Abans de la tempesta

Crema de garotes a Montsolís

Un cremat a l'Ocata

Un punt d'optimisme

Una teranyina oxidada, enrevessada sense solució. Un paisatge decadent, gris, brut i contaminat. Ple de gent alienada, sense conviccions ni nous pensaments. Resignats, conformats, en un entorn que ells mateixos han creat. No existeix tempesta capaç de trossejar tanta deixalla, ni terratrèmol que es pugui empassar aquest tou enfangat. No existeix ventolera per endur-se aquestes restes, ni incendi que incineri aquests cadàvers. Però avui he vist un brot d’esperança, un lloc on allotjar-nos, on potser encara hi tindrem temps per Viure. Lluny, però existeix. A 20 anys llum. Gliese 581 d.

Escultor del mar

En un desert, lluny dels raig del sol i cobert pel negre nit, hi habitava un home de mil colors perdut i sense rumb. Vivia contemplant el buit que l’envoltava. Un dia sentí unes veus: era la crida del mar. Li va oferir aventura, projectes i il·lusions. Tan sols havia de tancar els ulls i deixar-se endur. Es lliurà confiat als braços de les seves voluntats per començar un llarg viatge sense retorn, entre somnis i esperances, sense saber encara on aniria ni què faria. No coneixia la por ni la temença, la solitud li ho va ensenyar. Amb el pas dels anys, dies braus i tranquils, temporals i escames daurades, només la immensitat i l’infinit li despertaren curiositat.
- Tens límits? – li preguntà finalment.
- On les ones es cargolen i brillen amb el sol. On beso els peus del que camina, cercant restes de pluja entre sorra fina. És allà on anirem. Hi cercaràs el teu destí – li respongué el mar.
I el dugué perquè s’hi quedés, tot cavalcant sobre les seves espatlles, entre rínxols d’escuma blanca.
Agraït al nou germà, l’home dels mil colors, gaudeix al sol de quin és el seu principi i final. Esculpint regals per al mar. I fou així com trobà la seva estrella, molt propera a la felicitat.

Viatjar entre els estels

La Vanguardia 100917. Nassim Haramein (1962)














En el artículo más reciente que he publicado, "El protón de Schwarzschild", explico cómo el protón, a través de su miniagujero negro, extrae energía del vacío para producir su masa, y lo que irradia es electromagnetismo. Es decir, que la fuente de la materia atómica es el vacío. Eso significa que tenemos la base para la creación.
Eso es mucho decir...
Conocer la estructura geométrica del vacío nos permitiría obtener energía del vacío cuando todavía no se ha convertido en materia. ¡Infinita cantidad de energía!, que nos permitiría incluso crear materia y viajar a través de las estrellas.

Alguien voló sobre el nido del cuco (1975)

Jo camino entre núvols i tinc quatre amos que em vigilen. Un em diu una cosa, l’altre me l’ha repeteix. I així fins a quatre. Piu, piu. Nic, nac.
Quatre persones, quatre versions, una feina. Ooooooh.
El teclat no funciona, no queda paper, no tinc servidor. Ding, dong.
Un parla malament d’aquell. Aquell parla malament de l’un. I el gat pentina. Click, clack.
Jo caço mosques. No tens feina. No et mereixes el sou. Uiiiii!.
No et portaré mai més la contrària. Tens raó en tot. Un, dos, tres: ets el millor. Un, dos, tres: ets el millor i tots t’estimem. Dingo, dango.
Dia sí, dia també. Dia sí, dia també. Jo estic boig, tu estàs boig, ell està boig. Mira, mira. Allà, allà. Nooooo. Una sageta a l’esquena. Aaaaah!. Piu, piu. Nic, nac.
La mar és plana i el cel està roig. Surt el sol. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

31 nusos

Xicra aportada per Oriol

Obrir la finestra del tren

A la vora del Danubi

Un dia no podré viatjar. I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Col·leccions de fotografies i anotacions en el quadern de viatge m’ajudaran. Recorreguts superficials per sobre de persones i llocs diversos. Cares i gestos. Maneres de vestir. Paisatges. Menjars. Costums. Extrauré pinzellades d’escenaris tan diferents. M’obsessionen els mercats, les esglésies, els cementiris, les botigues de queviures, sentir com bufa l’aire a la plaça del poble, les postes de sol, escoltar els sons desconeguts d’una conversa, la seva música o un campanar, les olors, perdre’m en el primer tramvia que passa, trepitjar els seus carrers en el meu anonimat fins caure extenuat, sentir-me estranger per creure’m com ells. Participar de la seva quotidianitat.
I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Amb els peus ensorrats a la platja de casa, pensaré què deu ser de la parella es fonia en una besada, sincera i apassionada, a la vora del Danubi.

Un comiat a Pécs

The Casino Chronicle

Esa es mi baina

Amb cara d’admiració i respecte, m’ensenya el violí com brilla, el tapa amb el mocador florejat de seda i tanca l’estoig lacat en negre, on també hi desa el seu esperit, mentre m’explica la família de luthiers d’on prové aquesta joia tan preuada.
Quan sento un grup de violins tocant amb força i passió, m’imagino una dotzena, dues dotzenes d’homes i dones amb el cap recolzat, acaronant una caixa de fusta dolçament encorbada mentre freguen les cordes enèrgicament amb l’arquet, i entre ells l’Irving. Aïllat del món, de la família i dels amics. No pensa ni recorda. Expressa sense complexes l’espontaneïtat tan llaurada, la seva veritat. Són moments de llibertat, de sinceritat. Lluny de les injustícies i penalitats que l’envolten. Un refugi d’aquelles responsabilitats i obligacions tan incòmodes però necessàries per seguir tocant. Just fa un any es va divorciar, no crec que aconsegueixi els papers, ni sàpiga com trobar cap feina. Tampoc pensa que farà demà, ni li preocupa on dormirà la setmana vinent. Ell té un farcell i un violí, i una ànima per fer esclatar. Segurament li ha tocat viure en un món equivocat, potser per això gent com ell són tan necessaris al meu voltant.

Tú eres la razón de mi existir

Encara no saps què diràs diumenge abans dels postres; mentalment ressegueixes algunes de les xicres que has anat penjant cada dilluns. Penses en el dinar amb el que ens voldrà delectar na Cristina. Notes una bafarada d’aire calent des del túnel. D’aquí a 0:34 segons exactament, algú obrirà les portes. Entres amb la ment ocupada mentre t’assentes en l’únic lloc buit del vagó. Has tingut sort.
Una dona grassa i bruta dóna cops a una pandereta al ritme que marquen els seus peus en xancletes atrotinades, i el seu company de cabells enllustrats i ulleres esquerdades va obrint i tancant l’acordió amb ungles sense tallar, aguantant com pot un got de plàstic esperant alguna moneda. Tot d’una comencen a cantar, al mateix temps que la gent gira el cap i llegeix notícies sense interès. Fan que deixis de pensar i els escoltis amb atenció. Tanques els ulls. I et veus en una taverna molt petita, de sostres baixos, enteranyinada, recoberta de fusta molt fosca, esperant que algú li passi alguna capa de vernís. Només hi ha llum a l’escenari entarimat i a la barra. No més de mitja dotzena de bombetes vermelles. Estàs tot sol, en un banc també de fusta, amb un got de vi sobre la taula, i l’ampolla quasi buida. Amb un dit redibuixes la marca d’un plat del darrer client. Tens el cap recolzat sobre el palmell de l’altra mà mig plegada. Les llàgrimes et regalimen pel teu braç.
La seva veu és greu i aspre, castigada pel temps i el malviure. La qualitat tècnica suposo que és baixa, però hi ha sinceritat. La cançó és trista i t’emociona. Tu estàs content...
…Y es que ya no puedo dejar de verte.
Mi corazón se muere por tenerte.
Es que no puedo dejar de pensar en ti.
Por que tú eres la razón de mi existir…
...perquè vols cantar amb ells. Sentir. I esclatar. Trobar la llum al final del túnel. Però ja has arribat a Lesseps i has de baixar.

Una parada, en el camí a Busa

Accés a l'Infern

Explotar de pasta

Just a tres quarts de dues

El tomàquet somrient

Monotonizar la existencia

Dublinesca, Enrique Vila-Matas (1948)

Aunque hará bien en no olvidar que una persona sabia es aquella que monotoniza la existencia pues, entonces, cada pequeño incidente, si sabe leerlo literalmente, tiene para ella carácter de maravilla... O pensar lo que piensa ahora: que hará bien en monotonizar su existencia y tratar de buscar, donde pueda, esas maravillas ocultas de su vida cotidiana que, en el fondo, si quiere, sabe perfectamente encontrar.

Alguien que te quiera

Dublinesca, Enrique Vila-Matas (1948)

El libro habla de la euforia que le provocaba a Behan aquella enérgica ciudad en la que, al caer la tarde -seguramente la tarde de su propia vida-, se le hacía siempre patente que a fin de cuentas lo único importante en este mundo es "tener algo que comer y algo que beber y alguien que te quiera".

Tenir por a la vellesa

La Dama de las Camelias, Alexandre Dumas (1824-1895)

… y me decía que Dios había sido clemente con ella, puesto que no había permitido que llegara a sufrir el castigo ordinario, y la había dejado morir en medio de su lujo y belleza, antes de la vejez, esa primera muerte…

Una realitat

La Dama de las Camelias, Alexandre Dumas (1824-1895)

-Ah! -continuó con esa insistencia típica de la mujer que puede decir: "Qué razón tenía yo!"-. ¿Cree que basta amarse e irse al campo a vivir una vida pastoril y vaporosa? No, amigo mío, no. Al lado de la vida ideal existe la vida material, y las resoluciones más castas están sujetas a la tierra por hilos ridículos, pero de hierro, y que no se rompen tan fácilmente.

Un moment

Vola!

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (1908-1983)

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t'atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l'escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m'hi vaig clavar d'esquena, respirant com si m'ofegués,...

Olor a terra

L'Amor és per sempre

Aixeco la persiana just perquè el sol pugui mirar-la amb tendresa entre els brodats de seda de les cortines, acabades de penjar. Li aparto els cabells d’argent per besar-la a la galta. Amb una tovallola de cotó, humitejada per la punta, li redibuixo suaument les marcades faccions del seu rostre, tots i cada un dels plecs del coll, li embolcallo les mans i emmotllo els estilitzats dits de pianista, que tan poc ha exercit. Desprèn un somriure de complicitat en l’acció, que no fa més que embellir aquests moments d’entesa secreta. Torno a fer-li un petó, aquest cop en els llavis. Baixa les parpelles lentament i m’aspira en profundes inhalacions. Restem quiets, sentint les nostres palpitacions. Oprimits sota la pressió del nostre pes. Els meus dits la desitgen. Vull notar la suavitat dels meus llavis en tots els racons del seu cos immòbil. La fricció de la pell. Moviments lents i pausats. Sincers, instantanis, sense inèrcies, absents de rutina i reflexió. Carregats de sentiments i veritat. Abocats al gaudiment del proïsme, perquè és també el nostre goig. Aspirem el darrer alè en cada besada. Despullem les nostres ànimes, de les que no tenim res a amagar. Tanca els ulls, s’encega i obtura les oïdes. Aguanta la respiració. Accentua el sentit del tacte i percep cada una de les carícies com si fos la darrera. Obre el seu cor i es lliura confiada. M’endinso obrint camí entre passadissos secrets. Dos cossos arrugats, ruïnosos i vells. Deteriorats, rònecs i espatllats. De musculatura fràgil i encarcarada. Desfets en l’amor i la passió. Savis en l’art del plaer. Propers a la felicitat. Estranys a complexos i tabús de joventut. Reposen, naturalment acoblats i entortolligats, entre violentes glopades d’aire fresc...

Una dama blanca

Resistint el temporal

Xicra aportada per Oriol

El temps d'un semàfor

El semàfor passa d’àmbar a vermell just en l’instant que decideixo canviar d’emisora, fart dels successos que donen per notícies. Poso punt mort amb Bad moon rising de fons. Miro per la finestra la gent que camina per la vorera del davant. Em sento espectador durant uns moments del show. M’imagino què pensa la gent quan surt de la boca del metro, mentre esperen l’autobús o acceleren el pas per arribar el menys tard possible a la feina. Pocs són els que s’aturen a conversar amb el que veuen cada dia en el mateix recorregut, recollir el paper que s’ha caigut mentre mengen l’ensiamada ensucrada no sigui que perdin uns preuats segons i se’ls hi posi vermell. Ningú pot parar. El ritme és frenètic. La cançó m’agrada i pujo el volum; en la meva bombolla vidriada només sento la cançó, i amb aquesta música la gent ha canviat d’expressió, tothom està content de fer el què fa, tothom riu, compren el diari i regalen un somriure al quiosquer, s’aturen al pas de vianants i conversen amb el desconegut del costat, l’ambient és fresc, hi ha ganes de fer coses, ningú s’arrossega, tot brilla i fa bona olor. Encuriosit i incrèdul pel que estic veient, abaixo la finestra del cotxe, i les notes desapareixen amb el fum de l’autobús que acaba d’arrencar al meu costat. Segurament, avui no tocava, la lletra no deu ser la més adient. Potser demà.

L'instant d'un gol

Fer volar coloms

Dues llunes a Sant Martí

Sant Martí

Accelera el pas discretament entre la gent mig aturada. Es guarda la pinta en els texans, a la butxaca del darrere, abans d’arreglar-se el coll de la camisa acabada d’estrenar i treure’s la pols de les sabates. Mentre l’observa, asseguda en el tronc sec de l’alzina, mirant la mar, travessa la petita plaça blanca assolellada, tot fonent-se. En veure’l, a la distància, enrojolada rere els seus cabells, no deixa de somriure fins el moment en que li dóna un petó en els llavis. S’acaricien els palmells mentre s’agafen de la mà, aguantant la respiració que no s’escapi cap bocí d’aquells instants, i marxen pel camí de ronda, amb la seguretat que avui serà un gran dia. La seva sinceritat tan cristal·lina, el desconeixement de la mentida, la felicitat dels ignorants, els permet gaudir d’un vol per sobre dels núvols que ens oculten la llum, tastar el paradís, dansar entre els estels, i, en mig de la follia, exhaurir l’infinit. Exhalen entusiasme i il·lusió. Passió per l’existència. Són anys de delit i desigs, per viatjar on els somnis són realitat. Lluny de la grisor i el costum. De l’insuportable mediocritat i l’extrema correcció.

Primeres passes

M'agrado

Aloma, Mercè Rodoreda (1908-1983)

No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria canviar.

Donar sang

Solitud

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

-Ah! Les viles, les viles...! Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i de dolenteria... M’estimi més un roc de la muntanya que tot aquei sementer de cases... Sense les viles cauria pas tant d’animeta a l’infern, ni viurien pas amb tant desessossec les familis... Mai m’hi som atrapat bé en aqueies estreteses, i sempre que hi vai, hi badi cercant el cel, com una oveia boja.

Posar-te el neoprè

Bones Festes

... i fins dilluns.

Plorar

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

...la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestallaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes , i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella.

Poder decidir

Sentir por

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...

Qui fos com elles!

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.

La matança del porc a Estamariu

Serenor

Gozar, un notable accidente

En manos del diablo, Anni- Marie Garat (1946)

-Bien-soltó él-¿Es usted feliz?
-Decía usted que la felicidad no puede encontrarse…
-Salvo el placer…! Fácil de obtener, se dice! La fricción de los cuerpos es accesoria, higiénica, banal. Los perros lo saben. Gozar realmente es más difícil. Muy accidental.
Con él, semejante tema podía abordarse sin turbación porque no ponía en él ninguna intención torpe, sólo la franqueza en su hablar de hombre educado a quien la vida a distanciado. Y no era, sin embargo, la abdicación de la edad. No había renunciado a seducir; el encanto viril de su persona, muy cuidada, manifestaba aquella desdeñosa cortesía de gustar, a pesar de la enfermedad.
-Conocí a una mujer-dijo bruscamente-, en el Harar, hace mucho tiempo. Una esclava. Se compra. No había medio de hablarse, no podía intercambiar con ella ni tres palabras… Pero gozábamos juntos. Pues bien, permanecí seis meses más en aquel país porque ella era aquel notable accidente. Y yo un accidentado voluntario… Semejante conversión sexual es rara. Hay tanta gente que lo ignora. Suele ser mucho lodo y mediocridad, el pequeño ataque de nervios, la gimnasia…Perdóneme por mi vulgaridad: nos amamos. Yo era feliz, y sólo más tarde lo supe, imbécil. Habría podido aprender su lengua, y ella la mía. Cualquier cosa para existir el uno con la otra… ! Regresé ! Puedes pasarte la vida sin conocer algo así, gozar juntos, Dios mío…La mayor parte del tiempo, la gente se limita a mantener relaciones de hembras y machos, sin poner en ello corazón ni calidez. Le hablo con toda crudeza, Gabrielle, pero porque la respeto. Sea exigente con la vida. Y la vida se lo devolverá.
¡Oh, lo soy…!-murmuró ella-.Pero también necesito pactar. Doblegarme en lugar de querer vencer. Y no sabía que tomar es, a veces, más peligroso que dar…Quiero decir que recibir nos incomoda. Nos deja en una desnudez con uno mismo que no tiene igual, pero sin la que dar no vale mucho…
-¡He aquí a la racionalista!
-Razono tan poco que me da miedo.
-No ha contestado a mi pregunta, pero no importa.
-La he respondido, sin embargo.
-Pierre tiene mucha suerte con tales respuestas.

Xicra aportada per la Condesa Olenska

Un dels set consells per a ser feliç

El món groc, Albert Espinosa (1974)

A partir d'aleshores, com al llarg dels sis dies posteriors, ens va donar una gran explicació sobre per què cal dir que no. Jo vaig apuntar això:
- No a allò que no vols.
- No a allò que encara no saps que no vols però que vols.
- No per compromís.
- No si saps que no ho podràs complir.
- No a l'excés.
- I sobretot: no a tu mateix!!!

Xicra aportada per Oriol

L'Arc de Sant Martí

Anar en caiac

Ensorrar els peus a la platja

A s'Agaró

Una paella a la Nècora d'Or

Quan un germà es casa

Que tinguem sort (Lluís Llach, 1948 )

Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar,
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi.

Si em dius “et vull”,
Que el sol faci el dia molt més llarg,
I així, robar
Temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
Que trobem el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
El camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
Per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si vens amb mi,
No demanis un camí planer,
Ni estels d’argent,
Ni un demà ple de promeses, sols
Un poc de sort,
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg.

El beso, 1882 (Auguste Rodin 1840-1917)

Tornar a Beget

Skagen: on es besen dos mars

Direcció Stockholm

Descobrir el silenci. La possibilitat del transcórrer d’una vida entre la suavitat dels sons que pot desprendre una conversa civilitzada i austera, acompanyada d’una cervesa, un capuccino o un deliciós pastís de galeta farcit amb cireres. Aquell sol del vespre sense cap vianant que l’acompanyi, mentre pinta del coure més rogenc tots els edificis que toca, s’expressa tendre i maternal tot abraçant el nostre solitari caminar al costat del moll. Potser trist, coneixedor de la seva curta vida durant els propers mesos en aquestes latituds. Sentir-te protagonista d’aquells camins que transcorren casuals entre avets centenaris durant tants quilòmetres. Travessar en canoa els llacs plens de velers que es desplacen sense por a que els atrapi el temps. Platges envoltades d’illots de granit polit, fresques i acollidores. Entrar en la modèstia d’un temple protestant, tant distant de la superba i atemoridora nau gòtica. Passejar en bicicleta entre les dunes, acompanyat del darrer far, per arribar a la fi de la terra on es besen dos mars. Viatjar a un món on els nens i tenen cabuda, des de museus, fins a esglésies, passant per parcs temàtics com Legoland, detallistes i curosos amb l’entorn. Conviure amb gent que fa i deixa fer, respectant la teva llibertat i la dels demés, despreocupats de formalismes i convencions. Visitar pobles amb façanes de mil colors, fora de l’abast dels tentacles de l’anglès, i observar l’ús de llengües minoritàries amb normalitat.
Entrar en una de les múltiples autopistes alemanyes i desplaçar-me a tota velocitat entre els elements cel·lulars que garanteixen la irrigació de tot un país en constant funcionament. Circular durant dies entre inversions milionàries, pons, túnels, molins de vent i més autopistes, infraestructures que pensen en un futur ric i pròsper; segurament malmès per paràsits pendents de l’enrajolat d’unes voreres famolenques de turistes o fanals de disseny que il·luminin les nostres vergonyes. Conèixer horaris laborals compatibles amb la vida familiar, lluny de l’esclavatge i ineficàcia més estúpida que ja hem tastat.
Tot plegat acaba formant part d’una diferència de la que en som partícips, la riquesa de la qual és fer-nos únics, i donar-nos l’oportunitat d’aprendre i, també, ensenyar coses als demés.

Ple de Riure

Llegir una contraportada

Una historia trágica de amores imposibles, pasiones incomprendidas y guerras sin cuartel entre la Luz y la Oscuridad.

Una setmana sense fills

Montsolís

17 de novembre del 1989

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Amb les botes d’hivern que portava trepitjava trossos de vidres trencats, trossos d’ampolles de cervesa, perquè a mesura que el tropell s’inflamava i s’exaltava més i més, bevia més i més quantitats de cervesa de les gerres i de les ampolles que aleshores llençava a terra, on es trencaven amb estrèpit. Les onades humanes exultants no desitjaven altra cosa que enfonsar en la cervesa els quaranta anys, aquells quaranta anys bíblics, aquells quaranta anys famolencs de llibertat i d’iniciativa pròpia i de la possibilitat de prendre decisions lliures, aquells quaranta anys de mals tractes i d’humiliació; aquelles onades humanes exaltades desitjaven enfonsar per sempre els quaranta anys en els rius i els mars de cervesa i en els ensordidors crits i bramuls i udols, en la marxa i els cops de peus i així trepitjar i baldar a patacades els quaranta anys tristos, tediosos i nefastos.

Un ball de papellones

Cercatasques

Una gardènia

Provervi sànscrit

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Si estàs d’acord amb mi, seràs el meu amic. Si no hi estàs, seràs doblement el meu amic perquè junts arribarem a descobrir la veritat.

Mirar el mar

Beachiswing, Casino- El Masnou

Vestits vermells, blaus i de tots colors, voleiant al ritme de la música. Tothom té ganes de ballar. Personatges extravagants surten del cau protegits per la nit. Faldilles llargues i bones clenxes engomades. Pantalons de fil i sabates enllustrades. Barrets de palla i lleugeres americanes. Ulleres de pasta i camises florejades. La sala s‘omple de gent que respon al crit de la festa. Una congregació on l’única religió és el ball. El ritme augmenta vertiginosament . Cossos amarats de suor intercanvien giravolts. Parelles esgotades agafen aire entre cançó i cançó. Els peus llisquen i salten per sobre l’entarimat del Teatre, segons unes passes assajades per l‘improvisació. Turmells de goma desplacen figures flexibles. Intercanvi. Perfectament acoblats, el swing els desplaça per sota les motllures celestials mal il·luminades. S’atura l’orquestra, i amb ella el sarau. La gent s’asseu. Agafen la bossa. Es canvien de sabates i marxen per la porta entreoberta, prou de pressa com perquè la llum del dia no desvetlli la seva identitat.

Votar

La intel·ligència

Botxan, Natsume Soseki (1867-1916)

En aquest punt, en Porc Espí i jo ens vam separar. Si en Camisa Vermella va actuar tal com suposava en Porc Espí, era un canalla realment repugnant. És un home astut a qui mai no podríem vèncer per la intel·ligència. Hauríem d’utilitzar la violència, no ens quedava altre remei. Ara entenc per què no s’acaben mai les guerres al món. Al capdavall, els particulars també acaben usant la violència.

Escriure