Santa Carme

La majoria de vegades, la música que tinc de fons, s’ajusta als sentiments que vull expressar quan escric. O potser escric segons on em porta la música que escolto?. Avui, si hagués de posar-hi una cançó, escolliria Capricornia o If loneliness was art, d’Allo Darlin. Serenament content. M’atreviria a dir, feliç. Però mai sense excedir-me. Amb mesura i correcció. Una existència estable que s’aixeca sobre uns fonaments, prou forts i també flexibles, preparats per suportar terratrèmols en edificis que foraden el cel. Aquella resistència infinita que et dóna força i equilibri, per lluitar i fer les coses ben fetes malgrat el temporal. 

Però quan em rellegeixo el que he escrit, tinc ganes d'escoltar Crash de The Primitives a tot volum, una vegada i una altra, fins que rebentin els vidres de totes les finestres que no es vulguin obrir, fer esclatar tots els límits i sortir amb la Laia i l'Adrià a jugar al Veig, veig per Santa Madrona.

Vull plorar

No recordo què he fet aquests darrers anys. Els dies han passat i no sé per on he caminat. Ple de moments i fites, puntuals i esporàdiques, que no deixen cap pòsit més que una fotografia esgrogueïda o un escrit. No sembla que tingui cap projecte ni recorregut. Estic quiet i el món roda igual. Assegut veig els meus fills a tota velocitat, patint per la seva felicitat. El temps ple de buits que m’atrauen amb força. No haver-me de justificar de res a ningú. M’excita fer el que vull i quan vull. Enyoro una carícia. Agafar-te de la mà. Res em fa por. Ni quedar-me sol en el bell mig del desert amb la meva ànima. En el meu món tot hi té cabuda. Cada cop crec menys en les veritats que ens hem creat. No tinc ganes d'opinar de res. Tots tenim un discurs que respon als nostres interessos. Tot és qüestionable i relatiu. Sensació de deixar-me portar, fluir segons la corrent del riu. Sense cap ús. Vull abraçar-te. També vull plorar, però no puc. 

Alella Valora l'esport

La Vall d'Ora

A l'ombra d'una figuera

Xtrem Barcelona

Papa, ha estat un dia genial.

Primer Palau

De tant en tant, la teva vida estressadament monòtona, en la que tens temps per quasi tot menys per pensar, et regala moments que recordaràs quan estiguis estirat esperant la llum. Són aquelles espurnes que revifen el foc que lluites per mantenir encès sota qualsevol pluja. 

A primera hora

Feia temps que no em despertava a primera hora per buscar onades. Quan les ombres encara són llargues i l'asfalt està fresc. Quan el sol t'acarona i no et crema. Quan la gent recorre el passeig sense pressa i tens temps per mirar com el mar entra i surt entre les roques de l'espigó, deixant i prenent la sorra de la platja. Llavors recordes carícies i mirades. La camisa de seda i el somriure... De fet, sembla un dia més. Sense res especial. 

Si tot segueix igual, per què no ho havia vist fins ara? On he estat aquests anys?

Tinc sort que les coses boniques sempre m'esperen pacientment, sense presses.
M'aixeco del banc, encara humit de la rosada.
El paisatge resta immòbil i el tren passa silenciosament a tota velocitat, amb el reflex de la meva vida de mil colors.
  

Des de Granollers

Tens sensacions estranyes quan acaricies el blat. O t'atures i veus passar lentament els núvols ensucrats per sobre l'horitzó del Vallès. Ensumes l'aire fresc de la plana, o escoltes el cant dels ocells que pinten el cel tan blau. Són sensacions que només fan t'acostis a la felicitat, a l'Arcàdia tan desitjada, que ajuden a omplir la capsa blau turquesa,... on emmagatzem records que forgen la nostra ànima. Una conversa agradable plena de pau. Sense temps. Un amic. Caçar aquestes xicres de plaer i prendre'n consciència ens fan ser més persones.

чемпионы Металлурга

Maresme Waves is Pura Vida!

Viatjar en tren (II)

Art a Rússia

Amics a Rússia

58"77

Un somni més en el sac...

Excursió matinal

El Montseny, des de la Creu de Gurb

Xicra aportada per JVF

Puc estar millor?

Noches Blancas, Fiódor Dostoievski (1821-1881)

Era una noche maravillosa, una noche de esas que puede que solo se den cuando somos jóvenes, querido lector. El cielo estaba tan estrellado, estaba tan claro que, al mirarlo, involuntariamente uno tenía que preguntarse: ¿Será posible que bajo este cielo pueda vivir gente con todo tipo de caprichos y enfados?

Cada dia surt el sol

Fernández Saltor (II)

Preparatius a Rússia

Portal de l'Àngel un diumenge pel matí

Córrer en pista

Amistat (III)

I després de la guerra, la pau

Mozart- Le nozze di Figaro: "L'ho perduta, me meschina"

El meu avi, que no el recordo, era un enamorat de l'òpera, i deia que s'havia d'escoltar amb els ulls tancats.

Cunyaaaaaaaa!

Estimant els ocupants de les cadires buides

Antoni Bassas (1961)
Vista des de la taula del dinar de Nadal, la vida comença en una trona i acaba en un cadira de rodes. Pel mig hi ha un canvi de posicions, una millora generacional que comença a la incòmoda cadira de tisora, allà a baix, a l’ala oberta, continua al lloc que toca pota, i algun dia, després de debutar a cal sogre, culmina al cap de taula. Per darrere van empenyent amb més cadiretes i per davant van deixant cadires buides. El primer any de la cadira buida fa una mica de mal, el Nadal. Després, el dolor és més somort, perquè no podem evitar de repassar les alineacions de cada 25 desembre. Vam celebrar el Nadal en mons que ja no existeixen, però van ser els nostres i ens els estimem, igual que sempre estimarem els ocupants de les cadires buides.

When the sun goes down

El primer cafè

Ser un cactus

Perquè són agraïts i necessiten poca atenció. 

Perquè són petits. I tots diferents. 

Només dóna'ls-hi sol i un rajolí d'aigua i sempre els tindràs present.

Però no els molestis gaire, perquè pinxen.

El so de la gaita

Compartir un tiramissú

Històries

El primer surf trip

Peregrinem a primera hora cap al temple, amb lleganyes en els ulls, fred, roba arrugada i amb l'ànima lliure ja a l'aigua seguint el ritme de les onades. Sense rellotge, sense temps. Sense pressa. No existeix res, ni et preocupes de res. Perquè ho tens tot.  Quan et fons amb la taula i sincronitzes els teus moviments amb els del mar. Quan et deixes portar per la seva força. Remes amb determinació en el moment que l'onada t'avisa, deixes de respirar i ... llisques, suau i tendrament, seguint el camí. Sents, generes sensacions per recordar quan en la llunyania del viatge necessitis aire. Només la llum del sol ens impedeix continuar a l'aigua, i el cos agraeix que així sigui. Encara que l'ànima segueix desperta, necessitada de mar.

I escoltant "Sugar" i tots els èxits de Robin Schulz, amb la boca plena de pastís de xocolata i el regust del cafè amb llet, les taules cobrint els nostres caps i l'olor a mar que desprèn el neoprè encara humit, intentes recordar perquè et sents tan ple... 

Passió

Una cervesa a Lleó, 33

Començar el dia amb energia

)))))))

Из Уфы с любовью

Masnou paradise

Un dia amb els cosins

Xipollejar per sobre el bassal. Veure el teu reflex quan passa el tren. Escoltar el cant d'una guitarra al final del Portal de l'Àngel. Atresorar la xapa de la Coca-Cola o ensumar la llimona de l'Sprite. Rodar sobre l'skate. Trepitjar la catifa DC. Imaginar el poder d'un dron. Hipnotitzar-te amb el refrescant moviment de les fonts. La recerca de l'heli per afinar la teva veu. Sentir el pessigolleig del bec d'un colom a la teva mà. Agafar el rem en un caiac lliscant per la mar plana. Fer castells de sorra a la vora. Tocar la boia llunyana que balla al ritme de les ones.

Em purifica i em neteja. Em desperta el nen que tots portem dintre, uns cops més adormit que altres. Els petits detalls d'una vida senzilla i simple. Quan un passeig és un passeig, sense temps i sense pressa. Quan el recorregut el mesures pel nombre de rialles. Quan la sorpresa i el descobriment t'envolten en cada passa, i acceleren el batec del teu cor. Sentir il·lusió per tot el que fas. Això és un dia amb els cosins.

Quan t'abraça la teva filla

Records

Quan miro enrere hi veig records. Dinars i sopars plens de rialles. Els nens corrent al voltant de la taula. Quan fèiem el pessebre. La migdiada en el sofà. El piano i el rellotge. La paret plena de fotografies, de Sant Martí, quan vam arribar d'Etiòpia. A Istambul. La mar brava de Cadaqués. A sota del pruner de la tía Maruja. En el zoo. Escoltar Mozart abans d'anar al Mirall. Encara sento el fred als peus quan vaig escriure. O el sol en el seu rostre després de fer l'amor. L'ombra de les cortines. La lluna acariciant el llimoner. La primera rosa. També he tingut por i m'he sentit trist. Llàgrimes i crids. Dolor i angoixa en el meu pit.

Sempre crec que la vida, en gran part, la construeixes tu, i són els records una proba del que has fet. 

Ara escric amb els ulls humits pensant en l'amor que vaig voler hi hagués entre les quatre parets . Amb els ulls humits vull creure que tots vam ser feliços en algun moment i que no oblidarem aquests records que ens faran grans persones. No oblidem... tot el camí que ens queda per recórrer. Abracem-nos a la vida amb la força que es mereix. I utilitzem de totes les bones ensenyances que ens ha mostrat tan generosa. 

Esperar a l'aeroport

Una cervesa en el terrat

La Placita

Tribut a l'amistat i a la bona gent. Companys que es troben durant tot l'any a la plaça dels Cavallitos amb una pilota. Quan surten de l'entrenament, de l'escola, després d'esmorzar, abans de sopar. Esperant algú truqui el timbre de casa. Faci fred o faci calor, només el campanar impedeix continuar jugant. Porteries improvisades entre testos o bosses de la compra, vigilant no fer trontollar la persiana del forn, la reixa dels veïns o els vidres de les caixes d'estalvis. La seva alegria i somriures irriguen les converses dels pares i els avis asseguts en els bancs, sense cap altre pretensió que els seus fills o néts aprenguin a gaudir d'aquests moments. Fins que, amarats de suor, recullen amb el que han vingut, tot marxant per diferents carrers sabent que demà hi haurà algú esperant-los amb una pilota en els peus.

Shiva

La mirada de Shiva y otros relatos sobre la India, Ramiro Calle (1943)

"Hay tanto que ver, amada mía, en estas tierras, que ni siquiera mi ilimitada mirada puede alcanzarlo todo". Y una sonrisa destelló en los labios de la Gran Madre

No woman No cry

Segurament era un moment ideal per escoltar l'apegalós Jack Johnson o l'ensucrada Colbie Caillat. Però mentre baixava la Diagonal a primera hora del matí, era Bob Marley qui m'acompanyava. I sense saber què deia sabia que tenia raó. Somiava. Em sentia molt a gust amb mi mateix i ple de llibertat. Pensava en els meus fills i en la feina que m'agrada. I vaig creure que ja em faltava menys per a no necessitar res.

Just m'arriba un WhatsApp per anar a la platja, un altre per compartir un dinar i un altre per prendre una cervesa en la millor plaça de Barcelona. Somric de plaer i per les petites xicres que em recorden el dia a dia.

Suposo que encara estic molt lluny del no res... 

Along the way
In this great future,
You can't forget your past
So dry your tears, I say

Start doing things you love

Festa Major