Així recordo la força del vent i com després arriba la calma. La solitud. L'existència d'un desig. Escolto crits esgarrifosos, xiscles estremidors, i també com batega el parc en el meu pas. L'escorça és esquerpa i afilada, fins atemorir-nos pel que som. Si mai hi arribes, et voldrà net i pur. En silenci i en repòs. Potser trobaràs un racó. I arrecerat entre les seves arrugues només hauràs de deixar-te estimar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario