A primera hora

Feia temps que no em despertava a primera hora per buscar onades. Quan les ombres encara són llargues i l'asfalt està fresc. Quan el sol t'acarona i no et crema. Quan la gent recorre el passeig sense pressa i tens temps per mirar com el mar entra i surt entre les roques de l'espigó, deixant i prenent la sorra de la platja. Llavors recordes carícies i mirades. La camisa de seda i el somriure... De fet, sembla un dia més. Sense res especial. 

Si tot segueix igual, per què no ho havia vist fins ara? On he estat aquests anys?

Tinc sort que les coses boniques sempre m'esperen pacientment, sense presses.
M'aixeco del banc, encara humit de la rosada.
El paisatge resta immòbil i el tren passa silenciosament a tota velocitat, amb el reflex de la meva vida de mil colors.