L'Arc de Sant Martí

Anar en caiac

Ensorrar els peus a la platja

A s'Agaró

Una paella a la Nècora d'Or

Quan un germà es casa

Que tinguem sort (Lluís Llach, 1948 )

Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar,
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi.

Si em dius “et vull”,
Que el sol faci el dia molt més llarg,
I així, robar
Temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
Que trobem el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
El camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
Per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si vens amb mi,
No demanis un camí planer,
Ni estels d’argent,
Ni un demà ple de promeses, sols
Un poc de sort,
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg.

El beso, 1882 (Auguste Rodin 1840-1917)

Tornar a Beget

Skagen: on es besen dos mars

Direcció Stockholm

Descobrir el silenci. La possibilitat del transcórrer d’una vida entre la suavitat dels sons que pot desprendre una conversa civilitzada i austera, acompanyada d’una cervesa, un capuccino o un deliciós pastís de galeta farcit amb cireres. Aquell sol del vespre sense cap vianant que l’acompanyi, mentre pinta del coure més rogenc tots els edificis que toca, s’expressa tendre i maternal tot abraçant el nostre solitari caminar al costat del moll. Potser trist, coneixedor de la seva curta vida durant els propers mesos en aquestes latituds. Sentir-te protagonista d’aquells camins que transcorren casuals entre avets centenaris durant tants quilòmetres. Travessar en canoa els llacs plens de velers que es desplacen sense por a que els atrapi el temps. Platges envoltades d’illots de granit polit, fresques i acollidores. Entrar en la modèstia d’un temple protestant, tant distant de la superba i atemoridora nau gòtica. Passejar en bicicleta entre les dunes, acompanyat del darrer far, per arribar a la fi de la terra on es besen dos mars. Viatjar a un món on els nens i tenen cabuda, des de museus, fins a esglésies, passant per parcs temàtics com Legoland, detallistes i curosos amb l’entorn. Conviure amb gent que fa i deixa fer, respectant la teva llibertat i la dels demés, despreocupats de formalismes i convencions. Visitar pobles amb façanes de mil colors, fora de l’abast dels tentacles de l’anglès, i observar l’ús de llengües minoritàries amb normalitat.
Entrar en una de les múltiples autopistes alemanyes i desplaçar-me a tota velocitat entre els elements cel·lulars que garanteixen la irrigació de tot un país en constant funcionament. Circular durant dies entre inversions milionàries, pons, túnels, molins de vent i més autopistes, infraestructures que pensen en un futur ric i pròsper; segurament malmès per paràsits pendents de l’enrajolat d’unes voreres famolenques de turistes o fanals de disseny que il·luminin les nostres vergonyes. Conèixer horaris laborals compatibles amb la vida familiar, lluny de l’esclavatge i ineficàcia més estúpida que ja hem tastat.
Tot plegat acaba formant part d’una diferència de la que en som partícips, la riquesa de la qual és fer-nos únics, i donar-nos l’oportunitat d’aprendre i, també, ensenyar coses als demés.

Ple de Riure

Llegir una contraportada

Una historia trágica de amores imposibles, pasiones incomprendidas y guerras sin cuartel entre la Luz y la Oscuridad.

Una setmana sense fills

Montsolís

17 de novembre del 1989

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Amb les botes d’hivern que portava trepitjava trossos de vidres trencats, trossos d’ampolles de cervesa, perquè a mesura que el tropell s’inflamava i s’exaltava més i més, bevia més i més quantitats de cervesa de les gerres i de les ampolles que aleshores llençava a terra, on es trencaven amb estrèpit. Les onades humanes exultants no desitjaven altra cosa que enfonsar en la cervesa els quaranta anys, aquells quaranta anys bíblics, aquells quaranta anys famolencs de llibertat i d’iniciativa pròpia i de la possibilitat de prendre decisions lliures, aquells quaranta anys de mals tractes i d’humiliació; aquelles onades humanes exaltades desitjaven enfonsar per sempre els quaranta anys en els rius i els mars de cervesa i en els ensordidors crits i bramuls i udols, en la marxa i els cops de peus i així trepitjar i baldar a patacades els quaranta anys tristos, tediosos i nefastos.

Un ball de papellones

Cercatasques

Una gardènia

Provervi sànscrit

Jardí d’hivern, Monika Zgustova

Si estàs d’acord amb mi, seràs el meu amic. Si no hi estàs, seràs doblement el meu amic perquè junts arribarem a descobrir la veritat.

Mirar el mar

Beachiswing, Casino- El Masnou

Vestits vermells, blaus i de tots colors, voleiant al ritme de la música. Tothom té ganes de ballar. Personatges extravagants surten del cau protegits per la nit. Faldilles llargues i bones clenxes engomades. Pantalons de fil i sabates enllustrades. Barrets de palla i lleugeres americanes. Ulleres de pasta i camises florejades. La sala s‘omple de gent que respon al crit de la festa. Una congregació on l’única religió és el ball. El ritme augmenta vertiginosament . Cossos amarats de suor intercanvien giravolts. Parelles esgotades agafen aire entre cançó i cançó. Els peus llisquen i salten per sobre l’entarimat del Teatre, segons unes passes assajades per l‘improvisació. Turmells de goma desplacen figures flexibles. Intercanvi. Perfectament acoblats, el swing els desplaça per sota les motllures celestials mal il·luminades. S’atura l’orquestra, i amb ella el sarau. La gent s’asseu. Agafen la bossa. Es canvien de sabates i marxen per la porta entreoberta, prou de pressa com perquè la llum del dia no desvetlli la seva identitat.

Votar

La intel·ligència

Botxan, Natsume Soseki (1867-1916)

En aquest punt, en Porc Espí i jo ens vam separar. Si en Camisa Vermella va actuar tal com suposava en Porc Espí, era un canalla realment repugnant. És un home astut a qui mai no podríem vèncer per la intel·ligència. Hauríem d’utilitzar la violència, no ens quedava altre remei. Ara entenc per què no s’acaben mai les guerres al món. Al capdavall, els particulars també acaben usant la violència.

Escriure

Guanyar un partit de futbol

Sentir els clàxons dels cotxes. Tothom et saluda i crida. L’eufòria i l’exaltació es passeja pels carrers. Escassos minuts de felicitat ens fan volar entre la gent. L’avi canta. Alegria. Estem satisfets. Volem saltar fins al cel i menjar-nos tots els núvols, agafats a qualsevol dels petards que van llençant. La gent, en un atac de follia contínua, cridem fins quedar-nos sense respiració. Passejar pel poble en busca de la complicitat del moment. Córrer entre cotxes plens de festa. Ningú té cap problema ni pensa en el futur. Tots som iguals. Banderes. Senyeres i estelades. Visca tot en el què penso. Som els millors. Vull embogir i perdre el control i el sentit de la realitat. M'aturo i agafo aire. Just en el moment que s'allunyen uns càntics perduts, buscant companyia. El darrer petard que tanca la nit. Un cotxe desorientat passa. I acluco els ulls en el silenci del meu llit, mentres aquesta felicitat fictícia m’abraça suaument.

Amor a un jardí

El vol d'uns àngels

Unes mandonguilles

Havanera, Francesc Bodí (1963)

La gent va continuar congregada a les portes de la casa gran fins que Guadalupe va anunciar una nova tongada de safates, aquesta volta atapeïdes de mandonguilles. L’aspecte de les pilotes era ben normal, per fora tothom va reconèixer aquell menjar de carn picada, però en provar-lo una ventada aromàtica els va recórrer el sistema digestiu amb un efecte tan delitós que ben pocs van poder estar-se d’amollar un rastre de gemecs. Guadalupe, que encara romania dins de la cuina, va sentir aquell concert de sospirs i alenades i va pensar que potser la seua generositat a l’hora d’aplicar-li les espècies havia provocat una orgia inesperada entre els comensals. Va eixir tota espantada, esperant trobar-se Déu sap quines escenes libidinoses, però només va trobar una ovació atronadora que li va demanar més mandonguilles.

Lila

86cm de llobarro

La meva caseta

Hi havia una vegada en un petit poble de l’Empordà una bonica caseta on tothom hi tenia cabuda, no molt lluny dels prats més bonics que mai hagi vist ningú. Allí hi vivia una parella ni molt jove ni molt gran, ni molt guapos ni molt lletjos, ni molt rics ni molt pobres, ni molt espavilats ni molt aturats, però eren tan feliços com graaaans persones. Ningú no entenia com era possible ser tan feliç essent tan normals. Encuriosits per l’explicació, la germana i el seu marit hi van fer una visita. No parlaren de res en concret ni de res en general, res especial. La germana però, mentre anava guaitant tot el seu voltant revivia moments d’infantesa quan compartien habitació i converses a peu de llit a casa dels pares: la gespa, la bassa amb peixos i gripaus, el llimoner, l’enciam, la tomatera, els ocells, la tortuga, els gats, el gos, els esquirols, les peixeres, el pot de llaminadures, els armaris plens de fantes i coca-coles, el billar, el futbolín, la televisió més gran de la botiga, la wi, el llarg sofà, la barbacoa… No us imagineu ni grans jardins, ni el millor billar, ni poder fer gaires amanides amb el seu hortet o grans costellades amb la barbacoa, però resulta que totes les il·lusions de quan eren petites estaven fetes realitat. Lluny de les convencions i dels costums del voltant, no sabien contenir els seus desitjos. Sempre feien el que tenien ganes de fer, no pensaven en les opinions dels demés.
I mentrestant, la germana i el seu marit, amb els tres fills enfilats en el cotxe de camí de tornada, no van saber contestar a la pregunta de la nena: quan sigui gran podré ser com ells?

Un poema per a una donzella

Les mil i una nits

Va aparèixer entre tenebres
i a l’instant es féu de dia:
amb la seva brillantor
de l’aurora fa migdia.
En sorgir d’aquesta forma,
de la seva flugidesa
pren la llum el sol enorme
i la lluna esplendidesa.
Al seu pas tothom s’inclina,
i els llampecs del seu esguard
fan vessar, com si fos pluja,
el plor càlid dels amants.

Preparar unes vacances

La dona del paraigua

Por amor

Por amor
Loquillo y Trogloditas

A hacer las cosas por amor, por amor, por amor
No serà fácil viajar a mi lado, dejo huella y cadáveres a mi paso, ... por amor, por amor, por amor.
-Papa, per què diuen Vodafone?
-Vodafone?
-Si. Quan canten A hacer las cosas Vodafone, Vodafone, Vodafone.
-No filla. Diuen Por amor.

De cop i volta m’envaeix un sentiment que barreja tristesa i resignació. Convençut que mai confondran el so de Vodafone per les paraules Por amor.
El viatge en cotxe continua. Si el sol m’enlluernés m’encantaria posar-me les Ray-ban més fashion. I si tingués calor, baixar el vidre de la finestra, per treure el colze. Miro pel retrovisor els tres caps en moviment seguint el ritme de la música mentre acaricio la mà de la meva dona assentada sobre la meva cuixa i, a l’alçada de l’Ocata Vent, el petit estira el coll tot cridant que no hi ha onades i avui no podrem fer surf.
Segurament no està tot perdut. Encara hi ha alguna esperança perquè els nens creguin en les coses que es fan Por amor.

Navegació d'altura a Sant Feliu

Una rialla

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.

Qüestió de rucs

Visita a Pontons

L'imprevist

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

- No té por?
- De què?
- De l’imprevist.
- No temo l’imprevist –respon ella-. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’anuncien i escurcen el temps.

A casa de la Tía Maruja

La crisis

Albert Einstein (1879-1955)

No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar superado.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafío, sin desafío la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de la crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.

Xicra aportada per la Condesa Olenska

Llegir en català

La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)

La tendresa del seu miratge no la deixa, la va seguint per tota la casa. D’esma, regira un armari i en treu retalls de tela, que s’emprova ajustant-se’ls al cos. De sobte s’adona –com si un oreig de nit obrís una finestra- que necessita ancorar la seva melangia.

Irving en concierto

Xicra aportada per Gabriela Ferrari

Tenir un mal dia

Si penses

Tens malestar, no et trobes bé, ni tens ganes de fer res. Però fas bona cara i rius. No tens temps per pensar cap a on ni per on has d'anar, però hi vas. Et despertes a la mateixa hora d’ahir, i quan obres la porta per marxar ja t’has vestit, donat l’esmorzar als nens, i no saps ni com ni quan. Obres els ulls i ja estàs en el tren, però no recordes per quins carrers has anat. Et trobes esperant a que arribi el metro sense saber per quins passadissos has passat ni amb qui t’has creuat. Saludes a tothom amb l’alegria que desitjaries sentir, sense el valor suficient per explicar que t’agradaria engegar-ho tot a dida, que avui no volies sortir del llit ni desenganxar-te dels llençols del matí. Necessites cridar i expressar l’enuig que portes dintre, però aquest somriure tan agradable que tens a la cara no et deixa. Ha passat un any, dos o no sé quants, mires al teu voltant, estàs ple de gent i projectes que tu has creat, però no recordes el motiu de la seva existència. Un dia et trobaràs sol, dintre d’un cub tot blanc i pensaràs, t’adonaràs que la força del què diran i l’extrema correcció, el costum i les tradicions, a tu també t’ha arrossegat com un allau i no has pogut deslliurar-te’n.
El temps tot ho cura, però mentrestant s’esmuny silenciosament.

Tenir por

Azafrán, José Manuel García Marín (1954)

- ¿A qué te refieres?
- A que, si de verdad le hiciéramos caso, viviríamos de otra manera. Lo que pasa es que somos egoístas y le damos demasiado valor a las cosas. Lo queremos todo para nosotros. Por eso caemos en la guerra, por ambición. También es culpable el miedo. La gente tiene mucho miedo de todo. Temen a la muerte, a la vida, al futuro… ¡a todo! Se despiertan pensando en qué les pasará al día siguiente, sin disfrutar de ese día, o se empeñan en que todo sea como en el pasado, sin querer que cambie nada. Eso no puede ser así. Cambia el camino, con surcos nuevos; cambia la carreta, que se desgasta; los animales y yo mismo. Si cambiaran las cosas y yo no, entonces tendría miedo. Pero si yo también cambio con ellas, estoy preparado. ¡Hay que vivir la vida como viene!

Una illa

Mirar el cel entre els dits

Espontaneïtat

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

Muchos de nosotros podemos percibir en nosotros mismos por lo menos algún momento de espontaneidad, momentos que, al propio tiempo, lo son de genuina felicidad. Que se trate de la percepción fresca y espontánea de un paisaje o del nacimiento de alguna verdad como consecuencia de nuestro pensar, o bien de algún placer sensual no estereotipado, o del nacimiento del amor hacia alguien… en todos estos momentos sabemos lo que es un acto espontáneo y logramos así una visión de lo que podría ser la vida si tales experiencias no fueran acontecimientos tan raros y tan poco cultivados.

Un mur d'aigua

Xicra aportada per Eduard Solé

Una calçotada

Conviure amb el temps

Una escultura

Carpe Diem

Odes i èpodes, Quint Horaci (65 a.c.-8 a.c.)
I 11

Tu, no esbrinis –és sacríleg saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els deus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui el que sigui!
Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.

Badar per una finestra

El Jo

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

Este mecanismo constituye la solución adoptada por la mayoría de los individuos normales de la sociedad moderna. Para expresarlo con pocas palabras: el individuo deja de ser él mismo; adopta por completo el tipo de personalidad que le proporcionan las pautas culturales y, por lo tanto, se transforma en un ser exactamente igual a todo el mundo y tal como los demás esperan que él sea. La discrepancia entre “yo” y el mundo desaparece, y con ella el miedo consciente de la soledad y la impotencia.
La persona que se despoja de su yo individual y se transforma en un autómata, idéntico a los millones de otros autómatas que lo circundan, ya no tiene por qué sentirse solo y angustiado. Sin embargo, el precio que paga por ello es muy alto: nada menos que la pérdida de su personalidad.

Descansar en un jardí

El poder

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

…el deseo de poder no se arraiga en la fuerza, sino en la debilidad. Es la expresión de la incapacidad del yo individual de mantenerse solo y subsistir. Constituye el intento desesperado de conseguir un sustituto de la fuerza al faltar la fuerza genuina.
La palabra poder tiene un doble sentido. El primero de ellos se refiere a la posesión del poder sobre alguien, a la capacidad de dominarlo; el otro significado se refiere al poder de hacer algo, de ser potente. Este último sentido no tiene nada que ver con el hecho de la dominación; expresa dominio en el sentido de capacidad. Cuando hablamos de impotencia nos referimos a este significado; no queremos indicar al que no puede dominar a los demás; sino a la persona que es impotente para hacer lo que quiere. Así, el término poder puede significar una de estas dos cosas: dominación o potencia…
…la impotencia tiene como consecuencia el impulso sádico hacia la dominación…
…en la medida que el individuo es potente, es decir, capaz de actualizar sus potencialidades sobre la base de la libertad y la integridad del yo, no necesita dominar y se halla exento de apetito de poder. El poder, en el sentido de dominación, es la perversión de la potencia, del mismo modo que el sadismo sexual es la perversión del amor sexual.

Una mar de petxines

A mi no em passa...

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

Los trajes o las casas de cada hombre eran parte de su yo tanto como su cuerpo. Cuanto menos se sentía alguien, tanto más necesitaba tener posesiones. Si el individuo no las tenía o las había perdido, carecía de una parte importante de su yo y hasta cierto punto no era considerado como una persona completa, ni por parte de los otros ni de él mismo.
Otros factores que respaldaban al ser eran el prestigio y el poder. En parte se trataba de consecuencias de la posesión de bienes, en parte constituían el resultado directo del éxito logrado en el terreno de la competencia. La admiración de los demás y el poder ejercido sobre ellos se iban a agregar al apoyo proporcionado por la propiedad, sosteniendo al inseguro yo individual.
Pero aquellos que sólo poseían escasas propiedades y menguado prestigio social, la familia constituía una fuente de reputación individual. Allí, en su seno, el individuo podía sentirse alguien.

Fer el pessebre

Humilitat

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

...al tener conciencia de sí mismo como de algo distinto a la naturaleza y a los demás individuos, al tener conciencia de la muerte, la enfermedad y la vejez, el individuo debe sentir necesariamente su insignificancia y pequeñez en comparación con el universo y con todos los demás que no sean "él".

Tus melenas al viento

El hombre moderno

El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)

…el hombre moderno, liberado de los lazos de la sociedad preindividualista –lazos que a la vez lo limitaban y le otorgaban seguridad-, no ha ganado la libertad en el sentido positivo de la realización de su ser individual, esto es, la expresión de su potencialidad intelectual, emocional y sensitiva. Aun cuando la libertad le ha proporcionado independencia y racionalidad, lo ha aislado y, por lo tanto, lo ha tornado ansioso e impotente. Tal aislamiento le resulta insoportable, y las alternativas que se le ofrecen son, o bien rehuir la responsabilidad de esta libertad, precipitándose en nuevas formas de dependencia y sumisión, o bien progresar hasta la completa realización de la libertad positiva, la cual se funda en la unicidad e individualidad del hombre.

Al sol

Pintar a la paret

El narishe bucher

Si ahora no, ¿cuándo?, Primo Levi (1919-1987)

“¿Quién es el rey sin tierra? ¿Qué agua no arrastra arena? ¿Qué es más rápido que un ratón? ¿Qué es más alto que una casa? ¿Qué es lo que puede abrasar sin llama? ¿Qué puede llorar sin lágrimas?”.
“El rey sin tierra es el rey de las cartas. El agua sin arena es la de las lágrimas. Más rápido que el ratón es el gato, y más alto que una casa, su chimenea. El amor puede abrasar sin llama, y un corazón puede llorar sin lágrimas”.
Tumbala-tumbala-tumbalalaika,
tumbala-tumbala-tumbalalaika,
tumbalalaika, shpil balalaika,
tumbalalaika, frailech sol sain!

Fer teatre

Xicra aportada per Pep Soldevilla

La religió

تصوف taṣawwuf
Poemas sufíes, Yalal ud-Din Rumi (1210-1273)

"¿Qué puedo hacer, oh musulmanes?, pues no me reconozco a mi mismo. No soy cristiano, ni judío, ni mago, ni musulmán.No soy del Este, ni del Oeste, ni de la tierra, ni del mar.No soy de la mina de la Naturaleza, ni de los cielos giratorios.No soy de la tierra, ni del agua, ni del aire, ni del fuego. No soy del empíreo, ni del polvo, ni de la existencia, ni de la entidad.No soy de India, ni de China, ni de Bulgaria, ni de Grecia.No soy del reino de Irak, ni del país de Jurasán.No soy de este mundo, ni del próximo, ni del Paraíso, ni del Infierno. No soy de Adán, ni de Eva, ni del Edén, ni Rizwán.Mi lugar es el sinlugar, mi señal es la sinseñal. No tengo cuerpo ni alma, pues pertenezco al alma del Amado.He desechado la dualidad, he visto que los dos mundos son uno; Uno busco, Uno conozco, Uno veo, Uno llamo.Estoy embriagado con la copa del Amor, los dos mundos han desaparecido de mi vida;no tengo otra cosa que hacer más que el jolgorio y la jarana".

Recordar

En l'eufòria d'una passió

Dublineses, John Huston (1906-1987)

Que pequeño papel he representado en tu vida. Es casi como si no hubiera sido tu marido. Como si nunca hubiéramos convivido como marido y mujer. Cómo eras entonces? Para mí tu cara sigue siendo preciosa, pero ya no es aquella por la que Michael Fiury dio su vida. Por qué siento este torbellino de emociones? Qué las ha despertado? El recorrido en el coche de punto? Tu indiferencia al besarte la mano? La fiesta de mis tías? Mi estúpido discurso? El vino, el baile, la música? Pobre tía Julia, que expresión tan vacilenta tenía mientras cantaba Ataviada por la boda. Pronto será también una sombra; como la sombra de Patrick Morken y su caballo. Quizá pronto me siente en ese mismo salón, vestido de negro. Los visillos estarán corridos, y yo rebuscaré en mi mente palabras de consuelo, y solo encontraré algunas torpes e inútiles. Sí, sí, eso ocurrirá muy pronto.
Sí, los periódicos tienen razón. La nieve está cubriendo toda Irlanda, cae sobre toda la oscura llanura central. Sobre las colinas despobladas. Suavemente sobre los pantanos de Allen y más lejos hacia el oeste cae suavemente sobre las oscuras y revueltas aguas del Shanon. Uno a uno, todos nos convertiremos en sombras. Es mejor pasar a ese otro mundo impúdicamente en la plena euforia de una pasión que irse apagando y marchitarse tristemente con la edad. Cuanto tiempo has guardado en tu corazón la imagen de los ojos de tu amado diciéndote que no deseaba vivir. Yo no he sentido nada así por ninguna mujer, pero sé que ese sentimiento debe ser amor. Piensa en todos los que alguna vez han vivido, desde el principio de los tiempos, y en mí, transeúnte como ellos, fluctuando también hacia su mundo gris, como todo lo que me rodea. Este mismo sólido mundo en el que ellos se criaron y vivieron se desmorona y se disuelve. Cae la nieve, cae sobre ese solitario cementerio en el que Michael Fiury yace enterrado. Cae lánguidamente en todo el universo, y lánguidamente cae como en el descenso de su último final, sobre todos los vivos y los muertos.

She's a lady, Tom Jones (1940)

... and the lady is mine.

Unitat en la multiplicitat

Anibal, Gisbert Haefs (1950)

¿Una metrópoli para macedonios, escitas, tacios, armenios, persas, mesopotamios, árabes, helenos; centenares de lenguas y cientos de miles de costumbres unidas en una federación o un imperio, unidad en la multiplicidad, para hacer frente al monolito romano y su aniquilación de todo lo diferente? Los fragmentos del cuadro que Alejandro quiso dejar como herencia podrían volver a reunirse alrededor de un nuevo centro, sin violencia, para beneficio de todos;…

Caminar per la platja

És una realitat

Tokio Blues, Haruki Murakami (1949)

Mientras vivimos, vamos criando la muerte al mismo tiempo. Pero ésta es sólo una parte de la verdad que debemos conocer. La muerte de Naoko me lo enseñó. Me dije: "El conocimiento de la verdad no alivia la tristeza que sentimos al perder a un ser querido. Ni la verdad, ni la sinceridad, ni la fuerza, ni el cariño son capaces de curar esta tristeza. Lo único que puede hacerse es atravesar este dolor esperando aprender algo de él, aunque todo lo que uno haya aprendido no le sirva para nada la próxima vez que la tristeza lo visite de improviso". Pensé en ello, noche tras noche, en mi soledad, oyendo el ruido de las olas y el rugido del viento. Vacié muchas botellas de whisky, mordisqueé pan, bebí agua de la petaca en mi larga marcha hacia el oeste, con la mochila dando bandazos a mi espalda y el pelo lleno de arena…, día tras día de aquel principio de otoño.

Moments de lectura

Els nois de la història, Alan Bennet (1934)

“Els millors moments de la lectura son aquells en que et trobes amb alguna cosa – un pensament, una sensació, una manera de veure les coses – que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que nomes era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva”

Xicra aportada per Eduard Solé

Un huec de montanha

E sabetz qu'ei un huec de montanha?Quan se hè bèra gessuda, ei costum de hèr peth ser un huec de montanha. Ath miei d'ua planhèra se hè un huec tamb troncalhs e brancum. Ath sòn torn era gent se sè e tòque era guitarra e se canten beròies cançons, dera tèrra a on se viu e tanben caçons popularsde d'auti païsi.Tanben se hèn jòcs de net, e jamès arrés non se n'anarie na cochar. Be n'ei de polit un huec de montanha pr'amor que ath miei dera net escura, sonque era lum deth huec, tamb es sues hlames berugadisses, e era lum des esteles enlumènen es arrirs e es cançons que possen des pòts des mainatges.

Xicra aportada per Eugènia Calero

Fer volar un estel

Eurípides

Tokio Blues, Haruki Murakami (1949)

La característica de su obra radica en que hay diferentes cosas que se van complicando las unas con las otras hasta que cualquier movimiento se hace imposible. Salen muchos personajes, cada uno con sus propias circunstancias, razones y quejas, todos persiguiendo, a su modo, la justicia y la felicidad. Por ello, todos acaban encontrándose en un callejón sin salida. Lógico, ¿no le parece? Es imposible que prevalezca la idea de justicia, que todos alcancen la felicidad. Y se produce el inevitable caos. ¿Entonces qué cree usted que sucede? En realidad, algo muy simple. Al final aparece un dios. Y controla el tráfico. Tú vas para allá, tú te quedas aquí. Tú te juntas con aquél, tú te quedas aquí un rato quieto. Todo se resuelve. A esto se le llama deus ex machina. En las obras de Eurípides suele aparecer casi siempre un deus ex machina, y sobre este punto la crítica está dividida.
¡Sería tan cómodo que existiera un deus ex machina en el mundo real! ¿No le parece? Cuando alguien pensara: “¿Y ahora qué hago? ¡Estoy atrapado!”, un dios bajaría deslizándose desde lo alto y lo resolvería todo. Nada podría ser más fácil. En fin, esto es Historia del Teatro II. Éstas son las cosas que estudiamos en la universidad.

Una pluja de gel a l'Ocata Vent

Xicra aportada per Josep Oriol Fernández

El poder de la música

Tokio Blues, Haruki Murakami (1949)

“Tal como he dicho antes, tocaba el piano desde los cuatro años, pero jamás por placer. Siempre lo hacía para pasar un examen, porque era una asignatura, para impresionar a los demás. Eso es importante, claro que sí, para llegar a dominar un instrumento musical. Pero cuando una llega a cierta edad, tiene que interpretar la música para sí misma. Ése es el poder de la música”.

El llibre objecte

Tokio Blues, Haruki Murakami (1949)

Ellos preferían a Kazumi Takahashi, Kenzaburo Oe, Yukio Mishima, o a novelistas franceses contemporáneos. Así pues, no tenía este punto en común con los demás, y leía mis libros a solas y en silencio. Los releía y cerraba los ojos y me llenaban de su aroma. Sólo aspirando la fragancia de un libro, tocando sus páginas, me sentía feliz.

Diversitat i ordre

Il·lusió

Amor a la Vida

A la platja de Chesil, Ian McEwan (1948)

"Van dominar amb una facilitat magistral tot el ventall d´efectes harmònics i dinàmics, així com la rica escriptura contrapuntística que caracteritza l´estil tardà de Mozart. El seu Quintet en Re major no s´havia interpretat mai amb tanta sensibilitat". Al final de la crítica va voler destacar la líder del grup, la primera violí. "Aleshores va arribar un adagio extremament expressiu, d´una bellesa i un poder espiritual sublims. La senyoreta Ponting, amb la tendresa cadenciosa del seu to i amb la delicadesa lírica del seu fraseig, va tocar, si se´m permet l´expressió, com una dona enamorada, no solament de Mozart, o de la música, sinó de la vida mateixa".

Les lleis del surf

Xicra aportada per Josep Oriol Fernández

Cap Ras

Expedició Istambul

Us podria ensenyar un munt de caixes plenes, abans de marxar, a punt per ser carregades. El desconegut temple romà de Nimes o l’amfiteatre de Verona abraçat pel sol del vespre a l’entrada del casc antic. Qualsevol racó d’aquella Venècia que no hagi conegut cap postal, o una terrassa plena de gent envoltada de geranis sota els para-sols, al costat del riu Sava a Ljubljana, als peus d’un castell medieval. Us podria explicar que la casualitat ens ha fet descobrir un munt de pobles tan desconeguts com interessants dels que no recordem el nom, o que ens ha fet conèixer gent més amable encara: italians, búlgars, croats o eslovens, gent generosa que et regala una síndria, un munt de tomàquets o, altres, uns préssecs acabats de collir. Tinc moltes fotografies en les que veuríeu com canvien les formes i els colors dels campanars i minarets, arcs i voltes de tots els temples de les diferents religions, les desiguals llums interiors d’una església ortodoxa, una sinagoga o una mesquita. M’encantaria fer-vos sentir el cant de l’imam a les cinc del matí dirigint el poble cap a l’oració, el so de l’orgue de la catedral de Nimes, el xiuxiueig d’una conversa a Aix en Provence, l’aldarull d’un sopar amb gent de Módena o el bufà d’aquell vent que no entén de fronteres entre els avets de Postojna que barren el pas a qualsevol raig de sol. Encara veig els llaços que dibuixa la gavina entre les cúpules blaves mentre sopem a la llum de la lluna quasi plena d’Istambul. També recordo la metralla de l’hospital d’Osijek, a prop de Vukovar, ciutat abandonada per aquella gent enclenxinada, de camisa de fil, màniga llarga i arremangada, sabates enllustrades i ulleres de sol, que es prenen un expresso en l’última àrea de servei a quatre passes del seu cotxe de luxe abans no entren a Mónaco. Continuo mirant el mapa i si pogués us faria ensumar les espècies del bazar egipci, assaborir la suavitat d’aquell gelat de iogurt, tastar l’entrepà de peix davant del mar Marmara o us faria veure com un mateix riu balla al voltant de ciutats i boscos de països tan diferents, extensions infinites de vinyes, blat de moro, gira-sols o civada. Però després de devorar més de 6800 km, mirar les més de 300 fotografies o llegir el petit diari del periple, encara no sé que explicar-vos, i és aleshores quan a punt d’anar a regar el meu petit llimoner i quedar-me embadalit amb les gotes d’aigua mentre cauen de les fulles, penso en el bany del darrer dia a Cap Ras, racó secret de bons amics...

Si em torno a casar

A la platja de Chesil, Ian McEwan (1948)

El vent, que va canviar la direcció o es va intensificar, els va fer sentir el so d’onades més petites que trencaven amb més freqüència, com una trencadissa llunyana. La boira s’aixecava i en alguns trams descobria el contorn de turons baixos que giragonsaven damunt la línia de la costa, cap a l’est. Albiraven una capa llisa, lluminosa i grisenca que hauria pogut ser ben bé la superfície sedosa del mar, o la llacuna, o el cel; feia de mal dir. La brisa alterada va passar entre les balconeres entreobertes portant una temptació, una fragància salina d’oxigen i aire lliure que semblava contrastar amb les tovalles de lli emmidonat, amb la consistent salsa feta amb farina de blat de moro i amb la pesant coberteria de plata ben brunyida que tenien a les mans. El dinar de casament havia estat copiós i llarg. No tenien gana. En teoria res no els impedia abandonar els plats, agafar l’ampolla de vi pel coll i córrer fins a la platja, treure’s les sabates i delectar-se en la seva llibertat.

1400 milions

Xicra aportada per Quique Viñas

Amistat