El lloc de les delícies

M’agradaria transmetre aquesta sensació per recordar-la quan no tingui memòria, i llegir en la meva decrepitud com van ser aquests dies feliços. De plenitud i de buidor al mateix temps. Ple de bons moments i sense res que m’embruti la ment. Embriagat i marejat amb un somriure permanent. Quan creus que has tastat la llibertat i sents nostàlgia al tornar. El sol, la sorra, el mar, les ones, el cansament, menjar, beure, escoltar música, dormir, carretera, una pel·lícula, xancletes, ombra, fulles, aigua, cafè, la lluna plena, el vent, córrer per la platja al teu costat, la pell brillant, riures, remar, ballar, la sal, el fred, l’amor, parlar, la son, silenci. Tot. Res.

Un crit

Alguna cosa deu estar passant i alguna cosa s'està fent malament quan hi ha tanta gent en els carrers. Gent de pau i gent violenta. No cal saber per què estàs caminant ni cap a on. Potser només són sensacions. Uns volen la independència, altres llibertat dels presos polítics. Creus que la justícia no és justa. Reclames igualtat. Cansats de les mentides. Impotència davant les paraules tan buides dels que parlen. Tristor i por a que l'odi aparegui; siguem forts. Segurament la gent està farta, i la gran majoria encara no sabem per què. Ha arribat l'hora de llançar un crit... només falta que algú l'escolti:

"Iba por la calle con dos amigos cuando el sol se puso. De repente, el cielo se tornó rojo sangre y percibí un estremecimiento de tristeza. Un dolor desgarrador en el pecho (...) Lenguas de fuego como sangre cubrían el fiordo negro y azulado y la ciudad. Mis amigos siguieron andando y yo me quedé allí, temblando de miedo. Y oí que un grito interminable atravesaba la naturaleza."   

Una partida a Fortnite

Bon dia

Scootertrip a Serinhan

La felicitat no és la suma de moments, és un estat. No són instants, és el temps. El que forja una manera de ser. El camí que ens condueix fins arribar a on assolim les emocions que recordem.

La seva memòria estarà plena de whips umbrella, heel rewind o 360 barspin a la pista de Perpignan o Serinhan, o fins i tot els núvols envermellits, estirats de punta a punta de l'horitzó, en la posta de sol abans d'una bona Black Jack Pepper amb papes de luxe, però les hores compartides, els riures, el cansament, tot el que no recordin del viatge, serà el que els farà ser feliços.

Des de Busa

... i el temps passa

Castells

Vermell

Una cigarreta

Exultant

Una tarda de swing

A en Dani

Em venen tantes històries al cap que no sé per on començar ni de què parlar. Podria parlar de tots els estius que vam passar a Tossa a Cal Tonet, a l’habitació 105 o dels caps de setmana a les cel·les de Montserrat amb l’Àvia, caluroses tardes a la piscina de Mar i Muntanya o partides infinites de Clicks. De tantes hores jugant en el Casino a la canasta o al dòmino. Estius a la fàbrica traient bosses i canviant gomes de gasoses abans no marxàvem corrents cap a la platja . Recordar les vacances a Platja d’Aro o el viatge a Chicago. Festes de Cap d’any, Castanyades, revetlles de Sant Joan. La sortida al Tibidabo amb el Dos Cavalls i els entrepans de dàtils tan curosament preparats per la Rosa. Dinars a Blanes. Granollers. També hem compartit la mort dels nostres pares, els divorcis, els amics, el creixement dels fills,...

Podria seguir parlant d’un llarg llistat de moments i vivències (que no cal expliquem en públic; potser després de les copes jajajajaja), però prefereixo parlar d’altres coses. D'aquelles que no es veuen ni fan soroll. D'aquelles que passen desapercebudes i són tan importants recordar de tant en tant. Aniré més enllà. Més enllà del fet de ser família, més enllà del fet de ser bons amics. Vull parlar de la confiança de saber que ens tenim l’un a l’altre per quan ens necessitem, per quan calgui. Sempre i en tot moment. Parlar de que no jutjem el què fem, perquè respectem i recolzem les decisions que sempre hem pres. Parlar de quan ens alegrem de la nostra sort. Com ara, quan veig aquesta dona que tant t’estima, i m’alegro tant per tu,... i també per ella. Perquè et té a tu i tu a ella. I veure-us als dos junts em fa molt feliç.

Segurament volia parlar d’Amor i no sabia com fer-ho.

Júlia on fire

Aprenentatge

Encara que la vida no sigui sempre fàcil, amb els anys podem aprendre a viure fàcil. Quan l’energia del cos hagi minvat. Quan haurem d’escollir en què emprar les nostres forces finites. Quan sabrem discernir la vertadera importància de les coses. Cadascú som lliures per decidir quines són aquestes prioritats. Però les tindrem clares. Segurament serem més simples i directes. No pensarem en segones intencions ni rerefons difuminats. No veurem fantasmes que enterboleixin els nostres pensaments, ni núvols que ens ocultin la llum. Serem francs i transparents. Directes i sense pors. Hi ha gent que necessitarà molts anys... potser, fins i tot, vides. Ell fa molt temps que ho té clar i, a més, continua amb la vitalitat intacta. Moltes gràcies per compartir, Fernández.

Hi vam ser

¿Qué es la felicidad?

Selma, Jutta Bauer (1955)

Érase una vez una oveja que todas las mañanas, al amanecer, comía un poco de hierba. Luego, enseñaba a hablar a sus hijos hasta el mediodía. Por las tardes, hacía un poco de gimnasia. Después, volvía a comer hierba. Al anochecer, charlaba un rato con la señora Buitráguez. Y por las noches, se quedaba plácida y profundamente dormida.

Un día le preguntaron, qué haría si tuviera más tiempo. Ella contestó:

Al amanecer comería un poco de hierba, hablaría con los niños, por ejemplo... ¡al mediodía! Después, haría un poco de gimnasia, comería al anochecer, me gustaría charlar un rato con la señora Buitráguez. Y lo más importante de todo: por las noches dormiría plácida y profundamente.

¿Y si le tocara la lotería?

Pues,... comería mucha hierba... preferiblemente , al amanecer. Hablaría largo y tendido con los niños. Después, haría un poco de gimnasia ... por la tarde. Volvería a comer hierba y, al anochecer, me gustaría poder charlar con la señora Buitráguez. Por la noche, muerta de cansancio, caería en un sueño muy, muy profundo... ¡y plácido también, por supuesto!

Un gest

Casa del árbol / 6a Architects (2013)

Enseñar a amar

Mandela: long walk to freedom (2013)

Sigo soñando lo mismo. Sueño con mi hogar en Orlando. Oigo a todos los que he querido más en el mundo. Quiero alcanzarles, pero se han ido.

He recorrido un largo camino hacia la libertad. Ha sido un camino solitario. Y aún no ha llegado a su destino. Sé que mi país no está llamado a ser una tierra de odio. Nadie nace odiando a otra persona por el color de su piel. La gente aprende a odiar. Se le puede enseñar a amar, pues para el corazón humano es más natural amar.

Mi primer guasap

Luxe

Ostres!

Tenir o no tenir

Society (Eddie Vedder, 23 de desembre del 1964)

It's a mystery to me
We have a greed
With which we have agreed

You think you have to want
More than you need
Until you have it all you won't be free

Society, you're a crazy breed
I hope you're not lonely without me

When you want more than you have
You think you need
And when you think more than you want
Your thoughts begin to bleed

I think I need to find a bigger place
'Cause when you have more than you think
You need more space

Society, you're a crazy breed
I hope you're not lonely without me
Society, crazy and deep
I hope you're not lonely without me

There's those thinking more or less less is more
But if less is more how you're keeping score?
Means for every point you make
Your level drops
Kinda like it's starting from the top
You can't do that

Society, you're a crazy breed
I hope you're not lonely without me
Society, crazy and deep
I hope you're not lonely without me

Society, have mercy on me
I hope you're not angry if I disagree
Society, crazy and deep
I hope you're not lonely without me

Mil colors

Gegants i pallassos. Nens i cançons. Jocs i danses. Simples i innocents. La gent està contenta. Pastissos i moscatell. Somriures i abraçades. 

Passen els anys i oblides quan senzill i fàcil és. Lluny de mentides. Sense injustícies ni manipulacions.

The woman in red

Burning love

Darrere la porteria

That's all folks

Madama Butterfly

A la platja de Sant Sebastià

L'últim sopar

Amor incondicional

Si mai sabeu com fer-me feliç, estigueu amb mi només un matí. Compartiu taula i un esmorzar. Un camí i una conversa. Serà suficient per recordar... 

T'

El menyspreu a l’esforç i el tedi a la rutina em fa perdre els matisos de la bellesa de qualsevol moment que ja crec he viscut i no val la pena tornar a repetir. Regiro entre els racons a la recerca de noves xicres. Diferents a les ja tastades.

I així oblido les sensacions d'aquells instants perduts en la memòria. El record em té present què he vist, escoltat, fins i tot l’olor que fa,..., però els sentiments  que perforen l’ànima s’esvaeixen amb el temps. Necessito tornar a veure com surt el sol els primers dies de l’hivern. Pujar al refugi de Teià amb els meus fills. Fer cada bes com si fos el primer. Mirar-te els ulls. Fer-te l’amor. Abraçar-te com si no ho hagués de fer mai més.

Companys (II)

Dinar d'empresa, i sopar amb els pares del futbol. Arribo a casa en ple estat d’eufòria, somrient a la vida que tinc. Deixo que brolli sense contenció. Avicii, de fons darrere els meus pensaments, m’acompanya. 

He llegit uns versos, com feia el meu pare, a l'hora dels postres. He donat les gràcies a l'empresari que fa possible la meva feina i part de la meva felicitat. He rigut. Ballat. Fumat. Begut. Parlat. He escoltat gent que qüestiona què fa amb la seva vida. Recollit llàgrimes desbocades de sentiments que no comprenen. He sentit que feia feliç a la gent del meu voltant. I tinc ganes d'estimar i que m'estimin. Encara no estic preparat per estar sol.

Una posta

Vídeo trucada a Thames Ditton

Una vieja en Logroño

Eivissa

Nothing box

Un bany a Cala d'Hort

Tardor

Amor inconscient. Amor conscient.

Eufòria

Incapaç d’escriure, vomito paraules a borbolls. Ragen tumultuosament pensaments desendreçats. Pluges torrencials m’arrosseguen violentament. Marejat de plaer. Embriagat d’emocions. Sentiments. Sensacions. Alegria. Satisfacció. El cap saturat de viure amb intensitat tants moments per explicar i recordar. Viure la innocència de la joventut, sense pèrfids dimonis per vèncer. La força d’aquell amor que no coneix de límits. La capacitat de sorpresa, fruit de l’ignorància. Esprement cada instant. Cada novetat. Ganes de descobrir, i redescobrir quan cal. I tu en el meu costat. Gaudint. Junts. Estirats i agafats de la mà sobre els còdols de Sa Tuna... omplint-nos d'aquest aire fresc.

Full circle

Mar de fons

És cert que el mar bramava, escuma blanca en la vorada. Pel dolor que sentirien els nostres pits. Pel comiat d’una passió ardent, que ocultava els dubtes de la veritat. El trencar de les ones ens esquitxava els rostres radiants. El cel ens contemplava estrellat. Aquella nit era neta i clara, i així obria pas al naixement d’un dia assolellat, que serà ofrena de noves coneixences aprofitarem en el nostre caminar.

Un tros de natura

Les fulles seques clivellaven, trencant el silenci. El vent dibuixava llaços entre troncs i branques de l’arbreda. La llum del sol s’escolava entre les copes translúcides dels castanyers. I els fruits es deixaven caure, esmorteïts pel sotabosc. Els fullets i les fades dansaven i jugaven al nostre voltant. Cants de merles i mallerengues acariciaven les oïdes. Somrèiem alhora mirant-nos als ulls. Les pells eren fresques. Les moixaines tendres i suaus. Restàvem fosos en la natura, conscients que érem actors de la funció més bella, formant part d’un tot que vessava pau i amor a dolls.

Viatjar

Si vols saber com ha anat el viatge, pregunta’m sense por. Et diré que he après. Que he recollit moments i experiències. Quan viatjo arreu, la meva ment s’obre de bat a bat. Percep cada instant. Fotografia tots els detalls. I s’amara de mil emocions. Es fa difícil d’explicar, perquè no tenen forma ni color. Ni pes ni mida. No són música. No són olors. Tampoc tenen gust. Et diria que s’ha de viure per entendre-ho... però potser en tens prou amb el meu somriure i les radiacions de llum que emano quan ho explico:

M’agrada quan la gent somia mirant la lluna reflectida en el Yenisei o una posta de sol sobre el Baikal. Les guspires en els ulls de qui té il·lusió en nous projectes, de camí a Harbin. La curiositat per descobrir el desconegut en una conversa qualsevol. La felicitat en l’innocència d’un dibuix o d’un escrit. L’estètica i composició del tren quan serpenteja la taigà de Sibèria. La saviesa de la vellesa en el silenci de les hores. La dignitat i la bellesa de Rússia. La pau en el temple budista de Chità o en un passeig per l’Amur. La tendresa del plor en un comiat a l’estació d’Irkutsk. L’amor d’una parella moscovita quan s’agafen les mans. L’alegria per un ram de flors en l’andana de Habarovsk. La serenor d’un bany en el mar del Japó. L’entrellat de vies, passatgers, mercaderies, ponts i badies a Vladivostok. I tornar a casa amb l’ànima plena... al teu costat.

Somiar

El sol cau sobre el Kremlin de Москва

я тебя люблю

Infinit

Un bany en el mar del Japó

Love and peace

P4R

Dinar en el Foster's

 

"És el millor dinar que he fet mai, papa"

Descobrir que has viscut

Walden, Henry David Thoreau (1817-1862)

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d'aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l'energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món. O bé, si em resultava sublim, experimentar-la i ser capaç de fer-ne una valoració justa en la meva propera incursió.

Bon viatge, Iuyi

Un beso, solo un beso, y me dormiré enseguida...

Cocoon (1985, Ron Howard 1954)

Equilibri

Portbou

Esperar-te

Michael Collins

Quan, sense temps per entendre res, les sensacions ens empenyen vers una immensitat desconeguda. Amb moments on brollen sentiments, soterrats en profunditats infinites, que capgiren les emocions. La desconeixença encara ens fa por. La temença a la ignorància, fruit de la desconfiança. Lliurem-nos sense prudència ni precaució a cada instant viscut. Gaudim del plor i el dolor, igual que de l’alegria. No ens resistim a la tristor, ni barrem el pas de la felicitat o l’eufòria. Deixem que la Vida ens porti en braços, entre camins i caminois... i, mentrestant, assaborim una bona pinta en el Michael Collins en millor companyia.

In your mind

Jordi Colomer i Calsina (1962)

"Reconstruir el desordre d'una possible ciutat. Utilitzar la maqueta no com un element de projecte sinó com una representació d'alguna cosa que ja existeix."

Estoicismo con buena fe

Carmen Arnau Muro (Toledo, 1949)

Los buriatos viven el presente, día a día, sin planificar ni lamentarse. Este último es un rasgo curioso: raramente se quejan de nada, ni de los rigores del clima ni del comportamiento de las personas. No tienen costumbre de juzgar a los demás, los aceptan como son. Tampoco dan excusas ni las esperan. Presuponen que si no has hecho algo que debías hacer, es porque no pudiste; y si hiciste algo que no debías, fue sin mala intención.

Estimar o ser estimat?

L'escopeta de caça (Yasushi Inoue, 6 de maig del 1907- 29 de gener del 1991)

"Quan arriben al final de la vida i jeuen en silenci de cara a la mort, a quines dones deu atorgar Déu un repòs més gran: a les qui han gaudit al màxim de la felicitat de ser estimades, o a les qui no han estat gaire felices però poden dir: "he estimat". Hi deu haver cap dona en aquest món que, en presentar-se davant de Déu, pugui afirmar que ha estimat? Sí, segur que n'hi ha. Potser aquella noia de cabells esclarissats es va convertir en una d'aquestes poques escollides. Amb els cabells esbullats, tot el cos cobert de ferides i vestida amb parracs, dirà: "he estimat." I havent-ho dit, expirarà l'últim sospir.... Per què, a poques hores de la meva mort, m'han de torturar aquests dubtes? Estic a punt de rebre el càstig que es mereix una dona que, no podent suportar el dolor d'estimar, ha buscat la felicitat de ser estimada."

La meva filla, m'assegura que és més fàcil "estimar". Ho esculls tu. Potser té raó.

Ella

El cisell que treballa la pedra per alliberar la flor empresonada. La llum en la foscor. Qui em poleix les arestes que no deixen veure aquells racons plens de sol. La fada que em redescobreix i amb qui recordo, per reviure amb consciència, moments que em fan bategar el cor. La clau de la caixeta on tants tresors hi tinc guardats. Amb ella m’ha amarat el silenci. El vent. Les carícies de la sorra. 

És una ondina de pell blanca i setinada que dansa confiada en l’infinit abisme, qui l’acull amb tendresa . Sinuosa serpenteja, seduint les barbes del vell Posidó. Lliure juga entre sirenes i nimfes de mars i oceans, cercant una ànima amb qui compartir el seu temps. Desitjosa. Tanca els ulls i somriu, deixant-se pentinar per la brisa que desperta l’onatge... qui se l’enduu mar endins sense rumb ni direcció, sense límits ni contenció.

Today, the boy is dead

Captain fantastic (2016, Matt Ross 1970)

...And in his place is a man

"When you have sex with a woman, be gentle,..., and listen to her. Treat her with respect and dignity, even if you don't love her. Always tell the truth. Always take the high road. Live each day like it could be your last. Drink it in. Be adventurous. Be bold, but savor it. It goes fast. Don't die."

36h

Recordaré el so de la pluja. El meu cos somort en el seu, exhaust. La força dels estels davant la lluna quasi plena. Com el vent acaricia la mar de Sa Tuna i els camps de blat sense segar. Quan l’olor de roures i alzines embolcalla les nostres passes. L’onatge de l’Empordà tan brau i salvatge. Cada una de les seves besades. Un racó de sol entre pins. Com el dia passa a ser nit fent l’amor en el meu llit.  El seu somriure. Copenhage. Quan el meu pit s’eixampla en cada alenada d’aire. Quan la passió desfermada em traeix i desapareix la prudència. El meu rostre en els seus ulls. Quan m’enlairo per sobre de la grisor dels núvols que oculten la llum. Quan l’abraço... Ho escric per recordar que he conegut la Bellesa i poder-m’hi resguardar si algun dia resta lluny del meu camí.