Fer l'amor

El motor d'una Harley

La merla

Cada matí, des del racó de la cuina. Mentre esmorzo. Espero quan arriba la merla. Sensació de pau i serenor. També solitud.

Defensa de Howard Roark

El Príncep dels Embolics

Roberto Aliaga/ Roger Olmos

La gent que ha aprofitat l’atur per estar uns mesos al sol, es queixa que ara no troba feina.

La gent que no paga el bitllet de tren per prendre una copa en el Vins i Divins, obliga a RENFE a pujar els preus dels que el paguen.
La gent que atura el comptador de la llum perquè és massa cara, obliga a que el seu familiar pagui per ells.
La gent que estafa a hisenda, enganya al veí que no ho fa.
Que deixin ensorrar Bankia d’una vegada, Catalunya Caixa i totes les entitats en fallida perquè puguin sobreviure els que han fet la feina ben feta.
Que les administracions tinguin el coratge d’acomiadar a la gent que no necessiten.
La gent que es queixa perquè ara no poden pagar l’hipoteca, no haver demanat quotes a 40 anys que suposaven pràcticament el sou.
La gent que es queixa de la petita pensió, no haver treballat en negre tants anys.
Els que aixequen el crit contra famílies acomodades, pensin n’hi ha molts que han triat el seu benestar material davant el temps perdut abraçant els seus fills.
A mi també un dia em tocarà el rebre, però ara mateix em queixo i crido contra els paràsits i incompetents a consciència. Contra els estafadors de tota mena, mentiders, mags de l’engany. Els que lluiten per una justícia social que només pensa en la seva particular i individual millora. Són els prínceps dels embolics.

Una abraçada

La mare

Mur

Blanc

J. P., rodamón

He conegut un home sol. Sense cap altre sostre que el cel blau, ni altra terra que la que trepitja. Un barret, els pantalons arremangats amb un plec i una camisa acabada de sargir. No té cap maleta, ni tampoc la necessita. Desconeix cap possessió més que l’aire que respira. I li agrada passejar per camins sense fites. Avui estar assegut en una cadira blanca encara bruta pel fang de la pluja d’ahir, amb quatre branquillons de romaní a la mà. El pardal de cada tarda avui no ha vingut a veure’l. Tanca els ulls prenent el sol mentre cau la tarda darrera les muntanyes de La Conreria. Aquest vespre l’espera un plat calent a taula, un crostó de pa al costat dels postres i el got de vi. Acaba de sopar quan la nit desperta, curulla d’estels que il·luminen les seves passes. S’eixuga la cara amb la màniga de la camisa abans d’anar cap al llit de llençols nets i suaus, acabats de planxar. No sap què li espera quan s’aixequi el dia, tampoc li preocupa. Amb un farcell a la mà i un somriure en el rostre continuarà el seu camí sense direcció, passejant pel món que es va trobant. Entre gent plena de records, que esgarrapen els segons de cada dia com si fossin els darrers, porucs davant la desconeixença i l’avenir.

Camí a Lles

En el camp

Carxofes a Teià

Popular escocès

Pots plorar perquè ha marxat
o pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i resar perquè torni
o pots obrir-los i veure
tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit
perquè no la pots veure o pot
estar plè de l'amor que compartireu.
Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit i donar l'esquena
o pots fer el que a ella li agradaria:
somriure, obrir els ulls,
estimar i seguir.

Dídac Piquer

Buscando desesperadamente el paraíso perdido que siempre ha estado delante de nuestras almas.

Dídac Piquer
Shaper
Fundador de Montjuïch Surfboards

Sortint de la boira

Only the lonely

Chris Isaak (1956)
Plaça del Pi. Custo. Trobo la camisa i la dependenta. Unes Nike blau de lluna. Pujo Les Rambles per a tornar-les a baixar. La Boqueria. No encaixo en la multitud, ni tan sols el meu anonimat. Estic incòmode. M’escolto les passes i com respira l’ànima rasposa. Tinc ganes d’un italià. La Perla Nera. Un parmesà, bons macarrons al dente, tot regat amb el lambrusco Dell’Emilia. Un tiramisú de l’àvia i el limoncello. No tinc previsió, ni em passa el temps. Estic en blanc. Només vull l’escalfor del sol, les restes que quedin en algun racó d’aquest Gòtic que m’enamora. I així caic en un univers ple de molt, fins i tot de buit. Em sento sol. Vull estar sol en la meva soledat. M’assec al costat de Sant Josep Oriol, no sé per què. Em trec les ulleres, em tapo la cara i ploro fins sanglotar. Acaba la cerimònia i marxo alleugerit de no sé quin pes on les meves Nike em portin. El verd fashion de la camisa combina amb el vermell del nas de pallasso, i suposo que amb els carrers del voltant de la plaça perquè ningú s’estranya. Únicament han brillat els ulls d’aquella nena plena de somnis. Sense saber quantes voltes ha donat la minutera marxo a casa amb l’ànima esculpida, fina i suau, amb ganes d’irrigar tot l’amor que porto dintre. Vull estimar. Repartir a cabassos alegria i bon humor. Lluny de l’amargor i el ressentiment de la gent sense esperança, grisa i turmentada per la seva sort, de la gent que no creu. Perquè jo crec, I believe in a beautiful day.

Azul turquesa, como tus ojos

Fer la migdiada en el sofà

Pujar l'onada

La responsabilitat és només teva

La manifestació diu:
- Retallem als bancs i al clericat!
El capellà diu:
- Apropeu-vos als pobres i miserables, allunyeu-vos de les forces del mal i del dimoni. Ell és el culpable. I avui, el Satanàs del segle XXI són els banquers, els autèntics causants de la misèria actual...
La gent pensa:
- Doncs, cremem-los!!!

El gris li escau al Barri Gòtic. Les fotografies en blanc i negre. El cel tapat no deixa lluir el sol, avui no serà el protagoniste, no és el seu dia. Les gàrgoles calcàries continuen vigilant la plaça i el lledoner pica les finestres a primera hora del matí en senyal de benvinguda. M'agrada el so de l'aigua a pressió contra els carrers. El reflex de la gent en el paviment moll pasejant sense por al pas del temps. Estirat en el llit, tot nu, des de l'habitació 301, m'imagino amb plaer com formo part d'aquest escenari, tot sentint les campanes cridant als parroquians de les dotze.

Núvols

Un matí a la pista

Dinar de Reis

Corredisses de nens amb joguines a les mans i els peus bruts del galliner. El iaio ha trobat la fava. I en Jordi porta la corona al cap. La tia treu una altra safata amb neules i més torrons, mentre en Josep Maria recull el darrer plat d’arrós amb gall dindi amb restes d’escudella. La iaia agafa la capsa de les fotografies ja esgrogueïdes de cada Nadal tot repassant històries familiars sense data de caducitat. Un glop del cava d'aquella panera i un got de ratafia del tio José. Així em passa el dinar, al costat de l’escalfor del foc, mig endormiscat, arraulit per les converses plenes d’anys i el petar de la llenya del pi de casa seva.

Any nou

És any nou i estic mig estirat en el sofà de casa amb el sol a la cara. Escolto en Llach, i amb aquesta cançó em ve al cap un passeig en família amb un bon amic per l'Empordà.

El meu amic el mar
té la calma d'un déu adormit,
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.
El meu amic el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velam
seguim un joc incert.
I, tanmateix, potser
el gep de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars.
El meu amic el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu va-i-vé de so i color
aprenc el poc que tinc.
És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent.

Un dia de feina

Om

Cabells amb gust de sal

Quan a la terra no hi havia mar, ni en el cel coixins on els àngels adormir-se. Quan tot eren prats plens de papallones de mil colors, saltant de flor en flor. Mallerengues, rossinyols i tords feien llaços imaginaris entre les branques dels pins i les alzines. Homes i dones dansaven vestits de blanc al ritme de l’amor. Fins que es mostrà la mentida i l’engany en els camins de l’innocència. Cors trencats a bocins fugiren cercant una pau que en el seu dia tingueren. Recollits en el més bell paratge on el sol de l’alba els abraçava cada matí amb la tendresa d’una mare. Eren amants decebuts de qui li entregaren un dia la seva ànima més sincera. Hi ploraren sense principi ni final, des del sol fins a la lluna, vessant llàgrimes de tristesa i desconsol. I fou així com nasqué la mar per embolcallar-los entre les seves pròpies penes. Errants i sense rumb acabaren enterrats en aquelles platges no tan llunyanes, necessitats d’unes carícies compassives. Cabells amb gust de sal, d’aquelles llàgrimes que vessaren per tu.

Una dansa al sol

Teteria Caj Chai

Pi

Ser pares

Sangre de mi sangre (Rosa Regàs, 1933)

Al margen de la educación que hay que darle en el hogar, con el comportamiento propio más que con normas y preceptos, se entiende que los padres han de crear un ámbito de libertad y de transparencia, cuyo equilibrio es siempre difícil de mantener.

Una llevantada

Pujo les escales.És hora de despertar-los, però abans trec el cap a la terrassa. El cel és gris, únicament gris. L’aire és humit i fa xafogor. Plou el just perquè, tot i així, encara pugui quedar-me durant uns minuts davant del llimoner escoltant com la mar s’embraveix. Tanco els ulls, obro els braços i inspiro l’olor de la Mediterrània amb totes les meves forces. M’imagino com serà el cap de setmana entre onades bestials i desendreçades. Agafaré la taula i faré l’amor intensament en cada remada contra la força desmesurada i sense control. Embrollar-me entre l’escuma, absorbit per les sirenes més perverses de l’espigó. Exhaust, sense forces, però ple de vida donaré gràcies al déu que ens ha proveït d’aquests moments de felicitat infinita.

Després de la sessió

Un globo, dos globos, tres globos...

... la luna es un globo que se me escapó.

Amor al amor

Amor bajo la lluvia (Naguib Mahfuz, 1911-2006)

- Lo cierto es que vivimos unos tiempos mezquinos cuyo ídolo es el dinero; tú podrías ganar mucho, sin embargo das con generosidad todo lo que es hermoso, ¿y a cambio de qué? No de dinero, sino simplemente por disfrutar, por amor al amor mismo..., ¡tú eres de otro planeta!

Una bona sessió

Caminar per sobre del mar

Punta Monpás. La Zurriola

Papa, desperta't i posa'm el neoprè. Ja ha sortit el sol i hi ha moltes onades.

Anem a fer surf!

John Lee Hooker

http://www.youtube.com/watch?v=KP87u1lvaSQ&feature=fvwrel

El Masnou als nostres peus

Una cervesa en el Menyo

Verd

Vindran els anys

Criticarem les noves modes de pentinats (Manel)

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.

Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.

Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc.

I em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Xicra aportada per Oriol

Pujem?

I believe

Chris Isaak (1956)

I believe the stars keep shining all throught the night.

I believe if we just keep trying it will be allright.

I believe that someday we're gonna find our way.

And i believe in a beutiful day.

I believe in lovers walking side by side.

I believe that someday we'll be satisfied.

I believe the angels listen god hears us pray.

And i believe in a beutiful day.

Retalls d'Alexandria

Assaborir un bon dinar de peix fresc acabat d'escollir a la badia on Cleopatra va conquerir els més grans soldats de Roma.

Tocar els àngels, a l'ombra d'unes magnòlies, després d'uns pastissos a la plaça Saad Zaghlul.

Asseure's sobre el mur del moll oest amb una panotxa torrada entre mans, mentre Posidó engoleix el sol per donar llum al far enderrocat.

Perdre't entre els milers de llibres i la història de la biblioteca i la seva seductora cal·ligrafia.

Escoltar Cavafis en la tranquil·litat dels carrers i carrerons que el van veure morir.

Així vam gaudir d'Al-Iskanderya. Sense teles ni teranyines, les mans netes i el rostre clar, esvaint qualsevol foscor que, potser, no és més que el fruit de la nostra ignorància.

Un matí en el Caire

Recordem la façana vidriada de l'habitació; estirats en el llit abans d'anar a dormir. La nostra nau espacial vola per sobre del soroll, la polució, la misèria i aquest ritme tan frenètic i caòtic. Les cortines les restem obertes amb la lluna a la nostra alçada, fins que a l'hora quan es desperta el dia em llevo per empotrar-me contra l'infinit. La ciutat encara dorm; enterbolida es reflexa contra el riu amb les últimes llums de la nit. Encara es perceb el moviment del Nil, vers la nostra Mediterrània no tan llunyana. Corren les primeres xixes, amb el te i algunes pites, farcides d'aquella vedella degollada en la vorera. Algun crit i molta pols. Els carrers són bruts. Fa calor. Parades de mangos i figues de moro. Xavalles mal acabades, granets esculpits i amuntegats. Les barres de gel van al mercat. El metro ple de gent transpirant suor a dolls, entre empentes i salutacions. Mentre veus les dones tapades de mans i peus en el vagó del costat. El taxi crida i l'autobús s'atura en mig obturant el pas. Creues els carrers entre cotxes i cavalls, sense torn ni direcció. T'ofereixen on anar i què comprar. Beus aigua, tens molta set. T'atures, sense la possibilitat d'estar sol. Et toquen. Et persegueixen. Xafugor. Estàs moll. Cansat. Aigua. Et piten. Agafes els nens per canviar de costat. No tens la llibertat de dubtar. No pots improvisar. Només has de sobreviure. Busques un cafè. Et tanques. Respires. Descanses. No hi ha núvols. El cel sempre és blau. Agafes aire... perquè en vols més!

12 anys

It's time to die

Blade Runner (1982)
He plorat del molt que he rigut. He ensumat flors blanques amb olor a poesia. He sentit el cant de l'ocell que juga amb el vent. He vist muntanyes nues, sense neu, des de dalt de la carena. He caminat sense pressa ni direcció. He estimat i m'he sentit estimat. He gaudit del silenci acompanyat dels meus amics. I ara em sento buit. Cap pensament se'm creua davant les meves passes. Segueixo sense rellotge ni rumb. Però ple de vida, a dolls. Ja no necessito ser feliç. En tinc prou amb ser. Potser m'ha arribat l'hora de morir.

Una parada en el camí

El destí de ser Home

Herbolario (Sándor Marai, 1900-1989)

Fins i tot amb el meu darrer sospir agraeixo al destí que hagi pogut ser un home i, també, que en la meva ànima tenebrosa s'hagi encès una espurna d'intel·ligència. He vist la terra, el cel i les estacions. He conegut l'amor, els fragments de la realitat, els desigs i els desenganys. He viscut en la Terra i, a poc a poc, m'he asserenat. Un dia em moriré, i això és prodigiosament natural i senzill. Hauria pogut succeir-me alguna altra cosa millor i més senzilla? No. He viscut tant com he pogut i he viscut el millor de tot: el destí de l'home. Una altra cosa millor que aquesta no m'hauria pogut passar.

El puto amo

Viure sempre amb dignitat

Solo para mujeres fenomenales (Teresa de Calcuta, 1910-1997)

Ten siempre presente que la piel se arruga, el cabello se vuelve blanco, los días se convierten en años...
Pero lo importante no cambia: tu fuerza y tu convicción no tienen edad.
Tu espíritu es el plumero de cualquier tela de araña.
Detrás de cada línea de llegada, hay una de partida.
Detrás de cada logro, hay un reto.
Mientres estés viva has de sentirte viva.
Si encuentras a faltar lo que hacías, vuelve a hacerlo.
No vivas de fotos amarillentas.
No dejes que se oxide el hierro que llevas dentro.
Haz que, en lugar de lástima, te tengan respeto.
Cuando no puedas correr por los años trota.
Cuando no puedas trotar, anda.
Cuando no puedas andar, haz servir el bastón.
Pero, nunca te detengas!

El Chiringuito Bambú, Ocata

Deixa la bicicleta al costat del passeig. La pell bruna redibuixada en blonda brilla amb el sol. I a càmara lenta la nostra deesa es treu les Ray- Ban. Em mira amb un somriure a la boca per demanar un cafè amb llet a la barra. En Joe es renta les dents en la pica, plena de gots de la nit anterior, després de fer el primer bany en una mar plana i cristal·lina. El camió de la cervesa deixa tres caixes de Voll- Damm. I al ritme de Jack Johnson es gronxa la Pocahontas sensualment amb les trenes a l'aire, encara fresc, abans de picar-me l'ullet. La platja està neta i acabada de pentinar. Ens acompanya el so de les pales d'una parella que juga darrera la caseta. La boia groga flota al ritme del patí que navega en silenci. I l'home solitari passeja el gos a ran d'aigua.

Surf en família

Riu de flors

Volar

Belleza Robada

Stealing Beauty (1995), Bernardo Bertolucci (1941)

Sóc l'amo del meu destí

Invictus (William Ernest Henley, 1849-1903) Out of the night that covers me, Black as the pit from pole to pole, I thank whatever gods may be For my unconquerable soul. In the fell clutch of circumstance I have not winced nor cried aloud. Under the bludgeonings of chance My head is bloody, but unbowed. Beyond this place of wrath and tears Looms bot the Horror of the shade, And yet the menace of the years Finds and shall find me unafraid. It matters not how strait the gate, How charged with punishments the scroll, I am the master of my fate: I am the captain of my soul

Una

La meva taula tHe wHitE miRLo (III)