36h

Recordaré el so de la pluja. El meu cos somort en el seu, exhaust. La força dels estels davant la lluna quasi plena. Com el vent acaricia la mar de Sa Tuna i els camps de blat sense segar. Quan l’olor de roures i alzines embolcalla les nostres passes. L’onatge de l’Empordà tan brau i salvatge. Cada una de les seves besades. Un racó de sol entre pins. Com el dia passa a ser nit fent l’amor en el meu llit.  El seu somriure. Copenhage. Quan el meu pit s’eixampla en cada alenada d’aire. Quan la passió desfermada em traeix i desapareix la prudència. El meu rostre en els seus ulls. Quan m’enlairo per sobre de la grisor dels núvols que oculten la llum. Quan l’abraço... Ho escric per recordar que he conegut la Bellesa i poder-m’hi resguardar si algun dia resta lluny del meu camí.

Als meus fills (II)

The nights (Avicii, 1989-2018) 

"One day you'll leave this world behind. So live a life you will remember."

El petó, 1907 (Gustav Klimt, 1862-1918)

Assumir la responsabilitat

Karma, Leon Tolstói (1828-1910)

- Queridos hijos, no juzguéis a los demás por vuestras desdichas. Buscad la causa de vuestras desgracias en vosotros mismos. Y si no habéis sidos cegados por la soberbia, encontraréis esa causa y, al encontrarla, sabreréis libraros del mal. El antídoto para vuestras adversidades se encuentra en vosotros mismos."

Actua!

El corazón ardiente de Danko (Maksim Gorki, 1868-1936)

"-Hermanos, el pensamiento no resuelve, por sí solo, los problemas; necesita de la acción. Si hay una piedra en medio del camino, con pensar solamente en que es un estorbo no va a desaparecer. Es preciso la acción para sacar la piedra del paso. ¿Por qué gastar nuestras fuerzas en pensamientos tristes? ¡Levántense! Atravesemos el bosque. Como todas las cosas de la tierra, el bosque también tendrá su fin. Vamos, hermanos, ¡en marcha!".

Instint

Transiberiano. La conquista del Este (Albert Thomas, 1878-1932)

"... impulsados por sueños místicos, estimulados por el deseo de alcanzar una edad nueva, buscando de estepa en estepa la ciudad ideal, el "país de los justos", como los héroes de Máximo Gorki -viviendo instintivamente, sobre todo, sin cuidarse jamás del mañana, con la conciencia firme, como el torrente, que desciende de la montaña, como el río que rompe los diques!"

Avui ha mort Cronos

Si mai el teu amor s’ha sentit empresonat. O has tingut la necessitat d’explotar perquè no cap dintre teu, vessa a dolls per cada un dels teus porus en la primera fuita. I acabes aturant el temps.

Quan les mirades es creuen i s’enfonsen en les històries viscudes. Quan les pells molles llisquen conjuntades, al mateix ritme que ens marca el vent. Quan els cossos s’acoblen, entortolligats, i sents com bateguen. Absent del què t’envolta i només ets capaç de veure uns núvols ensucrats. Per uns instants, atures el temps, just per prendre consciència del moment, i gaudir-ne tant com puguis. 

Quan penses en el seu rostre somrient al sol. O l’abraçada intensa i penetrant que perfora les ànimes. Quan li endreces els cabells desgavellats. Quan desengranes els segons viscuts, atures el temps...abans no marxi.

Embriagueu-vos

Charles Pierre Baudelaire (9 d'abril de 1821- 31 d'agost de 1867)
Poema número 33 de L'spleen de París (1869. Petits poemes en prosa)

   Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

   Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

   I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran:  “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.

Xicra aportada per Almudena

Esmorzar a ca L'Àngel... acompanyat

 

Kanji

Ànima solitària i independent,

passa les hores al sol.

Li agraden les carícies quan les necessita,

t'esgarrapa quan no les vol. 

S'adorm a la falda per donar-te calor,

abans que marxi sense dir-te on.
No tens pressa i a la distància,
per estar al seu costat al primer miol.

Diuen que Kanji és alegria,

per a mi és misteri i seducció.  

Ulls afinats i penetrants,

plens de vida i bellor.

I aquell adéu amb un somriure,
que et regala pel teu record. 

Als meus fills i a la Iava

Simplicitat

Dersú Uzalà, pel país de l'Ussuri (Vladímir Arséniev 1872-1930)

"Parlàvem del cel, de la lluna, dels estels. M'interessava saber com explicava els fenòmens celestes un home que havia passat tota la vida enmig de la natura, que no tenia el cap ple d'axiomes trets dels llibres. Va resultar que mai no havia rumiat què eren els estels. Ho explicava tot d'una manera sorprenentment senzilla: un estel és un estel; la lluna, tothom la veu, per tant no val la pena descriure-la; el cel de dia és blau, de nit és fosc i quan fa mal temps està tapat."

Sopar amb la teva filla

  

La natura ens estima

No fa gaire em deien que no sabem valorar el què tenim tan a prop de casa... així com tantes coses a tocar dels dits. He hagut de girar el cap i mirar enrere. Recordar que a l'hora de la migdiada, a l'hivern, la llum és tan amorosa... i després dels anys continua igual de tendra i càlida. Tan suau. Vetusta Morla. Esperant que tornem a gaudir amb ella, com un amant espera incondicionalment fins l'eternitat torni el seu amor a dirigir-li una mirada.

També és veritat que, encara no he descobert per què després de gaudir d'aquests moments sempre torno a casa ple de melangia...?. No és tristesa. No estic descontent amb res. Estic enamorat de la meva vida. Però qualsevol eufòria es queda reduïda i neutralitzada. Potser aquest és el sentiment de la pau.

Esmorzar a ca L'Àngel

Una partida al 7 1/2 a ca la Noni

...i a la tia Pepa li darem un tall

La platja a l'hivern

Comença l'hivern a Finlàndia

 
... a -30ºC

Xicra aportada per Giellajohka

Una proposta

Companys

De camí a la feina

La veritat

M'agraden aquestes sortides en les que tasto la solitud, la foscor, la por, perquè són honestes. Perquè és l'única forma que no entrin en contradicció els teus pensaments amb els teus fets. És impossible, en la nostra convivència del dia a dia, ser plenament conseqüent amb els nostres actes i amb els dels demés. Només quan estàs sol, quan t'apropes al no res, ets capaç de no jutjar ni a tu ni a ningú. Aquesta és la veritat.

Foscor

El buscador

El vertader buscador no s'identifica ni amb el nom, ni amb la forma. No es lamenta pel que no té, ni pel que podria haver sigut.

Anònim del Cap de Creus

Proclamació de la República

Tan fàcil i tan difícil

A vegades, sembla que no necessitem gaires coses per sentir-nos eternament feliços. Però diuen que tot és més complicat. Avui no vull engrunar les complexitats per treure'n l'entrellat. I em quedaré en la simplicitat del primer esbós. Escoltant Bonnie Raitt i Nora Jones a Tennessee Waltz, pensarem en aquelles situacions primàries i instintives que ens carreguen de tanta energia positiva. Estimo a la Vida. És així de fàcil,... o no? 

No vull ser espanyol

Estic molt content pel veritable èxit de la manifestació d’ahir. Pels centenars de milers d’espanyols que no volen un país sense Catalunya.  Pels espanyols que se senten catalans o pels catalans que se senten espanyols. Gent de tot arreu d’Espanya expressant lliurement la seva opinió. Perquè sempre he cregut que s'han sentit oprimits per la força dels independentistes. Des de converses a la feina o pel carrer, als mitjans de comunicació. Especialment aquestes darreres setmanes. M’agrada quan ens sentim lliures de dir el què pensem. Perquè moltes vegades tenim por. I jo personalment necessitava de la manifestació d’ahir: per dir obertament que no em sento español i per això vull marxar. Res més. Ni us vull convèncer ni que ningú em convenci. I ho dic amb tot l’amor que em pugui quedar després d’aquests dies tan espessos. Amb tot el respecte que volem que tinguin per nosaltres. I un desig de pau que passa per sobre d’un país independent que s’hagi generat amb l’odi vers al proïsme.

Diàleg

Dersú Uzalà. Pel país de l'Ussuri. Vladimir Arséniev (1872-1930)

"És possible l'enteniment amb l'altre, encara que sigui totalment diferent, si l'apropament es fa des del respecte i l'estimació."

Diumenge pel matí

El meu Oktoberfest

Opinar

17 anys de Iuyi

Aurora boreaali suomesta

Xicra aportada per Giellajohka

La natura

Hacia rutas salvajes (Into the wild, 2007- Sean Penn)

Hay un placer en los bosques sin senderos, George Gordon Byron (1788-1824)

Hay un placer en los bosques sin senderos, hay un éxtasis en la costa solitaria, hay compañía, allí donde nadie se hace presente, al lado del mar profundo, y música en su rugido: No amo menos al hombre, sino más a la Naturaleza, a partir de nuestros encuentros, a los que asisto sigiloso, a partir de todo lo que puedo ser, o que he visto antes, para fundirme con el Universo y sentir lo que nunca puedo expresar aunque me sea imposible ocultar. Lord Byron (Las peregrinaciones de Childe Harold)

Una musclada

Després de la pluja

... a mitja hora, entre un sotabosc de molsa que cobria les arrels més superficials dels arbres. El sol es ponia darrera els bedolls que vorejaven el llac, a deu metres del lloc on dormiria. El silenci era absolut, trencat per uns ànecs que xipollejaven. L'aigua estava immòbil, si no fos pel moviment dels cercles que voltaven els cignes. Havia de tallar llenya per escalfar el meu refugi. Les fulles dels arbres brillaven amb les gotes a contrallum deixant-se caure sobre la molsa. Els raigs ataronjats del sol s'escolaven entre els llargs troncs foradant la foscor del bosc. Les meves petjades eren molles. Nius entre les arrels. Nenúfars. Els cants dels ocells. I el foc dansant. Nit. Sol. Ningú m'acompanya que no estigui en els meus pensaments. I pel matí la boira flotant entre el nedar del cigne adormit. Les copes envermellides al fons. Seguia el silenci. Escoltant el silenci...

                                                               

On s'atura el temps

Sentir-se lliure

Un dinar a casa meva

Signar

Aprofitar-te de la gent

Tinc la sensació que s'acaba. La darrera ocasió per gaudir de cada moment. Que cada instant és una nova oportunitat per sentir-te afortunat. No sé si és la por a marxar o el plaer a viure. Però no vull deixar de col·lecionar records, ni xicres de plaer.

La setmana passada llegia que ens hem de preocupar més per SER que per FER. Segurament tenien raó. 

A vegades penso que funcionem com a vasos comunicants. Que hi ha una energia que tots compartim. Que en cada abraçada, petons i carícies, flueix d'un a l'altre segons les necessitats. Fins que un dia assolim l'equilibri i la pau.

Un passeig per Collserola

Una lluna amb en Jordi

Unes tapes

Em venia de gust una de lacón con grelos i pop a la gallega. Uns seitons en vinagre i vi turbio. Tiramisú de postre. Una bona companyia i a la fresca. Las Delicias del Guinardó. Després d'anar de rebaixes. M'ho puc permetre. El meu sou és més alt. Fa quatre mesos m'hauria pres una Buitoni Barbacoa amb una cervesa de blat del Lidl en alguna de les meves gerres, mentre planificava viatges imaginaris.

La felicitat és la mateixa. I poca gent ho entén... els meus fills. Tothom em felicita pel canvi, perquè finalment he tornat a treballar d'arquitecte, en sabates i camises de Furest. Perquè, després de pagar l'esmorzar pel meu aniversari, no és tan bonic com sembla arribar just a final de mes. Perquè he superat uns anys de mancances.

Sí que fa falta pagar l'escola, l'hipoteca, menjar, dentista,... però no necessites el millor lacón que mai hagis tastat, rebaixes histèriques, arribar a Nordkapp, ni prendre la millor weissbier del Rebost dels Sentits. No us pagaré l'esmorzar ni compraré el millor cava per a dinar o la Revetlla de Sant Joan. Però seré IGUAL de feliç.
Fràgilment feliç...

Un diumenge en el Fòrum

1, 2, 3. Provant