Recordaré el so de la pluja. El meu cos somort en el seu, exhaust. La força dels estels davant la lluna quasi plena.
Com el vent acaricia la mar de Sa Tuna i els camps de blat sense segar. Quan l’olor
de roures i alzines embolcalla les nostres passes. L’onatge de l’Empordà tan
brau i salvatge. Cada una de les seves besades. Un racó de sol entre pins. Com el
dia passa a ser nit fent l’amor en el meu llit. El seu somriure. Copenhage. Quan el meu pit s’eixampla en cada alenada d’aire. Quan la passió desfermada em
traeix i desapareix la prudència. El meu rostre en els seus ulls. Quan m’enlairo per sobre de la grisor dels
núvols que oculten la llum. Quan l’abraço... Ho escric per recordar que he
conegut la Bellesa i poder-m’hi resguardar si algun dia resta lluny del meu
camí.
El bes davant les mirades dels passejants i de les onades de Sa Tuna, el de 'estem aquí' sota la llum de la lluna i els focus de la piscina, el de hummus de pèsol i bastonet de pà, el de l'escala convenient i l'arbre perfumat, el de la parada vetusta i el del cim de 71 metres.
ResponderEliminar