La mirada perduda, i també serena, ressegueix l'horitzó. El sol s'escola entre les fulles dels plataners i em recorre la pell plena de plecs. La brisa m'acaricia el rostre. Mig acluco els ulls, amb un aire d'endormiscada. Els nens juguen a la plaça. I els coloms fugen fent saltirons. La gent passa pel meu costat. I qui em coneix pensarà que la meva vida ha estat un càstig, un pedregar. Ple de caigudes i esgarrinxades. Però un dia se n'adonaran que sóc una dona forta que ha sabut entomar la pluja sense cap altre aixopluc que la seva ànima. Sempre amb un somriure per a tothom, he seguit navegant, sabent que trobaria la pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario