Proclamació de la República

Tan fàcil i tan difícil

A vegades, sembla que no necessitem gaires coses per sentir-nos eternament feliços. Però diuen que tot és més complicat. Avui no vull engrunar les complexitats per treure'n l'entrellat. I em quedaré en la simplicitat del primer esbós. Escoltant Bonnie Raitt i Nora Jones a Tennessee Waltz, pensarem en aquelles situacions primàries i instintives que ens carreguen de tanta energia positiva. Estimo a la Vida. És així de fàcil,... o no? 

No vull ser espanyol

Estic molt content pel veritable èxit de la manifestació d’ahir. Pels centenars de milers d’espanyols que no volen un país sense Catalunya.  Pels espanyols que se senten catalans o pels catalans que se senten espanyols. Gent de tot arreu d’Espanya expressant lliurement la seva opinió. Perquè sempre he cregut que s'han sentit oprimits per la força dels independentistes. Des de converses a la feina o pel carrer, als mitjans de comunicació. Especialment aquestes darreres setmanes. M’agrada quan ens sentim lliures de dir el què pensem. Perquè moltes vegades tenim por. I jo personalment necessitava de la manifestació d’ahir: per dir obertament que no em sento español i per això vull marxar. Res més. Ni us vull convèncer ni que ningú em convenci. I ho dic amb tot l’amor que em pugui quedar després d’aquests dies tan espessos. Amb tot el respecte que volem que tinguin per nosaltres. I un desig de pau que passa per sobre d’un país independent que s’hagi generat amb l’odi vers al proïsme.

Diàleg

Dersú Uzalà. Pel país de l'Ussuri. Vladimir Arséniev (1872-1930)

"És possible l'enteniment amb l'altre, encara que sigui totalment diferent, si l'apropament es fa des del respecte i l'estimació."

Diumenge pel matí

El meu Oktoberfest

Opinar

17 anys de Iuyi

Aurora boreaali suomesta

Xicra aportada per Giellajohka

La natura

Hacia rutas salvajes (Into the wild, 2007- Sean Penn)

Hay un placer en los bosques sin senderos, George Gordon Byron (1788-1824)

Hay un placer en los bosques sin senderos, hay un éxtasis en la costa solitaria, hay compañía, allí donde nadie se hace presente, al lado del mar profundo, y música en su rugido: No amo menos al hombre, sino más a la Naturaleza, a partir de nuestros encuentros, a los que asisto sigiloso, a partir de todo lo que puedo ser, o que he visto antes, para fundirme con el Universo y sentir lo que nunca puedo expresar aunque me sea imposible ocultar. Lord Byron (Las peregrinaciones de Childe Harold)

Una musclada

Després de la pluja

... a mitja hora, entre un sotabosc de molsa que cobria les arrels més superficials dels arbres. El sol es ponia darrera els bedolls que vorejaven el llac, a deu metres del lloc on dormiria. El silenci era absolut, trencat per uns ànecs que xipollejaven. L'aigua estava immòbil, si no fos pel moviment dels cercles que voltaven els cignes. Havia de tallar llenya per escalfar el meu refugi. Les fulles dels arbres brillaven amb les gotes a contrallum deixant-se caure sobre la molsa. Els raigs ataronjats del sol s'escolaven entre els llargs troncs foradant la foscor del bosc. Les meves petjades eren molles. Nius entre les arrels. Nenúfars. Els cants dels ocells. I el foc dansant. Nit. Sol. Ningú m'acompanya que no estigui en els meus pensaments. I pel matí la boira flotant entre el nedar del cigne adormit. Les copes envermellides al fons. Seguia el silenci. Escoltant el silenci...

                                                               

On s'atura el temps

Sentir-se lliure

Un dinar a casa meva

Signar

Aprofitar-te de la gent

Tinc la sensació que s'acaba. La darrera ocasió per gaudir de cada moment. Que cada instant és una nova oportunitat per sentir-te afortunat. No sé si és la por a marxar o el plaer a viure. Però no vull deixar de col·lecionar records, ni xicres de plaer.

La setmana passada llegia que ens hem de preocupar més per SER que per FER. Segurament tenien raó. 

A vegades penso que funcionem com a vasos comunicants. Que hi ha una energia que tots compartim. Que en cada abraçada, petons i carícies, flueix d'un a l'altre segons les necessitats. Fins que un dia assolim l'equilibri i la pau.

Un passeig per Collserola

Una lluna amb en Jordi

Unes tapes

Em venia de gust una de lacón con grelos i pop a la gallega. Uns seitons en vinagre i vi turbio. Tiramisú de postre. Una bona companyia i a la fresca. Las Delicias del Guinardó. Després d'anar de rebaixes. M'ho puc permetre. El meu sou és més alt. Fa quatre mesos m'hauria pres una Buitoni Barbacoa amb una cervesa de blat del Lidl en alguna de les meves gerres, mentre planificava viatges imaginaris.

La felicitat és la mateixa. I poca gent ho entén... els meus fills. Tothom em felicita pel canvi, perquè finalment he tornat a treballar d'arquitecte, en sabates i camises de Furest. Perquè, després de pagar l'esmorzar pel meu aniversari, no és tan bonic com sembla arribar just a final de mes. Perquè he superat uns anys de mancances.

Sí que fa falta pagar l'escola, l'hipoteca, menjar, dentista,... però no necessites el millor lacón que mai hagis tastat, rebaixes histèriques, arribar a Nordkapp, ni prendre la millor weissbier del Rebost dels Sentits. No us pagaré l'esmorzar ni compraré el millor cava per a dinar o la Revetlla de Sant Joan. Però seré IGUAL de feliç.
Fràgilment feliç...

Un diumenge en el Fòrum

1, 2, 3. Provant

Estimar

M'agrada veure a la gent feliç. I sentir que he ajudat una mica. No fa molt, em preguntava "Què he vingut a fer"?. Ja ho sé.

L'última

A prop dels Jardinets

Quan la meva ànima està vulnerable, Love of Lesbian l'esquinça i la deixa esparracada. He dormit poc i el meu cos necessita descansar. La camisa encara fa la seva olor, i em transporta als records d'aquelles abraçades i carícies que han estat dibuixant sobre la seva pell. Se'm claven uns ulls nets i clars, honestos i reflexius, tot perfilant un somriure que em fa sentir benestar. A vegades penso que no tinc temps per anar més enllà. D'aquestes nits perfumades de Roger Gallet. Entortolligats entre llençols  blancs sobre un llit de caoba. Sense necessitat de reciprocitat, em resulta agradable pensar que encara sóc capaç de notar com batega el meu cor per una dona, lluny del sentiment de frustració quan l'intercanvi només és carnal.     

Nordkapp

Des d'Alpens

Xicra aportada per Georgina

Caminar

Tinc ganes de caminar sense parar. Estar amb els meus fills. O escoltar la meva solitud. Trobo totes les discussions completament intranscendents. No tinc ganes de parlar. A vegades crec que la meva vida s'ha quedat en blanc i negre, o la dels altres m'enlluerna. Fora de lloc. La gent m'estima. I jo els estimo. Em sento estrany. No sé quin és el meu propòsit. No sé què he vingut a fer. 

Anar a treballar

 

Gent jove. Alegria i energia. En el tren. El mar. Un passeig en bicicleta. Un full en blanc i el llapis. Pensar. Crear. Convèncer. Escoltar. Silenci. Prendre el sol. Dibuixar. Aprendre. Il·lusió. Felicitat. Satisfacció. Equilibri. Composar. Començar. El so del sulfuritzat. Materialitzar les idees, els desitjos, les sensacions... Viure un somni. Tenir l’oportunitat de fer d’arquitecte. Sentir-me un afortunat en aquest bell ofici. Un escollit. ... gaudint cada instant com si fos el darrer, abans no s'esvaeixi entre els dits.

Un petó

El meu somriure es reflectia en el seu rostre, del millor marbre de Carrara. Així una escultura de Miquel Àngel. De posat gèlid i intemporal. Pell fina. Llavis setinats i inexpressius. Una nit humida a la vora del mar. No sé com era la lluna, sí el so de les onades arrossegant-se sobre la sorra. I una abraçada que es va perdre en el temps, al final de la passera.

Nostàlgia

L'ombra del meu cos atlètic entre els barrots, projectada pel sol vermellós del capvespre, en el pont de l’autopista. L’ametller continuava en flor. I he recordat aquest retrat estirat en el llit, esperant el darrer sospir. Segurament, qui viu de la nostàlgia és perquè no té futur.

Di Angelis

6-1

Més que futbol. Generar moments inoblidables amb amics i família que recordaràs sempre.

Camí a Ítaca

La caixa de galetes Birba, on hi tinc els millors records, es va omplint. Les meves xicres més especials. 
A la meva vida encara hi tenen cabuda els canvis. I estic feliç per això. M'agraden els reptes i començar noves aventures que no sé on em portaran. Vull que la vida m'ensenyi moltes coses. No sempre seran bons moments però formen part del nostre camí. Tinc energia i estic preparat pels Lestrígons i els Cíclops, o l'aïrat Posidó. Gràcies a mi i a la gent que m'envolta. Ara li deia a la meva cunyi preferida: us he estimat molt i m'he sentit molt estimat. Segurament és la força de l'amor de la que parlava en Bruce.  

La força del mar

M'agrada el mar quan crida. Quan reclama atenció, aquella que provoca assistim a la seva força que només expressa de tant en tant, per endreçar l'entorn més proper. Espectacle de Déus. Quan ens recorda el petits que som. Són dies que hem d'aprofitar per reflexionar, i pensar en la pèrdua d'humilitat de l'home. Són dies grisos i encapotats, no menys bells que aquells cels absents de cap núvol i plens de sol. Són dies forts carregats d'energia per a qui la vulgui aprofitar. La dessuadora em protegeix del vent. Les mans a les butxaques. I el cap cot mirant els peus com s'enfonsen en cada passa. L'esclat de les onades, el batec del cor, el xiscle del vent. I un somriure. Estic content. Gràcies.

Un kickless a la Poma

Tothom

Afrontar la muerte y encontrar esperanza, Christine Longaker 

"En la esencia de su ser, independientemente de su apariencia, toda persona es perfecta, íntegra y completa".

El millor regal

He llegit amb els ulls negats de llàgrimes, tot rient sense poder evitar-ho. Les emocions continuen bategant dintre meu, no han mort. Dies, ploro per motius aparentment sense raó. Em sento tou però amb força. Tinc ganes de començar nous projectes. El meu cor està bullint. Segurament he despertat de la letargia. I quan miro enrere, tinc encara més ganes de caminar endavant: no per oblidar, més per seguir fent en la mateixa direcció.

Estic sol en el dia de Reis. I em sento estimat per algú.

Després d'una llevantada

Xicra aportada pel meu cosí Èric

Berenar a Can Torras

Uns Cheetos a la platja

Pau (II)

Xicra aportada per Pilar

Decidir

I en l'espigó, escalfant-me al sol, pensava què fer:
-Fes el què et faci feliç.
-És difícil. Segurament tindràs menys temps.
-Podrem fer més coses.

Un cafè amb la meva germana

La il·lusió del primer dia