Una carta a la Tintoreria Masnovina

Catifa de flors a la plaça

Una Champions

Ahir també vam patir junts. Cridar i saltar d'alegria en cada jugada i gol del nostre Barça. Amb aquesta ja són cinc les finals de Champions que hem compartit. Sabem que estàs feliç, en la teva presència plena però silenciosa. Nosaltres no podem contenir alguna llàgrima, perquè no sempre en tenim prou amb la teva ànima. Aquest any no he ensenyat el cul, ni he sortit quin boig a la terrassa de casa. He compartit cerveses i abraçades amb gent que t'estima. I hem pensat, també en silenci, en tu.

El plaer d'una becaina

Han plantat maduixes, patates i cebes. Collit micacos i portat sabó i llimones. Hem preparat una mica de brasa. Quatre botifarres, xistorres i cuixes de pollastre. Un parell de cerveses i un got de vi. Pocs nens corren darrera la pilota. Són molts els que parlen d'amors i aventures pel proper estiu. Ànimes lliures imaginen i desitgen. A l'ombra d'una morera acabo la tarda. Entre converses i riures m'adormen. Moments amables entre bona gent. Amics que et recorden els petits plaers que la vida ens ha portat. 

Eleccions 2015 El Masnou

Als meus fills

Un minut

Moments fashion

Pel papinec

No sé si has vist naus d'atac en flames més lluny d'Orió, o raigs C brillar en la foscor a prop de la porta de Tannhäuser; moments que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.

La teva ànima resta amb nosaltres, fora del Temps i l'Espai a qui has enfonsat en el més profund Tàrtar. Envoltat de tota la gent que t'hem estimat. Recordat amb amor per tants amics i coneguts. Respectat pel teu saber fer. La teva rectitud i bondat. 

Has gaudit d'una bona vida que has sabut fer fàcil i senzilla. 

No estic trist. Sóc content i feliç del meu papinec, i pel meu papinec. 

Sant Jordi

La meva vida està canviant

Ahir vaig anar a sopar amb els nens. Va ser la primera vegada des de la separació. I després de vint anys amb la Tedesca, vaig decidir que per fi havia arribat el moment d'acceptar el canvi de vida: "Que sigui una Vaporetto!". 
La meva vida, va agafant forma.

Un mica de matí a la feina

- Ieeeeep! Bon diiiiiiiiia.

- Ja has canviat l'aigua del peix?

- Heu encès l'ordinador de la jefa?

- Ahir et va trucar per donar-te la domiciliació...

- Com va quedar el Barça?

- A què jugava?

- L'anada de quarts de final de la Champions, de futbol.

- Holaaaaaaa, nenes. I nen.

- Hola guapes.

- Avui anem iguals!

- 0-0

- És que els de laboral som els millors.

- Que te crees tú eso, monada.

- Ja no queden xuxes...

- Si han empatat, qui ha guanyat el partit? 

- S'eliminen els dos equips?

- No, vol dir que cadascú té un punt.

- Así os va la operación biquini. Gordis, que sois unas gordis.

- Anda. Vete para arriba que estás más guapa.
- Ara surto. Un moment.
- Riiiiiing, riiiiiinng, riiiiiing, riiiiiing,...
- La porta.
- Riiiiiing, riiiiiinng, riiiiiing, riiiiiing,...

- Shhhhhhhh, que viene, que viene,...

- Cállate, enchufao.

- Eso: a picar facturas

- Riiiiiing, riiiiiinng, riiiiiing, riiiiiing,...

- Deixa que soni. Són els de dalt.

- A veure si agafem el telèfon. 

- Et toca a tu.

Són 6

El temps des d'una finestra

No vull oblidar tot el que veig. No tinc temps de tancar els ulls. Aprofitaré la llum del dia per veure, veure. Nens portant llenya damunt el cap, una família caminant les vies, una parella pescant amb una xarxa aguantada per unes canyes de bambú, dues noies uniformades amb una flor vermella darrera l'orella, ramats de vaques jeperudes, tot de barques damunt els prats esperant la crescuda dels rius, continuen havent-hi gossos mig endormiscats,... tot marxant el sol, i amb ell desapareixen els sharis de tants colors que esquitxen els camps de la Índia.

De camí

El paissatge va canviant amb els quilòmetres. Dels arrossars i flors del delta, passem a arbres de copes enormes, rius plens de búfals. Excrements de vaca al sol, gent caminant amb la rectitud que els obliga quan porten res al cap, nens a l'escola en bicicleta, ponts de dimensions de déus, més gent apilotonada en els passos a nivell. Fumeres fosques de xemeneies en mig d'enlloc, on grans fàbriques. Arbres de flors vermelles. Temples puntejant el territori. Camins de terra que no saps d'on venen, on van i qui els ha dibuixat...

Kolkata

M'he despertat a les sis just per veure els començaments del mercat. Encara la gent arribava amb grans paquets de flors de mil colors a sobre del cap. Gent jugant a cricket en grans explanades verdes, homes i dones rentant-se en el riu, nens saltant des del ferry en marxa, les aigües carregades de flors i plantes. Aquest passeig per sobre el pont en direcció a l'estació de tren... 
No ho sabia però, aquest dia en el meu periple em servirà com una parada, una bombolla d'aire enmig del tràfec i l'ofec. Segurament escriuré, llegiré, dibuixaré, dormiré. Potser pensaré, o no. Al costat d'aquest home de Mumbai tan ben pentinat i amb el fi bigoti retallat.

Gràcies!

Avui he anat a córrer

    

La Laia malaltona i la bebita de colònies amb l'esplai

Preperant la motxilla

En pau

M'he despertat a les onze. M'han dit que hi havia onades. Esmorzo. "La mirada de Shiva y otros relatos sobre la India". Ravi Shankar de fons. He sortit a córrer, com quasi cada diumenge, però he vist que no aniria a fer surf. He allargat la sortida. A mig camí m'aturo per recollir la flor de l'ametller. Passo per Santa Madrona: m'agrada veure com creixen les famílies dinant a taula. I els hi deixo la flor; feia olor. Arribo a casa a la carrera. M'aturo a parlar amb la Sandra.

El cel està net i clar. Jo, estic en pau. Estic content. I avui tornen les meves joies a casa.

Anar a Barcelona

Desert

Arena y viento, Alberto Vázquez- Figueroa (1936)

"...quisiera encerrarme de nuevo en la cárcel que no tiene puertas, en la llanura que no conoce límites, en el mundo amplio y fascinante que nunca hubiese querido abandonar: allí dónde para otros no existe más que calor y sed, fatiga y sol, arena y viento."

Platja d'Aro 1989

El surf i jo

Todo por un puñado de olas perfectas, David Rensin

A diferencia de otros deportes, el surf es algo muy personal, no es un deporte social, aunque estés con 20 tipos más en el agua. El surf puede parecer un pasatiempo inútil, pero si algo está claro, es que uno nunca se cansa de él. Uno nunca se cansa de bailar con las olas. Aprender a sobrevivir en el mar te ayuda a sobrevivir fuera de él.

En procés

Abans d'anar a treballar

Lila (II)

Una abraçada (II)

Campions!

Els preparatius d'un gran viatge

Avui he tornat a néixer

20 de desembre del 2014

Fer surf sota la pluja

Quan Ingrid Bergman

Caroline, no, Beach Boys

¿Qué ha sido de tu pelo largo? ¿Dónde está la chica que conocía? ¿Qué te ha hecho perder aquella alegría? Caroline, no. ¿Quien se ha llevado todo eso? Recuerdo cuando decías que nunca cambiaría, pero no es verdad... ¿Volveré a encontrar en ti lo que me hizo amarte? ¿Podemos recuperar aquellas cosas que hemos perdido?

Luigi

La filosofia del surf

Todo por un puñado de olas perfectas, David Rensin

El surf es una especie de ejercicio zen, donde la filosofía de la acción lo es todo. No busca ningún resultado. Ése es el placer del surf. Si realmente amas el surf, aprendes a disfrutar del momento sin preocuparte por nada más. Te da igual lo bueno o malo que eres, los campeonatos, o lo que piensan los demás. Te limitas a disfrutar de la experiencia.

Els meus ídols

Fer atletisme

Cicle

Entre els segles de runes i els familiars més propers, en el que havia estat el primer assentament romà, aconsegueixo estintolar-me i llegir l’oda a Leucònoe, com la darrera pregària, una ofrena a la vida. No tinc ganes de plorar, ni remordiments per no tenir-ne. Tornem a la terra el que és de la terra, i amb ella la capsa blau turquesa i dotze roses grogues. Tanco el llibre amb les mans desfigurades d’ossos recargolats, mentre gaudeixo amb gran plaer, a contrallum, del retall d’una jove parella abraçada a dalt de l’espigó, coberts per un cel de núvols envermellits, fruint de la seva primera posta de sol.  

Amor

Miro el taüt. És senzill, sobri, tacte sensual, de pi blanc, no està envernissat ni polit; olor nítida i transparent, fusta acabada de tallar; perfectament escairat sense bisells, quatre nanses de forja absents de cap ornament, i una petita creu inscrita en la tapa, subjecte amb tres frontisses, també de forja. Em resisteixo a pensar que el nostre camí ja no és el mateix. És massa tard perquè una cosa tan simple ens separi. Vam esdevenir un aliatge quasi perfecte. La nostra comunicació va més enllà dels mots, les paraules, dels petits gestos o subtils mirades, d’una carícia o una besada, del perfum escollit o com respirava. No precisem compartir ni el temps ni l’espai. No existeixen buits ni absències davant la mort. No ens falta un tros de nosaltres mateixos. Som un tot. Únic i indivisible. 

Kepa Acero

Llegar a ser mayor y estar orgulloso del camino que has hecho en tu vida.

Miiii casa

Vacances en el mes de setembre

Peldaños

Elogio de la vejez, Hermann Hesse (1877-1962)

Como toda flor se marchita y toda juventud
cede a la vejez, cada estadio de la vida florece,
florece toda sabiduría y toda virtud
para su tiempo y no puede durar eternamente.
En cada llamada de la vida debe el corazón
estar dispuesto a la despedida y a nuevos comienzos,
para entregarse con valor y sin duelos
a distintos y nuevos compromisos.
Y en cada comienzo alienta un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.

Gent gran

Elogio de la vejez, Hermann Hesse (1877-1962)

El PATHOS es una cosa hermosa, y para los jóvenes a menudo representa algo maravilloso. Para la gente mayor es mas apropiado el humor, la sonrisa, el no tomar las cosas en serio, la transformación del mundo en una imagen y el considerar las cosas cual fugaces juegos de nubes al atardecer.

Meditar

De qué hablo cuando hablo de correr, Haruki Murakami (1949)

Los pensamientos que acuden a mi mente cuando corro se parecen a las nubes del cielo. Nubes de diversas formas y tamaños. Nubes que vienen y se van. Pero el cielo siempre es el cielo. Las nubes son sólo meras invitadas. Algo que pasa de largo y se dispersa. Y sólo queda el cielo. El cielo es algo que, al tiempo que existe, no existe. Algo material y, a la vez, inmaterial. Y a nosotros no nos queda sino aceptar la existencia de ese inmenso recipiente tal cual es e intentar ir asimilándola.

Pedazo selfi

Boira

Cau del Llop

Ser home

Troya, Wolfgang Petersen (2004)

Los dioses nos envidian, porque somos mortales, 

porque cualquier momento puede ser el último. 

Todo es más hermoso porque estamos condenados a morir.

Bellesa

Cossos de marbre, esculpits, fibrats i absents de gravetat. Formes exuberants, sinuoses, explosives i voluptuoses. Ànimes errants venudes al diable. A les Carpes la joventut floreix en cada recó, és primavera tot l’any. Només amb la teva presència és quan entren els aires de la realitat afectada pel pas del temps. Però llisques sigil·losament entre la bellesa de dones i homes intemporals, intentant passar desapercebut a les mirades perdudes d’Adonis i Afrodita. Atemorit, fuges darrera la música que transporta el teu cos a la dimensió desconeguda, on et desinhibeixes i t’aïlles de l’entorn. El teu cos electrificat es mou per l’ànima que desconeix de l’existència de Cronos, i no s’atura fins acoblar-se a una petita deessa que serpenteja al teu voltant. Tot es fon i desapareix quan els teus dits travessen el miratge, junt amb els braços del primer sol que s’estiren per espantar tots els ulls que abans brillaven en la nit...

Sant Martí de Canals

Llegir a la platja

Ahir la meva filla va marxar a Irlanda, i vaig córrer per la muntanya amb en Raimon i 288 persones més. He deixat la casa com una patena. He pres una cervesa a casa de la meva germana i un entrepà de truita amb els nens, entre bombolles de colors i la mar mig ressacosa. 

Ja han tornat a passar 15 dies, i tindré temps per llegir a la platja. Tot mirant com volten les campanes, mentre els petons blau turquesa amaren la meva ànima.

Travessa en el port del Masnou

En runes

Escric amb el pit adolorit. Tinc l’ànima esmicolada. Ara estic en runes. Vinc del món on no existeix el temps. Necessito d’aquest silenci que crida als quatre vents per la meva solitud. Que desperta la consciència adormida. Avui he recordat anys de glòria, amor i felicitat. Temps de projectes i camins per encetar, il·lusions i aventures sense por el desconegut. Llosa, pes mort que m’enfonsa en les foses de les tenebres i la foscor. Obriré les finestres perquè entri aire fresc.

Descansar en pau

Dormir a gust

Aquella dona

Les taules plenes de copes i pastissos. Els avis a l’ombra del porxo recordant tots els bons anys en família. Els nens bruts de xocolata corrent la gespa darrera la pilota. Les nenes, de blanc i de rosa amb diademes i llaços al cap, llegint les afectuoses dedicatòries dels companys de classe. Les mares felicitant a l’amfitriona de la festa per la perfecta organització. Els homes en un recó, gin tònic en mà, maleïnt entre rialles la convivència amb la dona, rememorant partits de futbol entre cerveses i la tranquil·litat d’un passat abans de viure en parella.

I jo, mut. Escoltant els meus pensaments. Lluny del xivarri i converses estèrils. Veient rialles exagerades i encaixades de mà descompensades. Avorrit dels tòpics, però tan precisos i reals. Enyorant una mirada bondadosa, una carícia sentida i amorosa. Aquella besada subtil tan plena. Penso en els moments que m’ha donat aquella dona que s’ha esvaït en el temps. En els anys tan bons que en el seu costat vaig gaudir. I prenc força per continuar, jo sol, un camí del que desconec el seu destí.

Fer els deures amb els teus fills... aaaaaaaaaaah!!!!!!!

Jugar a futbol