Estimant els ocupants de les cadires buides

Antoni Bassas (1961)
Vista des de la taula del dinar de Nadal, la vida comença en una trona i acaba en un cadira de rodes. Pel mig hi ha un canvi de posicions, una millora generacional que comença a la incòmoda cadira de tisora, allà a baix, a l’ala oberta, continua al lloc que toca pota, i algun dia, després de debutar a cal sogre, culmina al cap de taula. Per darrere van empenyent amb més cadiretes i per davant van deixant cadires buides. El primer any de la cadira buida fa una mica de mal, el Nadal. Després, el dolor és més somort, perquè no podem evitar de repassar les alineacions de cada 25 desembre. Vam celebrar el Nadal en mons que ja no existeixen, però van ser els nostres i ens els estimem, igual que sempre estimarem els ocupants de les cadires buides.