Explotar de pasta

Just a tres quarts de dues

El tomàquet somrient

Monotonizar la existencia

Dublinesca, Enrique Vila-Matas (1948)

Aunque hará bien en no olvidar que una persona sabia es aquella que monotoniza la existencia pues, entonces, cada pequeño incidente, si sabe leerlo literalmente, tiene para ella carácter de maravilla... O pensar lo que piensa ahora: que hará bien en monotonizar su existencia y tratar de buscar, donde pueda, esas maravillas ocultas de su vida cotidiana que, en el fondo, si quiere, sabe perfectamente encontrar.

Alguien que te quiera

Dublinesca, Enrique Vila-Matas (1948)

El libro habla de la euforia que le provocaba a Behan aquella enérgica ciudad en la que, al caer la tarde -seguramente la tarde de su propia vida-, se le hacía siempre patente que a fin de cuentas lo único importante en este mundo es "tener algo que comer y algo que beber y alguien que te quiera".

Tenir por a la vellesa

La Dama de las Camelias, Alexandre Dumas (1824-1895)

… y me decía que Dios había sido clemente con ella, puesto que no había permitido que llegara a sufrir el castigo ordinario, y la había dejado morir en medio de su lujo y belleza, antes de la vejez, esa primera muerte…

Una realitat

La Dama de las Camelias, Alexandre Dumas (1824-1895)

-Ah! -continuó con esa insistencia típica de la mujer que puede decir: "Qué razón tenía yo!"-. ¿Cree que basta amarse e irse al campo a vivir una vida pastoril y vaporosa? No, amigo mío, no. Al lado de la vida ideal existe la vida material, y las resoluciones más castas están sujetas a la tierra por hilos ridículos, pero de hierro, y que no se rompen tan fácilmente.

Un moment

Vola!

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (1908-1983)

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t'atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l'escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m'hi vaig clavar d'esquena, respirant com si m'ofegués,...

Olor a terra

L'Amor és per sempre

Aixeco la persiana just perquè el sol pugui mirar-la amb tendresa entre els brodats de seda de les cortines, acabades de penjar. Li aparto els cabells d’argent per besar-la a la galta. Amb una tovallola de cotó, humitejada per la punta, li redibuixo suaument les marcades faccions del seu rostre, tots i cada un dels plecs del coll, li embolcallo les mans i emmotllo els estilitzats dits de pianista, que tan poc ha exercit. Desprèn un somriure de complicitat en l’acció, que no fa més que embellir aquests moments d’entesa secreta. Torno a fer-li un petó, aquest cop en els llavis. Baixa les parpelles lentament i m’aspira en profundes inhalacions. Restem quiets, sentint les nostres palpitacions. Oprimits sota la pressió del nostre pes. Els meus dits la desitgen. Vull notar la suavitat dels meus llavis en tots els racons del seu cos immòbil. La fricció de la pell. Moviments lents i pausats. Sincers, instantanis, sense inèrcies, absents de rutina i reflexió. Carregats de sentiments i veritat. Abocats al gaudiment del proïsme, perquè és també el nostre goig. Aspirem el darrer alè en cada besada. Despullem les nostres ànimes, de les que no tenim res a amagar. Tanca els ulls, s’encega i obtura les oïdes. Aguanta la respiració. Accentua el sentit del tacte i percep cada una de les carícies com si fos la darrera. Obre el seu cor i es lliura confiada. M’endinso obrint camí entre passadissos secrets. Dos cossos arrugats, ruïnosos i vells. Deteriorats, rònecs i espatllats. De musculatura fràgil i encarcarada. Desfets en l’amor i la passió. Savis en l’art del plaer. Propers a la felicitat. Estranys a complexos i tabús de joventut. Reposen, naturalment acoblats i entortolligats, entre violentes glopades d’aire fresc...

Una dama blanca

Resistint el temporal

Xicra aportada per Oriol

El temps d'un semàfor

El semàfor passa d’àmbar a vermell just en l’instant que decideixo canviar d’emisora, fart dels successos que donen per notícies. Poso punt mort amb Bad moon rising de fons. Miro per la finestra la gent que camina per la vorera del davant. Em sento espectador durant uns moments del show. M’imagino què pensa la gent quan surt de la boca del metro, mentre esperen l’autobús o acceleren el pas per arribar el menys tard possible a la feina. Pocs són els que s’aturen a conversar amb el que veuen cada dia en el mateix recorregut, recollir el paper que s’ha caigut mentre mengen l’ensiamada ensucrada no sigui que perdin uns preuats segons i se’ls hi posi vermell. Ningú pot parar. El ritme és frenètic. La cançó m’agrada i pujo el volum; en la meva bombolla vidriada només sento la cançó, i amb aquesta música la gent ha canviat d’expressió, tothom està content de fer el què fa, tothom riu, compren el diari i regalen un somriure al quiosquer, s’aturen al pas de vianants i conversen amb el desconegut del costat, l’ambient és fresc, hi ha ganes de fer coses, ningú s’arrossega, tot brilla i fa bona olor. Encuriosit i incrèdul pel que estic veient, abaixo la finestra del cotxe, i les notes desapareixen amb el fum de l’autobús que acaba d’arrencar al meu costat. Segurament, avui no tocava, la lletra no deu ser la més adient. Potser demà.

L'instant d'un gol

Fer volar coloms

Dues llunes a Sant Martí

Sant Martí

Accelera el pas discretament entre la gent mig aturada. Es guarda la pinta en els texans, a la butxaca del darrere, abans d’arreglar-se el coll de la camisa acabada d’estrenar i treure’s la pols de les sabates. Mentre l’observa, asseguda en el tronc sec de l’alzina, mirant la mar, travessa la petita plaça blanca assolellada, tot fonent-se. En veure’l, a la distància, enrojolada rere els seus cabells, no deixa de somriure fins el moment en que li dóna un petó en els llavis. S’acaricien els palmells mentre s’agafen de la mà, aguantant la respiració que no s’escapi cap bocí d’aquells instants, i marxen pel camí de ronda, amb la seguretat que avui serà un gran dia. La seva sinceritat tan cristal·lina, el desconeixement de la mentida, la felicitat dels ignorants, els permet gaudir d’un vol per sobre dels núvols que ens oculten la llum, tastar el paradís, dansar entre els estels, i, en mig de la follia, exhaurir l’infinit. Exhalen entusiasme i il·lusió. Passió per l’existència. Són anys de delit i desigs, per viatjar on els somnis són realitat. Lluny de la grisor i el costum. De l’insuportable mediocritat i l’extrema correcció.

Primeres passes

M'agrado

Aloma, Mercè Rodoreda (1908-1983)

No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria canviar.

Donar sang

Solitud

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

-Ah! Les viles, les viles...! Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i de dolenteria... M’estimi més un roc de la muntanya que tot aquei sementer de cases... Sense les viles cauria pas tant d’animeta a l’infern, ni viurien pas amb tant desessossec les familis... Mai m’hi som atrapat bé en aqueies estreteses, i sempre que hi vai, hi badi cercant el cel, com una oveia boja.

Posar-te el neoprè

Bones Festes

... i fins dilluns.

Plorar

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

...la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestallaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes , i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella.

Poder decidir

Sentir por

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...

Qui fos com elles!

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.

La matança del porc a Estamariu

Serenor

Gozar, un notable accidente

En manos del diablo, Anni- Marie Garat (1946)

-Bien-soltó él-¿Es usted feliz?
-Decía usted que la felicidad no puede encontrarse…
-Salvo el placer…! Fácil de obtener, se dice! La fricción de los cuerpos es accesoria, higiénica, banal. Los perros lo saben. Gozar realmente es más difícil. Muy accidental.
Con él, semejante tema podía abordarse sin turbación porque no ponía en él ninguna intención torpe, sólo la franqueza en su hablar de hombre educado a quien la vida a distanciado. Y no era, sin embargo, la abdicación de la edad. No había renunciado a seducir; el encanto viril de su persona, muy cuidada, manifestaba aquella desdeñosa cortesía de gustar, a pesar de la enfermedad.
-Conocí a una mujer-dijo bruscamente-, en el Harar, hace mucho tiempo. Una esclava. Se compra. No había medio de hablarse, no podía intercambiar con ella ni tres palabras… Pero gozábamos juntos. Pues bien, permanecí seis meses más en aquel país porque ella era aquel notable accidente. Y yo un accidentado voluntario… Semejante conversión sexual es rara. Hay tanta gente que lo ignora. Suele ser mucho lodo y mediocridad, el pequeño ataque de nervios, la gimnasia…Perdóneme por mi vulgaridad: nos amamos. Yo era feliz, y sólo más tarde lo supe, imbécil. Habría podido aprender su lengua, y ella la mía. Cualquier cosa para existir el uno con la otra… ! Regresé ! Puedes pasarte la vida sin conocer algo así, gozar juntos, Dios mío…La mayor parte del tiempo, la gente se limita a mantener relaciones de hembras y machos, sin poner en ello corazón ni calidez. Le hablo con toda crudeza, Gabrielle, pero porque la respeto. Sea exigente con la vida. Y la vida se lo devolverá.
¡Oh, lo soy…!-murmuró ella-.Pero también necesito pactar. Doblegarme en lugar de querer vencer. Y no sabía que tomar es, a veces, más peligroso que dar…Quiero decir que recibir nos incomoda. Nos deja en una desnudez con uno mismo que no tiene igual, pero sin la que dar no vale mucho…
-¡He aquí a la racionalista!
-Razono tan poco que me da miedo.
-No ha contestado a mi pregunta, pero no importa.
-La he respondido, sin embargo.
-Pierre tiene mucha suerte con tales respuestas.

Xicra aportada per la Condesa Olenska

Un dels set consells per a ser feliç

El món groc, Albert Espinosa (1974)

A partir d'aleshores, com al llarg dels sis dies posteriors, ens va donar una gran explicació sobre per què cal dir que no. Jo vaig apuntar això:
- No a allò que no vols.
- No a allò que encara no saps que no vols però que vols.
- No per compromís.
- No si saps que no ho podràs complir.
- No a l'excés.
- I sobretot: no a tu mateix!!!

Xicra aportada per Oriol

L'Arc de Sant Martí

Anar en caiac

Ensorrar els peus a la platja

A s'Agaró

Una paella a la Nècora d'Or

Quan un germà es casa

Que tinguem sort (Lluís Llach, 1948 )

Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar,
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi.

Si em dius “et vull”,
Que el sol faci el dia molt més llarg,
I així, robar
Temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
Que trobem el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
El camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
Per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si vens amb mi,
No demanis un camí planer,
Ni estels d’argent,
Ni un demà ple de promeses, sols
Un poc de sort,
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg.

El beso, 1882 (Auguste Rodin 1840-1917)

Tornar a Beget

Skagen: on es besen dos mars

Direcció Stockholm

Descobrir el silenci. La possibilitat del transcórrer d’una vida entre la suavitat dels sons que pot desprendre una conversa civilitzada i austera, acompanyada d’una cervesa, un capuccino o un deliciós pastís de galeta farcit amb cireres. Aquell sol del vespre sense cap vianant que l’acompanyi, mentre pinta del coure més rogenc tots els edificis que toca, s’expressa tendre i maternal tot abraçant el nostre solitari caminar al costat del moll. Potser trist, coneixedor de la seva curta vida durant els propers mesos en aquestes latituds. Sentir-te protagonista d’aquells camins que transcorren casuals entre avets centenaris durant tants quilòmetres. Travessar en canoa els llacs plens de velers que es desplacen sense por a que els atrapi el temps. Platges envoltades d’illots de granit polit, fresques i acollidores. Entrar en la modèstia d’un temple protestant, tant distant de la superba i atemoridora nau gòtica. Passejar en bicicleta entre les dunes, acompanyat del darrer far, per arribar a la fi de la terra on es besen dos mars. Viatjar a un món on els nens i tenen cabuda, des de museus, fins a esglésies, passant per parcs temàtics com Legoland, detallistes i curosos amb l’entorn. Conviure amb gent que fa i deixa fer, respectant la teva llibertat i la dels demés, despreocupats de formalismes i convencions. Visitar pobles amb façanes de mil colors, fora de l’abast dels tentacles de l’anglès, i observar l’ús de llengües minoritàries amb normalitat.
Entrar en una de les múltiples autopistes alemanyes i desplaçar-me a tota velocitat entre els elements cel·lulars que garanteixen la irrigació de tot un país en constant funcionament. Circular durant dies entre inversions milionàries, pons, túnels, molins de vent i més autopistes, infraestructures que pensen en un futur ric i pròsper; segurament malmès per paràsits pendents de l’enrajolat d’unes voreres famolenques de turistes o fanals de disseny que il·luminin les nostres vergonyes. Conèixer horaris laborals compatibles amb la vida familiar, lluny de l’esclavatge i ineficàcia més estúpida que ja hem tastat.
Tot plegat acaba formant part d’una diferència de la que en som partícips, la riquesa de la qual és fer-nos únics, i donar-nos l’oportunitat d’aprendre i, també, ensenyar coses als demés.

Ple de Riure

Llegir una contraportada

Una historia trágica de amores imposibles, pasiones incomprendidas y guerras sin cuartel entre la Luz y la Oscuridad.

Una setmana sense fills

Montsolís

17 de novembre del 1989

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Amb les botes d’hivern que portava trepitjava trossos de vidres trencats, trossos d’ampolles de cervesa, perquè a mesura que el tropell s’inflamava i s’exaltava més i més, bevia més i més quantitats de cervesa de les gerres i de les ampolles que aleshores llençava a terra, on es trencaven amb estrèpit. Les onades humanes exultants no desitjaven altra cosa que enfonsar en la cervesa els quaranta anys, aquells quaranta anys bíblics, aquells quaranta anys famolencs de llibertat i d’iniciativa pròpia i de la possibilitat de prendre decisions lliures, aquells quaranta anys de mals tractes i d’humiliació; aquelles onades humanes exaltades desitjaven enfonsar per sempre els quaranta anys en els rius i els mars de cervesa i en els ensordidors crits i bramuls i udols, en la marxa i els cops de peus i així trepitjar i baldar a patacades els quaranta anys tristos, tediosos i nefastos.

Un ball de papellones

Cercatasques

Una gardènia

Provervi sànscrit

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Si estàs d’acord amb mi, seràs el meu amic. Si no hi estàs, seràs doblement el meu amic perquè junts arribarem a descobrir la veritat.

Mirar el mar

Beachiswing, Casino- El Masnou

Vestits vermells, blaus i de tots colors, voleiant al ritme de la música. Tothom té ganes de ballar. Personatges extravagants surten del cau protegits per la nit. Faldilles llargues i bones clenxes engomades. Pantalons de fil i sabates enllustrades. Barrets de palla i lleugeres americanes. Ulleres de pasta i camises florejades. La sala s‘omple de gent que respon al crit de la festa. Una congregació on l’única religió és el ball. El ritme augmenta vertiginosament . Cossos amarats de suor intercanvien giravolts. Parelles esgotades agafen aire entre cançó i cançó. Els peus llisquen i salten per sobre l’entarimat del Teatre, segons unes passes assajades per l‘improvisació. Turmells de goma desplacen figures flexibles. Intercanvi. Perfectament acoblats, el swing els desplaça per sota les motllures celestials mal il·luminades. S’atura l’orquestra, i amb ella el sarau. La gent s’asseu. Agafen la bossa. Es canvien de sabates i marxen per la porta entreoberta, prou de pressa com perquè la llum del dia no desvetlli la seva identitat.

Votar

La intel·ligència

Botxan, Natsume Soseki (1867-1916)

En aquest punt, en Porc Espí i jo ens vam separar. Si en Camisa Vermella va actuar tal com suposava en Porc Espí, era un canalla realment repugnant. És un home astut a qui mai no podríem vèncer per la intel·ligència. Hauríem d’utilitzar la violència, no ens quedava altre remei. Ara entenc per què no s’acaben mai les guerres al món. Al capdavall, els particulars també acaben usant la violència.

Escriure

Guanyar un partit de futbol

Sentir els clàxons dels cotxes. Tothom et saluda i crida. L’eufòria i l’exaltació es passeja pels carrers. Escassos minuts de felicitat ens fan volar entre la gent. L’avi canta. Alegria. Estem satisfets. Volem saltar fins al cel i menjar-nos tots els núvols, agafats a qualsevol dels petards que van llençant. La gent, en un atac de follia contínua, cridem fins quedar-nos sense respiració. Passejar pel poble en busca de la complicitat del moment. Córrer entre cotxes plens de festa. Ningú té cap problema ni pensa en el futur. Tots som iguals. Banderes. Senyeres i estelades. Visca tot en el què penso. Som els millors. Vull embogir i perdre el control i el sentit de la realitat. M'aturo i agafo aire. Just en el moment que s'allunyen uns càntics perduts, buscant companyia. El darrer petard que tanca la nit. Un cotxe desorientat passa. I acluco els ulls en el silenci del meu llit, mentres aquesta felicitat fictícia m’abraça suaument.

Amor a un jardí

El vol d'uns àngels

Unes mandonguilles

Havanera, Francesc Bodí (1963)

La gent va continuar congregada a les portes de la casa gran fins que Guadalupe va anunciar una nova tongada de safates, aquesta volta atapeïdes de mandonguilles. L’aspecte de les pilotes era ben normal, per fora tothom va reconèixer aquell menjar de carn picada, però en provar-lo una ventada aromàtica els va recórrer el sistema digestiu amb un efecte tan delitós que ben pocs van poder estar-se d’amollar un rastre de gemecs. Guadalupe, que encara romania dins de la cuina, va sentir aquell concert de sospirs i alenades i va pensar que potser la seua generositat a l’hora d’aplicar-li les espècies havia provocat una orgia inesperada entre els comensals. Va eixir tota espantada, esperant trobar-se Déu sap quines escenes libidinoses, però només va trobar una ovació atronadora que li va demanar més mandonguilles.

Lila

86cm de llobarro

La meva caseta

Hi havia una vegada en un petit poble de l’Empordà una bonica caseta on tothom hi tenia cabuda, no molt lluny dels prats més bonics que mai hagi vist ningú. Allí hi vivia una parella ni molt jove ni molt gran, ni molt guapos ni molt lletjos, ni molt rics ni molt pobres, ni molt espavilats ni molt aturats, però eren tan feliços com graaaans persones. Ningú no entenia com era possible ser tan feliç essent tan normals. Encuriosits per l’explicació, la germana i el seu marit hi van fer una visita. No parlaren de res en concret ni de res en general, res especial. La germana però, mentre anava guaitant tot el seu voltant revivia moments d’infantesa quan compartien habitació i converses a peu de llit a casa dels pares: la gespa, la bassa amb peixos i gripaus, el llimoner, l’enciam, la tomatera, els ocells, la tortuga, els gats, el gos, els esquirols, les peixeres, el pot de llaminadures, els armaris plens de fantes i coca-coles, el billar, el futbolín, la televisió més gran de la botiga, la wi, el llarg sofà, la barbacoa… No us imagineu ni grans jardins, ni el millor billar, ni poder fer gaires amanides amb el seu hortet o grans costellades amb la barbacoa, però resulta que totes les il·lusions de quan eren petites estaven fetes realitat. Lluny de les convencions i dels costums del voltant, no sabien contenir els seus desitjos. Sempre feien el que tenien ganes de fer, no pensaven en les opinions dels demés.
I mentrestant, la germana i el seu marit, amb els tres fills enfilats en el cotxe de camí de tornada, no van saber contestar a la pregunta de la nena: quan sigui gran podré ser com ells?

Un poema per a una donzella

Les mil i una nits

Va aparèixer entre tenebres
i a l’instant es féu de dia:
amb la seva brillantor
de l’aurora fa migdia.
En sorgir d’aquesta forma,
de la seva flugidesa
pren la llum el sol enorme
i la lluna esplendidesa.
Al seu pas tothom s’inclina,
i els llampecs del seu esguard
fan vessar, com si fos pluja,
el plor càlid dels amants.

Preparar unes vacances

La dona del paraigua

Por amor

Por amor
Loquillo y Trogloditas

A hacer las cosas por amor, por amor, por amor
No serà fácil viajar a mi lado, dejo huella y cadáveres a mi paso, ... por amor, por amor, por amor.
-Papa, per què diuen Vodafone?
-Vodafone?
-Si. Quan canten A hacer las cosas Vodafone, Vodafone, Vodafone.
-No filla. Diuen Por amor.

De cop i volta m’envaeix un sentiment que barreja tristesa i resignació. Convençut que mai confondran el so de Vodafone per les paraules Por amor.
El viatge en cotxe continua. Si el sol m’enlluernés m’encantaria posar-me les Ray-ban més fashion. I si tingués calor, baixar el vidre de la finestra, per treure el colze. Miro pel retrovisor els tres caps en moviment seguint el ritme de la música mentre acaricio la mà de la meva dona assentada sobre la meva cuixa i, a l’alçada de l’Ocata Vent, el petit estira el coll tot cridant que no hi ha onades i avui no podrem fer surf.
Segurament no està tot perdut. Encara hi ha alguna esperança perquè els nens creguin en les coses que es fan Por amor.

Navegació d'altura a Sant Feliu

Una rialla

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.

Qüestió de rucs

Visita a Pontons

L'imprevist

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

- No té por?
- De què?
- De l’imprevist.
- No temo l’imprevist –respon ella-. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’anuncien i escurcen el temps.

A casa de la Tía Maruja

La crisis

Albert Einstein (1879-1955)

No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar superado.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafío, sin desafío la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de la crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.

Xicra aportada per la Condesa Olenska

Llegir en català

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

La tendresa del seu miratge no la deixa, la va seguint per tota la casa. D’esma, regira un armari i en treu retalls de tela, que s’emprova ajustant-se’ls al cos. De sobte s’adona –com si un oreig de nit obrís una finestra- que necessita ancorar la seva melangia.

Irving en concierto

Xicra aportada per Gabriela Ferrari

Tenir un mal dia

Si penses

Tens malestar, no et trobes bé, ni tens ganes de fer res. Però fas bona cara i rius. No tens temps per pensar cap a on ni per on has d'anar, però hi vas. Et despertes a la mateixa hora d’ahir, i quan obres la porta per marxar ja t’has vestit, donat l’esmorzar als nens, i no saps ni com ni quan. Obres els ulls i ja estàs en el tren, però no recordes per quins carrers has anat. Et trobes esperant a que arribi el metro sense saber per quins passadissos has passat ni amb qui t’has creuat. Saludes a tothom amb l’alegria que desitjaries sentir, sense el valor suficient per explicar que t’agradaria engegar-ho tot a dida, que avui no volies sortir del llit ni desenganxar-te dels llençols del matí. Necessites cridar i expressar l’enuig que portes dintre, però aquest somriure tan agradable que tens a la cara no et deixa. Ha passat un any, dos o no sé quants, mires al teu voltant, estàs ple de gent i projectes que tu has creat, però no recordes el motiu de la seva existència. Un dia et trobaràs sol, dintre d’un cub tot blanc i pensaràs, t’adonaràs que la força del què diran i l’extrema correcció, el costum i les tradicions, a tu també t’ha arrossegat com un allau i no has pogut deslliurar-te’n.
El temps tot ho cura, però mentrestant s’esmuny silenciosament.

Tenir por

Azafrán, José Manuel García Marín (1954)

- ¿A qué te refieres?
- A que, si de verdad le hiciéramos caso, viviríamos de otra manera. Lo que pasa es que somos egoístas y le damos demasiado valor a las cosas. Lo queremos todo para nosotros. Por eso caemos en la guerra, por ambición. También es culpable el miedo. La gente tiene mucho miedo de todo. Temen a la muerte, a la vida, al futuro… ¡a todo! Se despiertan pensando en qué les pasará al día siguiente, sin disfrutar de ese día, o se empeñan en que todo sea como en el pasado, sin querer que cambie nada. Eso no puede ser así. Cambia el camino, con surcos nuevos; cambia la carreta, que se desgasta; los animales y yo mismo. Si cambiaran las cosas y yo no, entonces tendría miedo. Pero si yo también cambio con ellas, estoy preparado. ¡Hay que vivir la vida como viene!

Una illa

Mirar el cel entre els dits

Espontaneïtat

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

Muchos de nosotros podemos percibir en nosotros mismos por lo menos algún momento de espontaneidad, momentos que, al propio tiempo, lo son de genuina felicidad. Que se trate de la percepción fresca y espontánea de un paisaje o del nacimiento de alguna verdad como consecuencia de nuestro pensar, o bien de algún placer sensual no estereotipado, o del nacimiento del amor hacia alguien… en todos estos momentos sabemos lo que es un acto espontáneo y logramos así una visión de lo que podría ser la vida si tales experiencias no fueran acontecimientos tan raros y tan poco cultivados.

Un mur d'aigua

Xicra aportada per Eduard Solé

Una calçotada

Conviure amb el temps

Una escultura

Carpe Diem

Odes i èpodes, Quint Horaci (65 a.c.-8 a.c.)
I 11

Tu, no esbrinis –és sacríleg saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els deus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui el que sigui!
Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.