Em venia de gust una de lacón con grelos i pop a la gallega. Uns seitons en vinagre i vi turbio. Tiramisú de postre. Una bona companyia i a la fresca. Las Delicias del Guinardó. Després d'anar de rebaixes. M'ho puc permetre. El meu sou és més alt. Fa quatre mesos m'hauria pres una Buitoni Barbacoa amb una cervesa de blat del Lidl en alguna de les meves gerres, mentre planificava viatges imaginaris.
La felicitat és la mateixa. I poca gent ho entén... els meus fills. Tothom em felicita pel canvi, perquè finalment he tornat a treballar d'arquitecte, en sabates i camises de Furest. Perquè, després de pagar l'esmorzar pel meu aniversari, no és tan bonic com sembla arribar just a final de mes. Perquè he superat uns anys de mancances.
Sí que fa falta pagar l'escola, l'hipoteca, menjar, dentista,... però no necessites el millor lacón que mai hagis tastat, rebaixes histèriques, arribar a Nordkapp, ni prendre la millor weissbier del Rebost dels Sentits. No us pagaré l'esmorzar ni compraré el millor cava per a dinar o la Revetlla de Sant Joan. Però seré IGUAL de feliç.
Fràgilment feliç...
... a mitja hora, entre un sotabosc de molsa que cobria les arrels més superficials dels arbres. El sol es ponia darrera els bedolls que vorejaven el llac, a deu metres del lloc on dormiria. El silenci era absolut, trencat per uns ànecs que xipollejaven. L'aigua estava immòbil, si no fos pel moviment dels cercles que voltaven els cignes. Havia de tallar llenya per escalfar el meu refugi. Les fulles dels arbres brillaven amb les gotes a contrallum deixant-se caure sobre la molsa. Els raigs ataronjats del sol s'escolaven entre els llargs troncs foradant la foscor del bosc. Les meves petjades eren molles. Nius entre les arrels. Nenúfars. Els cants dels ocells. I el foc dansant. Nit. Sol. Ningú m'acompanya que no estigui en els meus pensaments. I pel matí la boira flotant entre el nedar del cigne adormit. Les copes envermellides al fons. Seguia el silenci. Escoltant el silenci...
