Vacances en el mes de setembre

Peldaños

Elogio de la vejez, Hermann Hesse (1877-1962)

Como toda flor se marchita y toda juventud
cede a la vejez, cada estadio de la vida florece,
florece toda sabiduría y toda virtud
para su tiempo y no puede durar eternamente.
En cada llamada de la vida debe el corazón
estar dispuesto a la despedida y a nuevos comienzos,
para entregarse con valor y sin duelos
a distintos y nuevos compromisos.
Y en cada comienzo alienta un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.

Gent gran

Elogio de la vejez, Hermann Hesse (1877-1962)

El PATHOS es una cosa hermosa, y para los jóvenes a menudo representa algo maravilloso. Para la gente mayor es mas apropiado el humor, la sonrisa, el no tomar las cosas en serio, la transformación del mundo en una imagen y el considerar las cosas cual fugaces juegos de nubes al atardecer.

Meditar

De qué hablo cuando hablo de correr, Haruki Murakami (1949)

Los pensamientos que acuden a mi mente cuando corro se parecen a las nubes del cielo. Nubes de diversas formas y tamaños. Nubes que vienen y se van. Pero el cielo siempre es el cielo. Las nubes son sólo meras invitadas. Algo que pasa de largo y se dispersa. Y sólo queda el cielo. El cielo es algo que, al tiempo que existe, no existe. Algo material y, a la vez, inmaterial. Y a nosotros no nos queda sino aceptar la existencia de ese inmenso recipiente tal cual es e intentar ir asimilándola.

Pedazo selfi

Boira

Cau del Llop

Ser home

Troya, Wolfgang Petersen (2004)

Los dioses nos envidian, porque somos mortales, 

porque cualquier momento puede ser el último. 

Todo es más hermoso porque estamos condenados a morir.

Bellesa

Cossos de marbre, esculpits, fibrats i absents de gravetat. Formes exuberants, sinuoses, explosives i voluptuoses. Ànimes errants venudes al diable. A les Carpes la joventut floreix en cada recó, és primavera tot l’any. Només amb la teva presència és quan entren els aires de la realitat afectada pel pas del temps. Però llisques sigil·losament entre la bellesa de dones i homes intemporals, intentant passar desapercebut a les mirades perdudes d’Adonis i Afrodita. Atemorit, fuges darrera la música que transporta el teu cos a la dimensió desconeguda, on et desinhibeixes i t’aïlles de l’entorn. El teu cos electrificat es mou per l’ànima que desconeix de l’existència de Cronos, i no s’atura fins acoblar-se a una petita deessa que serpenteja al teu voltant. Tot es fon i desapareix quan els teus dits travessen el miratge, junt amb els braços del primer sol que s’estiren per espantar tots els ulls que abans brillaven en la nit...

Sant Martí de Canals

Llegir a la platja

Ahir la meva filla va marxar a Irlanda, i vaig córrer per la muntanya amb en Raimon i 288 persones més. He deixat la casa com una patena. He pres una cervesa a casa de la meva germana i un entrepà de truita amb els nens, entre bombolles de colors i la mar mig ressacosa. 

Ja han tornat a passar 15 dies, i tindré temps per llegir a la platja. Tot mirant com volten les campanes, mentre els petons blau turquesa amaren la meva ànima.

Travessa en el port del Masnou

En runes

Escric amb el pit adolorit. Tinc l’ànima esmicolada. Ara estic en runes. Vinc del món on no existeix el temps. Necessito d’aquest silenci que crida als quatre vents per la meva solitud. Que desperta la consciència adormida. Avui he recordat anys de glòria, amor i felicitat. Temps de projectes i camins per encetar, il·lusions i aventures sense por el desconegut. Llosa, pes mort que m’enfonsa en les foses de les tenebres i la foscor. Obriré les finestres perquè entri aire fresc.

Descansar en pau

Dormir a gust

Aquella dona

Les taules plenes de copes i pastissos. Els avis a l’ombra del porxo recordant tots els bons anys en família. Els nens bruts de xocolata corrent la gespa darrera la pilota. Les nenes, de blanc i de rosa amb diademes i llaços al cap, llegint les afectuoses dedicatòries dels companys de classe. Les mares felicitant a l’amfitriona de la festa per la perfecta organització. Els homes en un recó, gin tònic en mà, maleïnt entre rialles la convivència amb la dona, rememorant partits de futbol entre cerveses i la tranquil·litat d’un passat abans de viure en parella.

I jo, mut. Escoltant els meus pensaments. Lluny del xivarri i converses estèrils. Veient rialles exagerades i encaixades de mà descompensades. Avorrit dels tòpics, però tan precisos i reals. Enyorant una mirada bondadosa, una carícia sentida i amorosa. Aquella besada subtil tan plena. Penso en els moments que m’ha donat aquella dona que s’ha esvaït en el temps. En els anys tan bons que en el seu costat vaig gaudir. I prenc força per continuar, jo sol, un camí del que desconec el seu destí.

Fer els deures amb els teus fills... aaaaaaaaaaah!!!!!!!

Jugar a futbol

You are my treasure

Run, run, run

Esperar sense pressa

Viatge a Vic

La plana de Vich (Jacint Verdaguer, 1845-1902)

Niuada de calandries, poetes de ma terra,
jo anyoro vostres cantichs d'amor, dintre la mar; 
avuy que'l Maig aboca ses flors pel pla y la serra
cantàu, cantàu vosaltres, dexàume a mi plorar!

Un pardal

Avui tenim visita a casa...
i busca a la seva mama.
Just faig la migdiada
i ja l'ha trobada.

Amistat (II)

Força de la natura

Rather Be

Ell i ella

Quan saps que només es preocupa per tu, i pensa sempre en el millor que et convé, creus que t'estima. 

Si tu tan sols la vols complaure, i quan el seu plaer és el teu goig, creus que l'estimes. 

Ella passió, jo reflexió. Idees, materialització. El sol, les seves ombres. Imatge, reflex. No hi ha llum si no hi ha foscor. I la foscor desapareix sense la llum.
Ella creia que l'amor era entrega, jo recepció. Ella la meva musa, la meva direcció. Jo el seu pou d'esperances. 
No he sabut dir-li "no" quan calia. Ella ha desaparescut en la meva creació.

Jo m'anul·lo perquè només penso en ella. Ella es fon perquè només pensa en mi.
Jo sóc molt d'ella. Ella de mi. 
Sí que som més grans gràcies a l'altre però, potser, cal prendre diferents camins.

Així jo sé que, quan estarem estirats en el llit, just abans de tancar els ulls la darrera nit, pensarem en nosaltres.

Tothom m'estima

La meva cosina m'estima. La meva tia m'estima. Els meus amics m'estimen. Els meus germans m'estimen. Tothom m'estima. L'hivern s'acaba i la primavera ja treu el nas. De fet, com cada any, tenim nous brots i el naixement de més bellesa. Avui em sento com una roca enmig del riu, forta i ferma com cap altra. Per això m'agrada el temps i veure com passa. Perquè m'emmotlle i em dóna forma. Perquè m'esculpeix i em treu les arestes més cantelludes. L'any que ve seré més persona, igual que tornarà a florir el presseguer.

Equilibri

Taller de torn

Nous horitzons

... i han marxat els Reis

No oblideu que sou ànimes independents i solitàries, que cada una farà el seu camí. Us aneu fent grans i cada cop més tindreu moments només vostres. Però també sou cinc ànimes germanes, amables i bondadoses que sempre us recolzareu en els moments bons i en els no tan bons. Creieu en l’altre i digueu sempre la veritat.

Camins

Que continuï havent-hi pau i amor en els nostres camins, en els que desitjo ens acompanyis.

El meu avi

Aquesta nit ha plogut

Aquesta nit ha plogut. La terra és humida i el bosc net. La pujada és forta, però no més que les meves cames. La respiració és profunda, però no desesperada. Les cabòries em fan córrer el camí sense cansament, més lleuger que altres cops. Ja he passat el vedat. Agafo aire i començo a baixar fins on em permetin les meves forces. Corro, corro i, només, corro. Sembla que estigui fugint d’alguna cosa. Que m’empaitin. Escolto les meves passes amortides en la sorra estovada per la pluja, més fortes que mai. Just al darrer revolt de la muntanya, abans d’arribar al cementiri, m’enlluerna la copa blanca d’un ametller. M’aturo sense por a ser atrapat. Perquè crec que el moment ho val. Agafo una flor. Per a mi, la més bella. I la porto tot el camí de tornada dintre el palmell mig tancat encara amb la rosada de la nit. Mà forta però sense prémer. Protegint amb tanta cura com sé. Així portaria un ocell, així agafo la mà de les persones que estimo. Torno amb la cara coberta de llàgrimes i suor, però ple d’amor, tan ràpid com puc abans no s’assequi la flor. 

Fernández Saltor

Nou logo a Travel, Food and Love

Han vingut els Reis

Baixar dels 20'

Dinar amb els amics

Sopar a Can Torras

Un troç de tardor

Un somni

Esto es un sueño!!! Hemos recibido el primer correo internacional en nuestra asesoría de viajes para viajeros independientes www.travelfoodlove.com Es la familia Maxwell, un matrimonio con dos hijos de 17y 19 años. Estamos tan nerviosos que no sabemos si contestar... Ainsss siempre pensamos que el primer correo sería de unos catalanes pidiéndonos esos hotelitos tan chulos para pasar un finde, o una familia catalana contratando una travesía de una semana por los pirineos... Pero las cosas van como tienen que ir y no como uno decide. Nos vamos a la cama contestando un correo superimportante para nosotros en inglés, supernerviosos y supercontentos. Os dejo esta foto de ensueño que me ha encantado. Buenas noches, que soñéis con los angelitos!!!

Pluja en el sol

Des de Mauritània/ xicra aportada per E. Solé

La primera sensació al arribar al desert, es la calor que t’ofega i l’aire que respires et crema per dins, es un mar de foc erm.

 

Es amb el temps, que descobreixes que el desert es tan meravellós com el mar. En lloc de aigua freda tenim sorra calenta, enlloc d’onades tenim les dunes i els ergs, les petites illes paradisíaques, al desert son els oasis, frescos i humits. I deixa de ser un paratge sense res que oferir, per ser una meravella plena de misteris.

Alces la vista i veus, i malgrat la calor veus el mar, al atansar-te comproves que no es aigua el que veus, sembla neu!!! No pot ser, es un miratge!!! Ens atansem mes i arribem a una capa blanca que arriba fins al horitzó. Baixes del cotxe i la capa blanca es trenca com el gel, amb el mateix soroll, i descobreixes que es sal.... un mar de sal, blanca com la neu.

Berenar xurros de xocolata

El meu fill en competició

Jo, de postres, vull músic

Ajudar als altres, segons Nietzsche

"... torpe ardid consistente en formarse una idea corregida de la persona a la que se trata de ayudar; pensando que esta merece ayuda, que anhela precisamente su ayuda y que se mostrará profundamente agradecida, adicta y sumisa a ellos por toda su ayuda... con esta fantasía disponen de los necesitados como propiedad suya..."

Qualitat de vida

La sobretaula

Dissabte vaig dinar amb companys, que tot i els anys que han passat, veig que continuo estimant-me moltíssim. I diumenge, vam celebrar l'aniversari de la meva germana i la meva cunyaaaaada.(Suposo que en una altra vida em vaig portar fatal, i en aquesta toca passar-m'ho bomba).

Total: el millor dels dinars són les sobretaules, que acaben sent insuperables amb les exhibicions de l’estimat mag ... Nabil el Gran! Un petó molt gran, papi.

Una posta en el refugi de Teià

El yin i el yang

Un diumenge a Sant Feliu. A 100m l'un de l'altre, i visquent amb armonia. Jo, escoltant Ramones amb una birra a la mà, tot mirant com llueix la meva barba en els cromats nets com patenes de la meva Harley. Tu, Peggy Sue, un te amb llet per acompanyar aquells pastissos de poma i canyella, vestit de color rosa amb coll rodó i The School de fons. Fantàstic! Tu tries. O pel matí vas de negra i després de la butifarrada et prens unes galetones. Millor, així. O això és el que entenc pel yin i el yang, no? 

Un gran diumenge

A mig matí, córrer amb els dos nens. Veig unes onadetes, mentrestant. Acabem i vaig a buscar la meva taula White Mirlo, de shaper local. La meva dona m'acompanya (algú m'havia de fotografiar la disfressa!) i agafo tres onades, recordant sensacions de mesos passats. Un bon pollastre amb puré, un bon got de vi del Celler del Mar i abans que ho llegiu, vaig a fer la migdiada.

El millor pa de pessic del Maresme i rodalies

11 de setembre del 2013

He sortit de l'armari. He onejat una estelada al crit d'independència.

He gaudit d'una festa fantàstica. Gent molt diferent, en quasi tot, agafats de la mà. He cregut en una Independència sense violència. Perquè això ho tinc claríssim: amb violència, encara que sigui verbal, no la vull.

Una estada a l'Empordà

Et recomanem un hotel molt petit de l’Empordà. Ves-hi quan puguis i fes-nos cas. Deixa els prejudicis allà d’on vens. Oblida’t de qualsevol record que tingueres. Fes desaparèixer el temps, la forma i el no res. Desempallegat de tot i flueix amb l’esperit de la casa. Descalç trepitja el jardí i amara’t de la seva energia. Gaudeix de l’estada. Escolta a l'Olga i a en Kim. I explica el que has sentit als que ho desconeguin.

Des d’allà arribaràs a cales secretes, i pobles de somni on tastaràs uns cigrons amb llamàntol espectaculars. Camins envoltats de blat i veïnats medievals sota els estels. Digues quan hi vols anar i et direm on és! 

Sopar a la lluna plena

Si ens preguntes, et direm on vam estar la setmana passada, el dia que la lluna era plena. Passejant entre ceps endreçats, pàmpols verds i ataronjats, i raïms penjats esperant de ser collits. Entre vinyes i silenci. La ciutat de fons i agradable companyia. Una taula, un parell de cadires i el temps. D’espera, tranquil·la i serena. Entre converses i rialles, alguna carícia i altra mirada de complicitat. Perquè al final aparegui desapercebuda, per darrera els pins, rosada, forta i lluminosa, per reflectir-se en la mar no gaire llunyana, per acompanyar-te durant la vetllada.

El dia que hi vagis, recorda quedar-te descalç, remenar la terra entre els dits dels peus, percebre la textura i deixar-te amarar per la seva força. 

Un descans en el Gòtic

Per molts anys, papinec

Amb vistes a la mar

Una sirena