Cossos de marbre, esculpits,
fibrats i absents de gravetat. Formes exuberants, sinuoses, explosives i
voluptuoses. Ànimes errants venudes al diable. A les Carpes la joventut floreix
en cada recó, és primavera tot l’any. Només amb la teva presència és quan
entren els aires de la realitat afectada pel pas del temps. Però llisques
sigil·losament entre la bellesa de dones i homes intemporals, intentant passar
desapercebut a les mirades perdudes d’Adonis i Afrodita. Atemorit, fuges
darrera la música que transporta el teu cos a la dimensió desconeguda, on et
desinhibeixes i t’aïlles de l’entorn. El teu cos electrificat es mou per
l’ànima que desconeix de l’existència de Cronos, i no s’atura fins acoblar-se a
una petita deessa que serpenteja al teu voltant. Tot es fon i desapareix quan
els teus dits travessen el miratge, junt amb els braços del primer sol que s’estiren
per espantar tots els ulls que abans brillaven en la nit...
Ahir la meva filla va marxar a Irlanda, i vaig córrer per la muntanya amb en Raimon i 288 persones més. He deixat la casa com una patena. He pres una cervesa a casa de la meva germana i un entrepà de truita amb els nens, entre bombolles de colors i la mar mig ressacosa.
Ja han tornat a passar 15 dies, i tindré temps per llegir a la platja. Tot mirant com volten les campanes, mentre els petons blau turquesa amaren la meva ànima.