A la llunyania, entre tenebres, dos cossos serpentegen, acoblant-se, com una heura volteja el tronc de l'alzina. La música de fons els arrossega al jardí de les delícies. Tanquen els ulls, només senten la seva respiració i ... la seva ànima esclata. S'expressen percebent la llibertat, sense límits que els aturin. Estan sols. No necessiten a ningú. Res. La música s'atura. Però ells segueixen dansant. Abraçats al ritme que els hi marca el silenci. I desapareixen amb les ombres sense deixar rastre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario