D'Ufa a Moscú

I dotze hores després de sortir, tot continua igual. El cel gris, sense una escletxa de llum, un petit blanc, el vol d'un ocell o com passa un avió. Arbres molt llargs i prims intentant foradar el que el sol encara no ha pogut. S'intercanvien els troncs blancs dels primers quilòmetres amb avets i pins de fulla perenne. El fons blanc i sense petjades amorteix el pas del tren que circula sense pressa però sense pausa, recollint viatgers cap a Moscú. Els quatre llits estan plens de gent del carrer, com tu i jo. L'àvia i la néta, i un senyor treballat, mans fortes, cara arrugada i la dent d'or que li brilla en cada somriure. Estem tots en màniga curta. Ara ja som cinc! Més bosses plenes de menjar i roba, i el so d'alguna botella per estrenar. La nena, de tant en tant, aixeca la vista per sobre del llibre que està a punt d'acabar-se observant tot el què passa. S'intercanvien els xarrups del senyor de la dent daurada amb els del seu company, la conversa tranquil·la de l'àvia i el so del pas de les pàgines del llibre de la néta.