Temps

Amb el temps abraonant-se sense miraments, apareix la maleïda i alhora assenyada prudència. La companya de viatge que em recorda on sóc. Les agulles del rellotge m’esgarrapen i esquincen les vestidures, mostrant el cos nu als meus ulls incrèduls. Segueixo endavant desfent-me en bocins sense mirar enrere, oblidant el què vaig ser i rebutjant el què sóc. Fins que la nit em reflexa en cadascun dels tolls d’aigua que em vaig trobant  i veig la rampoina trista i estropellada en que m’he convertit. A dalt de la tartera es retalla a contrallum la seva figura. Les passes cada cop són més petites però no s’aturen i em porten a dalt del coll, on és ella. 

L’altre costat és assolellat. La vall és ampla i està protegida de les inclemències del temps. Els camins estan marcats, plens de fites i senyals. Els senders són plans i sinuosos, amb zones d’ombra i frescor, agradables al passeig. El temps s’atura i m’espera, i començo a caminar sense parar, entre els seus racons, absent de consciència i pensament, deixant-me portar de la seva mà.