Retalls d'Alexandria

Assaborir un bon dinar de peix fresc acabat d'escollir a la badia on Cleopatra va conquerir els més grans soldats de Roma.

Tocar els àngels, a l'ombra d'unes magnòlies, després d'uns pastissos a la plaça Saad Zaghlul.

Asseure's sobre el mur del moll oest amb una panotxa torrada entre mans, mentre Posidó engoleix el sol per donar llum al far enderrocat.

Perdre't entre els milers de llibres i la història de la biblioteca i la seva seductora cal·ligrafia.

Escoltar Cavafis en la tranquil·litat dels carrers i carrerons que el van veure morir.

Així vam gaudir d'Al-Iskanderya. Sense teles ni teranyines, les mans netes i el rostre clar, esvaint qualsevol foscor que, potser, no és més que el fruit de la nostra ignorància.

Un matí en el Caire

Recordem la façana vidriada de l'habitació; estirats en el llit abans d'anar a dormir. La nostra nau espacial vola per sobre del soroll, la polució, la misèria i aquest ritme tan frenètic i caòtic. Les cortines les restem obertes amb la lluna a la nostra alçada, fins que a l'hora quan es desperta el dia em llevo per empotrar-me contra l'infinit. La ciutat encara dorm; enterbolida es reflexa contra el riu amb les últimes llums de la nit. Encara es perceb el moviment del Nil, vers la nostra Mediterrània no tan llunyana. Corren les primeres xixes, amb el te i algunes pites, farcides d'aquella vedella degollada en la vorera. Algun crit i molta pols. Els carrers són bruts. Fa calor. Parades de mangos i figues de moro. Xavalles mal acabades, granets esculpits i amuntegats. Les barres de gel van al mercat. El metro ple de gent transpirant suor a dolls, entre empentes i salutacions. Mentre veus les dones tapades de mans i peus en el vagó del costat. El taxi crida i l'autobús s'atura en mig obturant el pas. Creues els carrers entre cotxes i cavalls, sense torn ni direcció. T'ofereixen on anar i què comprar. Beus aigua, tens molta set. T'atures, sense la possibilitat d'estar sol. Et toquen. Et persegueixen. Xafugor. Estàs moll. Cansat. Aigua. Et piten. Agafes els nens per canviar de costat. No tens la llibertat de dubtar. No pots improvisar. Només has de sobreviure. Busques un cafè. Et tanques. Respires. Descanses. No hi ha núvols. El cel sempre és blau. Agafes aire... perquè en vols més!

12 anys

It's time to die

Blade Runner (1982)
He plorat del molt que he rigut. He ensumat flors blanques amb olor a poesia. He sentit el cant de l'ocell que juga amb el vent. He vist muntanyes nues, sense neu, des de dalt de la carena. He caminat sense pressa ni direcció. He estimat i m'he sentit estimat. He gaudit del silenci acompanyat dels meus amics. I ara em sento buit. Cap pensament se'm creua davant les meves passes. Segueixo sense rellotge ni rumb. Però ple de vida, a dolls. Ja no necessito ser feliç. En tinc prou amb ser. Potser m'ha arribat l'hora de morir.

Una parada en el camí

El destí de ser Home

Herbolario (Sándor Marai, 1900-1989)

Fins i tot amb el meu darrer sospir agraeixo al destí que hagi pogut ser un home i, també, que en la meva ànima tenebrosa s'hagi encès una espurna d'intel·ligència. He vist la terra, el cel i les estacions. He conegut l'amor, els fragments de la realitat, els desigs i els desenganys. He viscut en la Terra i, a poc a poc, m'he asserenat. Un dia em moriré, i això és prodigiosament natural i senzill. Hauria pogut succeir-me alguna altra cosa millor i més senzilla? No. He viscut tant com he pogut i he viscut el millor de tot: el destí de l'home. Una altra cosa millor que aquesta no m'hauria pogut passar.

El puto amo

Viure sempre amb dignitat

Solo para mujeres fenomenales (Teresa de Calcuta, 1910-1997)

Ten siempre presente que la piel se arruga, el cabello se vuelve blanco, los días se convierten en años...
Pero lo importante no cambia: tu fuerza y tu convicción no tienen edad.
Tu espíritu es el plumero de cualquier tela de araña.
Detrás de cada línea de llegada, hay una de partida.
Detrás de cada logro, hay un reto.
Mientres estés viva has de sentirte viva.
Si encuentras a faltar lo que hacías, vuelve a hacerlo.
No vivas de fotos amarillentas.
No dejes que se oxide el hierro que llevas dentro.
Haz que, en lugar de lástima, te tengan respeto.
Cuando no puedas correr por los años trota.
Cuando no puedas trotar, anda.
Cuando no puedas andar, haz servir el bastón.
Pero, nunca te detengas!

El Chiringuito Bambú, Ocata

Deixa la bicicleta al costat del passeig. La pell bruna redibuixada en blonda brilla amb el sol. I a càmara lenta la nostra deesa es treu les Ray- Ban. Em mira amb un somriure a la boca per demanar un cafè amb llet a la barra. En Joe es renta les dents en la pica, plena de gots de la nit anterior, després de fer el primer bany en una mar plana i cristal·lina. El camió de la cervesa deixa tres caixes de Voll- Damm. I al ritme de Jack Johnson es gronxa la Pocahontas sensualment amb les trenes a l'aire, encara fresc, abans de picar-me l'ullet. La platja està neta i acabada de pentinar. Ens acompanya el so de les pales d'una parella que juga darrera la caseta. La boia groga flota al ritme del patí que navega en silenci. I l'home solitari passeja el gos a ran d'aigua.

Surf en família

Riu de flors

Volar

Belleza Robada

Stealing Beauty (1995), Bernardo Bertolucci (1941)

Sóc l'amo del meu destí

Invictus (William Ernest Henley, 1849-1903) Out of the night that covers me, Black as the pit from pole to pole, I thank whatever gods may be For my unconquerable soul. In the fell clutch of circumstance I have not winced nor cried aloud. Under the bludgeonings of chance My head is bloody, but unbowed. Beyond this place of wrath and tears Looms bot the Horror of the shade, And yet the menace of the years Finds and shall find me unafraid. It matters not how strait the gate, How charged with punishments the scroll, I am the master of my fate: I am the captain of my soul

Una

La meva taula tHe wHitE miRLo (III)

Dins la fosca

Dins la fosca, tot d'una,
sobre el tronc d'un vell pi;
s'enfilava la lluna
com el punt d'una "i"
olarà-liria,
olarà-liró;
olarà-liria,
olarà-liró.

(Cànon popular)

Preparar el niu

La meva taula tHe wHitE miRLo (II)

Som un home feliç,

tenc deliris amb anís.

Som un elefant ambulant,

i m'encanta París.

(Joan Miquel Oliver Ripoll, 1974)

Vaig fer l'amor. M'he despertat a 1/4 de vuit per posar la rentadora. Endreço la casa. Estenc la roba. Planxo. Els nens baixen a esmorzar el que els hi he preparat. Tot funciona. No hi ha discussions ni sermons. Agafo la taula. Són les 11 del matí. "Bon dia". M'agraeix en nombroses ocasions que hagi vingut a donar un cop de mà. Gràcies, gràcies, gràcies. Les 17 i encara hi ha previsió. Agafo no més de quatre onades en una hora. Tot correcte, fantàstic, genial. La llista del Lidl i m'emporto els nens. Recollim la fruita a l'Elisenda. Torno al supermercat: s'ha equivocat. Em reembossa els diners i em demana perdó. Gràcies, gràcies, gràcies. Demà encara hi haurà previsió. El meu cosí i en Dídac em truquen: "quin color vols per a la teva taula?". En Dani ja ha trobat pis. La Pepita s'ha mort al llit mentre apretava les mans de les seves filles. Marxaré amb els meus 5 amics, de cap de setmana.

I ara, amb el cos ple de sal, mentre penso, escric, prenc un cafè acabat de fer en la meva cremada Oroley; assegut en el racó del sofà on, a mig matí, toca el sol.

Pau

El triomf de la Llum

La flauta mágica (Wolfang Amadeus Mozart, 1756-1791)

Monóstatos, Reina de la Noche y las Tres Damas
(deslumbrados y aterrorizados)
Nuestro poder ha quedado destruido y anulado; todos nos precipitaremos hacia la noche eterna.
(se hunden en el suelo)

Sarastro
Los rayos del Sol expulsan a la noche, aniquilan el poder que los traidores habían usurpado.

Coro
¡Gloria a vosotros, iniciados!
Habéis dominado el poder de la noche.
Gracias a ti, Osiris, te damos las gracias a ti, Isis, también.
¡Ha vencido la fuerza y ha coronado como premio a la Belleza y a la Sabiduría con una corona eterna.

Les primeres Munich

La meva taula tHe wHitE miRLo (I)

Strange Things Will Happen (The Radio Dept)

Els llençols són suaus. Enfonsat entre els coixins, he decidit obrir els ulls a la claror. Una finestra de fusta amb pom de forja, en forma de peix. Les copes dels lledoners s'aixequen des del fons de la plaça. Les branques més altes toquen el sol. Fa bon dia, el cel està net. Blau, completament blau, sense cap núvol. El cap de l'àngel calcari encara goteja. Ha plogut. Nou cadenes molt fines amb boles de cristall entremig pengen de cada una de les fulles de la finestra. Brillen contra els segles del mur de l'església. El silenci és absolut. Només sento com respira la meva musa. Tanco els ulls per a no tornar-los a obrir.

La Caleta

Ofrena a la mentida

Qui no ha dit mai una mentida? Qui no ha descobert mai un engany? A tots els funàmbuls i acròbates de la veritat. Manipuladors i estrategs de la quotidianitat. Als qui no coneixen l'honradesa. A les persones dolentes que en fan de la farsa la seva religió. Al fal·laç. Al mag de les paraules. Al discurs buit. A les converses ermes, sense contingut. No m'agrada la gent falsa. Tampoc qui parla de l'amor com un pòsit de l'ésser humà, una debilitat de la societat. Per qui la sensibilitat és feblesa. Qui pensa que la moralitat i la dignitat no tenen lloc en el dia a dia. A vostè, senyor Castillo. Al covard. Qui fuig de les seves responsabilitats, s'esmuny quin llimac. Qui culpa per cobrir els seus errors. Al dèspota que utilitza el crit per ocultar les seves ineptituds. A vostè li ofereixo l'ofrena.

Nit de Reis

Regal de Reis

Joan Miquel Oliver Ripoll (1974)

Surfistes en càmara lenta
lleneguen damunt s'oceà,
arriben, sa platja és calenta
i amb un Martini en sa mà.
Susrfistes en càmara lenta
i es wind-surf no és tan guai,
ses titis van loques darrera
i brillen ses cremes solars.
Surfistes en càmara lenta
i a estones van molt aviat,
esperen ses ones tuberes
o això els he sentit conversar.
Surfistes en càmara lenta
se'n van i "adéu siau"
els hi diuen ses txurris contentes
i amb els biquinis llevats.
Surfistes, lampistes,
artistes de la mar,
surfistes, taxistes,
surfistes, dentistes,
turistes, calamars.

El bosc despentinat

Al sol (II)

Anar al refugi de Teià

Jo sóc content

No m'agrada creure que ningú sigui bona persona només perquè ajuda als demés. Ni que l'egoïsme sigui una xacra de l'ésser humà. Molta gent desitja les mancances dels demés per oferir la seva misericòrdia. Altres només pensen en la seva felicitat, però és així com, sense pensar-hi, fan feliços als del seu voltant. Són dos quarts de set del matí i no puc dormir. El cap em barrina sense parar. Ja ho he fet. He marxat. He canviat de feina. Estaré amb qui vull estar. Reservaré el meu temps a ells, a la meva felicitat.
Agafo la taula i el neoprè. Carrego el cotxe. iCat fm de fons i la pluja sobre el vidre. Recorro les carreteres molles i solitàries cercant restes del corrent de garbí sobre el mar. Avui està despentinat i mandrós. M'aturo a la caleta de Montgat, i amb les mans a les butxaques vaig d'espigó en espigó mentre el sol es desperta encoixinat entre els núvols. Torno al cotxe. Compro el pa a Can Bautista, i ensumo l'olor a farina. Estic ple de felicitat, satisfet del que sóc i he fet.

Una partida de Monopoly

Final de trajecte

Xicra aportada per Oriol

Passejar per La Conreria

Gràcies

En el fons, sempre he cregut que les coses han de desaparèixer poc a poc. Que existeix un avís per desprendre’t del que va perdent el seu ús. Segurament és un desig. Vull tenir temps per decidir què fer-ne o no, i quan. Vull tenir temps per acomiadar-me, en el moment que em vagi bé, del què marxa d’aquest món. Una idea, un sentiment, un projecte, un objecte. També passa amb les persones que aprecies i estimes. Gent plena d’energia, que transmet ganes de viure. No creus que puguin marxar sense avisar. De cop. Però les menys considerades amb els demés ho fan. I t’enfades, amb ell i... amb tú. Perquè no has estat capaç de renunciar a... què? És un tòpic, però també és cert: no tenim tant temps com ens pensem, com per anar desaprofitant-lo. No esperis a demà. Fes-ho. Ves-te’n, truca’l, demana-li perdó, compra-t’ho, digues-li, dóna-li un petó, abraça-la. De veritat, fes-ho. Perquè un dia ja serà tard.

tH3 wHitE miRLo

Esperant. La mare natura

Els àngels pinten el cel d'Ocata

Soy surfista? Eres surfista?

Hay veces que me gusta escuchar Sopa de Cabra, Love of Lesbian, Mozart o Lluís Llach con mi mujer. No me gustan Coco Rosie, Superchunk ni Vivian Girls.
Llevo unos tejanos Burberry que me regaló mi suegra, una camiseta de Roma y una sudadera de chica de la General Surfera.
No conozco Andy Irons, Tom Curren, Wayne Lynch o Ibon Amatriain.
No sé qué es un barrel, qué significa inside o wipe out.
Sólo me he bañado en Premià, Montgat u Ocata.
No entiendo de preferencias o saltadas.
Únicamente me pongo de pie en mi tabla de más de 2m entre la espuma que escupe la ola cuando rompe, mientras mis tres hijos aplauden orgullosos de su padre “surfista”.
Cuando hay olas grandes no sé entrar. Remo, remo y remo, sin saber pasar por debajo de ninguna de esas bestias coléricas.
Pero me gusta lanzarme al agua abrazado a mi tabla. Ver como el mar se colorea y cambia las sombras al despertarse el día. Cómo me aspira la ola antes de escupirme contra el fondo y revolcarme con ella. Me gusta remar. Una ducha de agua dulce en la playa. Arrancarme el neopreno al sol, detrás del coche, e ir a comprar el pan a la panadera de Montsolís. Llegar a casa y comerme un buen bocadillo de chorizo con zumo de naranja. Hacer el café en mi pequeña y ya quemada Oroley, y fumarme un Vegafina. Me gustan las caras de la gente que surfea. Sus risas y prisas por no perderse una ola. Sus fotografías y sus historias en paises tan lejanos.
Hace no demasiados años descubrí que tampoco era cristiano- católico- apostólico. No entendía la prohibición del aborto, de las bodas homosexuales, o de mantener relaciones sexuales sin protección. No creía en los milagros ni en santificar a nadie.
Seguramente tenemos un problema. Porque siempre hay que ser alguna cosa. Tenemos miedo de no ser nada más que nosotros mismos. Tenemos Miedo a la Libertad.

Fly me to the moon

Frank Sinatra (1915-1998)

Fly me to the moon
Let me play among the stars
Let me see what life is like
On Jupiter and Mars...
I així xiulo, quin ocell, satisfet amb el que tinc.
In other words, hold my hand
In other words, baby, kiss me
Vinc del Passatge Cardedeu, i a l'alçada del viaducte de Vallcarca miro aquest cel que m'envolta, pintant de rosa la ciutat.
Fly my heart with song
Let me sing for ever more
You are all i long for
All i worship and adore...
L'aire és net i clar. La gent s'atura i es saluda. Serà un bon dia.
In other words, please be true.
In other words, I love you.
Estic content.
Fill my heart with song
Let me sing for ever more
Because you are all i long for
All i worship and adore
Demano un cafè amb llet i agafo el diari. Tinc temps. Com sempre, sense cap ni ordre, començo a follejar-lo per acabar amb els esports.
- en Jordi Hereu i l'Assumpte Escarp passegen al costat d'un rodamón orinant a la cantonada d'una entitat bancària.
- en Fernando Sánchez Dragó explica graciosament com ha mantingut relacions sexuals amb menors de 13 anys.
- a Bombay s'ha acabat de construir un habitatge unifamiliar de 27 plantes per 1.000 milions d'euros
- la selecció alemanya campiona en el mundial del 1954 va jugar dopada
- el TSJC suspèn articles sobre l'ús del català
- en Rajoy creu que les autonomies poden ser un obstacle per recuperar-nos de la crisi
-...
In other words, please be true
In other words
In other words
La propera vegada començaré pels esports.
I... I love... you

Prohibit

-oh, oh, oh...
-ah, ah, ah...
-Oh, Oh...
-Ah, Ah...
-OH!
-AH!
-OOOOOOOOOOH!!!
-AAAAAAAAAAAH!!!
-OAOAOAOAOAOAOAOAOAOAH!!!
-Mua.
-Mua.
-Déu meu.
-Sí. Déu meu.
-Uí-uí, uí-uí, uí-uí...
-Ho sabia. Ja t'ho he dit abans. No desconnecten les càmares.
-Ding-dong!
-Si?
-Som la Policia Social, del Departament de Sostenibilitat i Civisme.
-Ara baixo.
-Bona nit.
-Bona nit tingui vostè.
-Ja és la quarta vegada des de que va entrar en vigor, fa cinc anys, la llei de Regulació d'Emissions de Secrecions Sudorípares a l'Atmosfera.
-Però és que ens estimem.
-A la propera infracció, hauran de dormir en llits separats durant 12 mesos.
-Però...
-Prou. Es prohibeix EXPLÍCITAMENT! emetre secrecions de la pell entre setmana a partir de les deu de la nit. I, per favor, passi per la dutxa, no veu que està suat.
-Així ho faré, agent. Gràcies.
-De res. Tot sigui per viure en un món més cívic i sostenible. Salut i Amor.
-Salut i Amor.

Un tros de Ca la Noni

Converses de tren

- Co-coc, quic-quic, cau, cuc, quic-quic-QUIC, coc-COC.

Déu meu, quin mal de cap!

- ..., si, si. Que t'ho dic jo.
- No pot ser!
- Que sí, que sí. Es va operar el nas perquè l'imatge en perfil de la moneda fos perfecte.
- Es que passa cada cosa. Amb la quantitat de gent que es mor de gana pel món.
- Qui-qui-riQUI, coc-coc.

Crec agafen el tramvia, amb una mica de sort.

- No. Que no. Això és massa.
- Doncs, sí, sí. Que m'ho va dir una persona de fiar.
- Vinga, va!
- No sabia si tota, però gran part de la guàrdia real va passar per entre les seves cames.
- Això que dius és molt fort. Però ja pot ser, ja. No veus que aquesta gent està tot el dia avorrida, i ja no sap què fer.
- Doncs ja és tenir ganes, ja.
- Tots els homes són iguals.
- A no. Perquè el meu Lluís és tan...

...babau.
Propera estació Sant Adrià.
Oh. No s'aixequen.

- Cau-cau, quic-quic, COOOOC
- Has vist aquell?
- Qui?
- Crec que ens està escoltant.
- Que fort!
- Ah, ah. Sí, sí. Tens tota la raó.
- Cac-cac, QUEC, coc-co-ro-coc.

La, la, la. Li, li, li.

- Ai, nena. Quines ungles que tens!
- Au, dona. No n´hi ha per tant.
- Que sí, que sí. Les tens meravelloses. On te les has fetes?
- No ho sé. Crec que a en Llongueres...
- Ai! No us ho vaig explicar.
- El què, el què?
- Digues, digues, va!
- Sabíeu que les filles d'en Llongueres van acomiadar al seu pare perquè la seva mare, que era la ex-dona...bla, bla, bla.

Buf. Silenci. Ja baixen.

PD: res de l'explicat és ficció. Tot intenta ajustar-se el màxim possible a la realitat.

Abans de la tempesta

Crema de garotes a Montsolís

Un cremat a l'Ocata

Un punt d'optimisme

Una teranyina oxidada, enrevessada sense solució. Un paisatge decadent, gris, brut i contaminat. Ple de gent alienada, sense conviccions ni nous pensaments. Resignats, conformats, en un entorn que ells mateixos han creat. No existeix tempesta capaç de trossejar tanta deixalla, ni terratrèmol que es pugui empassar aquest tou enfangat. No existeix ventolera per endur-se aquestes restes, ni incendi que incineri aquests cadàvers. Però avui he vist un brot d’esperança, un lloc on allotjar-nos, on potser encara hi tindrem temps per Viure. Lluny, però existeix. A 20 anys llum. Gliese 581 d.

Escultor del mar

En un desert, lluny dels raig del sol i cobert pel negre nit, hi habitava un home de mil colors perdut i sense rumb. Vivia contemplant el buit que l’envoltava. Un dia sentí unes veus: era la crida del mar. Li va oferir aventura, projectes i il·lusions. Tan sols havia de tancar els ulls i deixar-se endur. Es lliurà confiat als braços de les seves voluntats per començar un llarg viatge sense retorn, entre somnis i esperances, sense saber encara on aniria ni què faria. No coneixia la por ni la temença, la solitud li ho va ensenyar. Amb el pas dels anys, dies braus i tranquils, temporals i escames daurades, només la immensitat i l’infinit li despertaren curiositat.
- Tens límits? – li preguntà finalment.
- On les ones es cargolen i brillen amb el sol. On beso els peus del que camina, cercant restes de pluja entre sorra fina. És allà on anirem. Hi cercaràs el teu destí – li respongué el mar.
I el dugué perquè s’hi quedés, tot cavalcant sobre les seves espatlles, entre rínxols d’escuma blanca.
Agraït al nou germà, l’home dels mil colors, gaudeix al sol de quin és el seu principi i final. Esculpint regals per al mar. I fou així com trobà la seva estrella, molt propera a la felicitat.

Viatjar entre els estels

La Vanguardia 100917. Nassim Haramein (1962)














En el artículo más reciente que he publicado, "El protón de Schwarzschild", explico cómo el protón, a través de su miniagujero negro, extrae energía del vacío para producir su masa, y lo que irradia es electromagnetismo. Es decir, que la fuente de la materia atómica es el vacío. Eso significa que tenemos la base para la creación.
Eso es mucho decir...
Conocer la estructura geométrica del vacío nos permitiría obtener energía del vacío cuando todavía no se ha convertido en materia. ¡Infinita cantidad de energía!, que nos permitiría incluso crear materia y viajar a través de las estrellas.

Alguien voló sobre el nido del cuco (1975)

Jo camino entre núvols i tinc quatre amos que em vigilen. Un em diu una cosa, l’altre me l’ha repeteix. I així fins a quatre. Piu, piu. Nic, nac.
Quatre persones, quatre versions, una feina. Ooooooh.
El teclat no funciona, no queda paper, no tinc servidor. Ding, dong.
Un parla malament d’aquell. Aquell parla malament de l’un. I el gat pentina. Click, clack.
Jo caço mosques. No tens feina. No et mereixes el sou. Uiiiii!.
No et portaré mai més la contrària. Tens raó en tot. Un, dos, tres: ets el millor. Un, dos, tres: ets el millor i tots t’estimem. Dingo, dango.
Dia sí, dia també. Dia sí, dia també. Jo estic boig, tu estàs boig, ell està boig. Mira, mira. Allà, allà. Nooooo. Una sageta a l’esquena. Aaaaah!. Piu, piu. Nic, nac.
La mar és plana i el cel està roig. Surt el sol. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

31 nusos

Xicra aportada per Oriol

Obrir la finestra del tren

A la vora del Danubi

Un dia no podré viatjar. I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Col·leccions de fotografies i anotacions en el quadern de viatge m’ajudaran. Recorreguts superficials per sobre de persones i llocs diversos. Cares i gestos. Maneres de vestir. Paisatges. Menjars. Costums. Extrauré pinzellades d’escenaris tan diferents. M’obsessionen els mercats, les esglésies, els cementiris, les botigues de queviures, sentir com bufa l’aire a la plaça del poble, les postes de sol, escoltar els sons desconeguts d’una conversa, la seva música o un campanar, les olors, perdre’m en el primer tramvia que passa, trepitjar els seus carrers en el meu anonimat fins caure extenuat, sentir-me estranger per creure’m com ells. Participar de la seva quotidianitat.
I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Amb els peus ensorrats a la platja de casa, pensaré què deu ser de la parella es fonia en una besada, sincera i apassionada, a la vora del Danubi.

Un comiat a Pécs

The Casino Chronicle

Esa es mi baina

Amb cara d’admiració i respecte, m’ensenya el violí com brilla, el tapa amb el mocador florejat de seda i tanca l’estoig lacat en negre, on també hi desa el seu esperit, mentre m’explica la família de luthiers d’on prové aquesta joia tan preuada.
Quan sento un grup de violins tocant amb força i passió, m’imagino una dotzena, dues dotzenes d’homes i dones amb el cap recolzat, acaronant una caixa de fusta dolçament encorbada mentre freguen les cordes enèrgicament amb l’arquet, i entre ells l’Irving. Aïllat del món, de la família i dels amics. No pensa ni recorda. Expressa sense complexes l’espontaneïtat tan llaurada, la seva veritat. Són moments de llibertat, de sinceritat. Lluny de les injustícies i penalitats que l’envolten. Un refugi d’aquelles responsabilitats i obligacions tan incòmodes però necessàries per seguir tocant. Just fa un any es va divorciar, no crec que aconsegueixi els papers, ni sàpiga com trobar cap feina. Tampoc pensa que farà demà, ni li preocupa on dormirà la setmana vinent. Ell té un farcell i un violí, i una ànima per fer esclatar. Segurament li ha tocat viure en un món equivocat, potser per això gent com ell són tan necessaris al meu voltant.

Tú eres la razón de mi existir

Encara no saps què diràs diumenge abans dels postres; mentalment ressegueixes algunes de les xicres que has anat penjant cada dilluns. Penses en el dinar amb el que ens voldrà delectar na Cristina. Notes una bafarada d’aire calent des del túnel. D’aquí a 0:34 segons exactament, algú obrirà les portes. Entres amb la ment ocupada mentre t’assentes en l’únic lloc buit del vagó. Has tingut sort.
Una dona grassa i bruta dóna cops a una pandereta al ritme que marquen els seus peus en xancletes atrotinades, i el seu company de cabells enllustrats i ulleres esquerdades va obrint i tancant l’acordió amb ungles sense tallar, aguantant com pot un got de plàstic esperant alguna moneda. Tot d’una comencen a cantar, al mateix temps que la gent gira el cap i llegeix notícies sense interès. Fan que deixis de pensar i els escoltis amb atenció. Tanques els ulls. I et veus en una taverna molt petita, de sostres baixos, enteranyinada, recoberta de fusta molt fosca, esperant que algú li passi alguna capa de vernís. Només hi ha llum a l’escenari entarimat i a la barra. No més de mitja dotzena de bombetes vermelles. Estàs tot sol, en un banc també de fusta, amb un got de vi sobre la taula, i l’ampolla quasi buida. Amb un dit redibuixes la marca d’un plat del darrer client. Tens el cap recolzat sobre el palmell de l’altra mà mig plegada. Les llàgrimes et regalimen pel teu braç.
La seva veu és greu i aspre, castigada pel temps i el malviure. La qualitat tècnica suposo que és baixa, però hi ha sinceritat. La cançó és trista i t’emociona. Tu estàs content...
…Y es que ya no puedo dejar de verte.
Mi corazón se muere por tenerte.
Es que no puedo dejar de pensar en ti.
Por que tú eres la razón de mi existir…
...perquè vols cantar amb ells. Sentir. I esclatar. Trobar la llum al final del túnel. Però ja has arribat a Lesseps i has de baixar.

Una parada, en el camí a Busa

Accés a l'Infern