Sí

  El dia que va morir en Nils Vik, Frode Grytten (1960)

-Estàs bé, pare? -va preguntar

-Sí -va respondre-. Vindrà a buscar-te algú?

-Sí, vindrà algú, pare

-Portes diners?

-Sí, pare

-Portes el passaport?

-Sí, pare

-Paraigua?

-Sí, pare

-Els anticonceptius?

-Sí, pare

-M'estimes?

-Sí, pare

L'última vegada

 El dia que va morir en Nils Vik, Frode Grytten (1960)

Totes aquestes últimes vegades. El final no és mai com te l'imagines, i tanmateix ho és tot, oi? Hi ha una última vegada de posar-te la teva filla a les espatlles i carregar-la pel bosc, una última vegada de pujar pel vessant de la muntanya mirant el paisatge que et pertany, una última vegada d'anar a la botiga per comprar pa, llet i mantega. Un últim estiu, un últim bany. Ell havia surat d'esquena a l'agost, mirant un cel blau i uns núvols blancs que algú havia dibuixat amb guix. Havia segut a les roques calentes, havia tancat els ulls i havia escoltat el xipolleig tranquil del fiord.    

Entre flors

Alguna vegada em sento sol, absort en el meu silenci.

A voltes estic perdut entre converses ermes i sense sentit. 

Hi ha cops que no em reconec, atordit enmig de tanta bellesa.

Però sempre us tinc a vosaltres.

 

Un passeig per Gallecs

Fins a l'últim  branquilló,
l'últim minut del dia
Recollir la llum,
aspirar l'aire net,
agafar-mos la mà
i caminar junts
cap al meu branquilló.
Fins a l'últim minut del dia
quan la llum se'n va 

i refresca l'aire

Xicra aportada per Almudena

Bella melangia

Pequeño vals, (2005), Marlango

Who can tell if scent that i smell

Is the same for both of us?

Who can say if the colours i see

Are the same for you and me?

Your steps drawn the milkyway

I see stars glowing in your footsteps

Round and round

And a round building a milkyway for me

Any nou xinès a Barcelona

Es segueix veient el cor dels meus fills en el seu somriure. 

La puresa que, exempte de maldat, tenen tots els infants, prou compacte i sense porus, impermeable a la brutícia que s'esforça en contaminar-nos.

I en un esclat de joia s'allibera bruscament la seva energia, vaporitzant tot el que hi hagi al seu voltant.

Un matí en el circuit

Encoixinat arran d'asfalt, els cavalls t'esperen per sortir a cor què vols. El motor brama, i el so atronador t'embolcalla fins que tornes a respirar. Instants efímers que et seran eterns, faran aparèixer aquella llum que il·luminarà el teu rostre fins al final dels dies.

 

Tozal de la Cobeta

El dia és serè i ventós. El cerç ens acompanya entre els tossals, mentre escombra el desert. Ens regala unes plantofades afectuoses que espanten els mals esperits i poleixen les arestes més cantalludes. Estic enamorat del buit, al teu costat.  

 

Parc Nacional de Villarrica

I era un home feliç, fos amb les araucàries mil·lenàries. 

Confiat a la seva bellesa i saviesa, es deixà anar entre les escletxes de la boscúria, camí a Ítaca 

A en Jordi

Fàcil

Moments brillants. Plens de riures i sense complexitats. Tan simples com fugissers. Il·lusions que dilueixen l'espessor dels problemes que un dia s'escorreran claveguera avall.  

 

Oblidar

Fa dies que plou. I el cel segueix encapotat. Estic escoltant Million Dollar Baby amb la tassa de cafè del Quasimoto, mig ajegut en el sofà, esperant l'arribada de la mallerenga. Els fantasmes de la mentida i l'engany m'apareixen amb la melangia. El pit oprimit resguarda l'ànima, sempre tendra i vulnerable. Vull oblidar, però no puc. 

Com un ocell a les mans d'un infant,  
tan insegura  com un ocell de niu a les mans d'un infant,  
la meva veu a les vostres mans. 

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Barcelona grisa

M'agrada passejar per la ciutat en un dia gris. Deixar-me anar entre racons que canvien amb el meu sentir. Tant per descobrir. M'agrada la ciutat vella i usada. Trepitjada per tantes històries. Cops bruta i desendreçada. Sempre amable i acollidora.

Útil o necessari

 Caminar, una filosofia (Frédéric Gros, 1965)

Al cap i a la fi el ric és aquell a qui no li manca res. Al cínic no li cal res perquè ha trobat el plaer del necessari: la terra per descansar, allò que va trobant per menjar durant el seu vagabundejar, el cel estelat que li fa de sostre, les fonts per desassedegar-s'hi. El necessari fa aparèixer de sobte el món sencer dels objectes culturals com accessoris, alienants, inoportuns, empobridors.