Abans d'anar a dormir...

M'enlairo i viatjo per països imaginaris. Per xarxes de tren i carreteres infinites que serpentegen vasts territoris. Ciutats perdudes en la sorra dels deserts o en muntanyes cobertes per les neus de l'hivern... i sense aterrar, abans que arribi el negre nit i el cant del grill, ja he tancat els ulls. Somnio. Adormit enmig de desitjos que en algun moment us contaré. Així acabo cada dia, feliç. Entre coixins i edredons, el tacte suau de la seva pell i les respiracions lentes i pausades dels meus fills. Net i en pau. 

La mar està en calma i sóc conscient de la meva sort. 

La figura, a contrallum, llisca sobre una línia d'ombra que interromp el reflex continu; esculpida contra el sol ataronjat que treu el cap entre els núvols ensucrats. La mar està en calma i sóc conscient de la meva sort.

Silenci

Recordo silenci. En l'interior del pati d'illa. La guspira de l'encenedor. Cada pipada de la cigarreta. Quan aboques la cervesa en el got. El gemec de la fusta del balancí quan et gronxes. L'esclat de cada bombolla en l'escuma. El fum que llepa els teus llavis. La flama tentineja. El reflex en el vidre. El batec del meu cor. Un núvol passa. La lluna s'amaga. Apago la cigarreta. Bufes l'espelma. 

Entrada a Wonderland

Una visita inesperada

Surfejar a Burriana

A Berlín amb Kenenisa Bekele

Una pel·lícula japonesa

Avui estem sols. Podré explicar-te què he fet a classe de Dibuix, Fonaments de l'art i Filosofia. Sabràs que m'agrada caminar sola amb la meva música i sense pressa. Tinc ganes de viure un amor com el de l'Avi i la Iava. Que algú m'abraci i em digui quan bonica sóc pels seus ulls. Vull que m'expliquis què van sentir quan vaig néixer. Escoltar dels teus llavis que m'estimes. Un massatge de bona nit. Recolzar-me sobre els teus ossos cantelluts. Sortir de l'habitació quan hi ha silenci. Atipar-me de pomes vermelles. Dormir amb la finestra oberta abrigada amb l'edredó. Música suau, Mat McHugh. Una galeta de xocolata amb civada. El sofà i una pel·lícula bonica, japonesa.

Runes a Teià

Darrer capvespre

Quan desapareix el temps, miro els núvols com canvien de color.

Amb l’ànima en pau, m’acarona la brisa que juga amb el lledoner.

Sigil·losament, la lluna pren força en la calitja.

La humitat s’enganxa en la meva pell.

El capvespre cau sobre un mar que no m’arriba...

Espero avanci rosegant, implacable, la sorra...

Però, la nit es tanca i els meus peus descalços resten secs... 

Encarar la Vida

Afrontar la muerte y encontrar esperanza, Christine Longaker 

"... con la mente y el corazón puros y en paz, libres de emociones perturbadoras como el deseo, el apego, la frustración o la rabia"

La teva ànima

Puedes perder tu belleza, Christine Longaker

Hace años
cuando te conocí, y al enamorarnos,
tu belleza me atrajo
...
Pero, sabes,
me enamoré de tu alma,
tu verdadera esencia,
y eso no puede perder la belleza.
A veces, en estos días,
hasta tu alma se nubla,
pero aún te reconozco.
...
Estoy aquí, contigo;
puedes perder la belleza para el mundo,
pero estás a salvo.
Siempre te querré.

Un matí en el parc

Creieu en els angelets?

Santa Carme

La majoria de vegades, la música que tinc de fons, s’ajusta als sentiments que vull expressar quan escric. O potser escric segons on em porta la música que escolto?. Avui, si hagués de posar-hi una cançó, escolliria Capricornia o If loneliness was art, d’Allo Darlin. Serenament content. M’atreviria a dir, feliç. Però mai sense excedir-me. Amb mesura i correcció. Una existència estable que s’aixeca sobre uns fonaments, prou forts i també flexibles, preparats per suportar terratrèmols en edificis que foraden el cel. Aquella resistència infinita que et dóna força i equilibri, per lluitar i fer les coses ben fetes malgrat el temporal. 

Però quan em rellegeixo el que he escrit, tinc ganes d'escoltar Crash de The Primitives a tot volum, una vegada i una altra, fins que rebentin els vidres de totes les finestres que no es vulguin obrir, fer esclatar tots els límits i sortir amb la Laia i l'Adrià a jugar al Veig, veig per Santa Madrona.

Vull plorar

No recordo què he fet aquests darrers anys. Els dies han passat i no sé per on he caminat. Ple de moments i fites, puntuals i esporàdiques, que no deixen cap pòsit més que una fotografia esgrogueïda o un escrit. No sembla que tingui cap projecte ni recorregut. Estic quiet i el món roda igual. Assegut veig els meus fills a tota velocitat, patint per la seva felicitat. El temps ple de buits que m’atrauen amb força. No haver-me de justificar de res a ningú. M’excita fer el que vull i quan vull. Enyoro una carícia. Agafar-te de la mà. Res em fa por. Ni quedar-me sol en el bell mig del desert amb la meva ànima. En el meu món tot hi té cabuda. Cada cop crec menys en les veritats que ens hem creat. No tinc ganes d'opinar de res. Tots tenim un discurs que respon als nostres interessos. Tot és qüestionable i relatiu. Sensació de deixar-me portar, fluir segons la corrent del riu. Sense cap ús. Vull abraçar-te. També vull plorar, però no puc. 

Alella Valora l'esport

La Vall d'Ora

A l'ombra d'una figuera

Xtrem Barcelona

Papa, ha estat un dia genial.

Primer Palau

De tant en tant, la teva vida estressadament monòtona, en la que tens temps per quasi tot menys per pensar, et regala moments que recordaràs quan estiguis estirat esperant la llum. Són aquelles espurnes que revifen el foc que lluites per mantenir encès sota qualsevol pluja. 

A primera hora

Feia temps que no em despertava a primera hora per buscar onades. Quan les ombres encara són llargues i l'asfalt està fresc. Quan el sol t'acarona i no et crema. Quan la gent recorre el passeig sense pressa i tens temps per mirar com el mar entra i surt entre les roques de l'espigó, deixant i prenent la sorra de la platja. Llavors recordes carícies i mirades. La camisa de seda i el somriure... De fet, sembla un dia més. Sense res especial. 

Si tot segueix igual, per què no ho havia vist fins ara? On he estat aquests anys?

Tinc sort que les coses boniques sempre m'esperen pacientment, sense presses.
M'aixeco del banc, encara humit de la rosada.
El paisatge resta immòbil i el tren passa silenciosament a tota velocitat, amb el reflex de la meva vida de mil colors.
  

Des de Granollers

Tens sensacions estranyes quan acaricies el blat. O t'atures i veus passar lentament els núvols ensucrats per sobre l'horitzó del Vallès. Ensumes l'aire fresc de la plana, o escoltes el cant dels ocells que pinten el cel tan blau. Són sensacions que només fan t'acostis a la felicitat, a l'Arcàdia tan desitjada, que ajuden a omplir la capsa blau turquesa,... on emmagatzem records que forgen la nostra ànima. Una conversa agradable plena de pau. Sense temps. Un amic. Caçar aquestes xicres de plaer i prendre'n consciència ens fan ser més persones.

чемпионы Металлурга

Maresme Waves is Pura Vida!

Viatjar en tren (II)

Art a Rússia

Amics a Rússia

58"77

Un somni més en el sac...

Excursió matinal

El Montseny, des de la Creu de Gurb

Xicra aportada per JVF

Puc estar millor?

Noches Blancas, Fiódor Dostoievski (1821-1881)

Era una noche maravillosa, una noche de esas que puede que solo se den cuando somos jóvenes, querido lector. El cielo estaba tan estrellado, estaba tan claro que, al mirarlo, involuntariamente uno tenía que preguntarse: ¿Será posible que bajo este cielo pueda vivir gente con todo tipo de caprichos y enfados?

Cada dia surt el sol

Fernández Saltor (II)

Preparatius a Rússia

Portal de l'Àngel un diumenge pel matí

Córrer en pista

Amistat (III)

I després de la guerra, la pau

Mozart- Le nozze di Figaro: "L'ho perduta, me meschina"

El meu avi, que no el recordo, era un enamorat de l'òpera, i deia que s'havia d'escoltar amb els ulls tancats.

Cunyaaaaaaaa!

Estimant els ocupants de les cadires buides

Antoni Bassas (1961)
Vista des de la taula del dinar de Nadal, la vida comença en una trona i acaba en un cadira de rodes. Pel mig hi ha un canvi de posicions, una millora generacional que comença a la incòmoda cadira de tisora, allà a baix, a l’ala oberta, continua al lloc que toca pota, i algun dia, després de debutar a cal sogre, culmina al cap de taula. Per darrere van empenyent amb més cadiretes i per davant van deixant cadires buides. El primer any de la cadira buida fa una mica de mal, el Nadal. Després, el dolor és més somort, perquè no podem evitar de repassar les alineacions de cada 25 desembre. Vam celebrar el Nadal en mons que ja no existeixen, però van ser els nostres i ens els estimem, igual que sempre estimarem els ocupants de les cadires buides.

When the sun goes down

El primer cafè

Ser un cactus

Perquè són agraïts i necessiten poca atenció. 

Perquè són petits. I tots diferents. 

Només dóna'ls-hi sol i un rajolí d'aigua i sempre els tindràs present.

Però no els molestis gaire, perquè pinxen.

El so de la gaita

Compartir un tiramissú

Històries

El primer surf trip

Peregrinem a primera hora cap al temple, amb lleganyes en els ulls, fred, roba arrugada i amb l'ànima lliure ja a l'aigua seguint el ritme de les onades. Sense rellotge, sense temps. Sense pressa. No existeix res, ni et preocupes de res. Perquè ho tens tot.  Quan et fons amb la taula i sincronitzes els teus moviments amb els del mar. Quan et deixes portar per la seva força. Remes amb determinació en el moment que l'onada t'avisa, deixes de respirar i ... llisques, suau i tendrament, seguint el camí. Sents, generes sensacions per recordar quan en la llunyania del viatge necessitis aire. Només la llum del sol ens impedeix continuar a l'aigua, i el cos agraeix que així sigui. Encara que l'ànima segueix desperta, necessitada de mar.

I escoltant "Sugar" i tots els èxits de Robin Schulz, amb la boca plena de pastís de xocolata i el regust del cafè amb llet, les taules cobrint els nostres caps i l'olor a mar que desprèn el neoprè encara humit, intentes recordar perquè et sents tan ple... 

Passió

Una cervesa a Lleó, 33

Començar el dia amb energia