust

Aquella dona

Les taules plenes de copes i pastissos. Els avis a l’ombra del porxo recordant tots els bons anys en família. Els nens bruts de xocolata corrent la gespa darrera la pilota. Les nenes, de blanc i de rosa amb diademes i llaços al cap, llegint les afectuoses dedicatòries dels companys de classe. Les mares felicitant a l’amfitriona de la festa per la perfecta organització. Els homes en un recó, gin tònic en mà, maleïnt entre rialles la convivència amb la dona, rememorant partits de futbol entre cerveses i la tranquil·litat d’un passat abans de viure en parella.

I jo, mut. Escoltant els meus pensaments. Lluny del xivarri i converses estèrils. Veient rialles exagerades i encaixades de mà descompensades. Avorrit dels tòpics, però tan precisos i reals. Enyorant una mirada bondadosa, una carícia sentida i amorosa. Aquella besada subtil tan plena. Penso en els moments que m’ha donat aquella dona que s’ha esvaït en el temps. En els anys tan bons que en el seu costat vaig gaudir. I prenc força per continuar, jo sol, un camí del que desconec el seu destí.