La teva vida constantment voreja el precipici, quan un bri d'aire t'empeny cap a l'abisme. Atrapat en un atzucac, d'esquenes a la llum, ofegues les teves penes sanglotant, entre la llàstima i el lament. Esperant que els dies t'arrosseguin al fons de l'existència còsmica, lluny de tot, a prop del no res.
Jo crec que no és conscient de per què beu a les 7 del matí d'un dia qualsevol, només ho fa perquè vol i li és plaent. No sap que l'empeny una necessitat malaltissa, aquest moment és feliç, perquè pot tenir l'ampolla màgica a la mà.
ResponderEliminarEl que m'agrada d'aquesta imatge és que per a molta gent, trens i trens que passen per davant, aquest instant salvatge, aquesta persona, passen desapercebuts.
No per a tu.
Potser beu per seguir rodant en aquesta espiral sense retorn, en la que només hi pot ser si segueix bevent. I de la que només podria sortir si deixés de beure.
ResponderEliminar