Sensacions

Estirat a la catifa, sobre els dibuixos hipnòtics que fan volar la meva imaginació. El sostre és blanc. Una petita esquerda voreja el peu de la bombeta que hi penja. I Yellow Brick Road, d'Angus&Julia Stone, de fons. El taulell d'escacs treu el cap per l'estanteria... no recordo com es juga... tampoc sé per què estic tombat a terra... la música és dolça i m'acompanya. 

Un dia quan miri el mirall no reconeixeré a qui veig davant... em fugiran del cap les adreces, els telèfons, els noms, les cares, les històries, ells, tu,..., però sé que les meves cames no oblidaran la sensació del moviment en córrer. Aquelles passes són tan llargues i belles com et puguis imaginar. Els genolls, ben amunt, bescanviats amb els braços, empenyent el cos estropellat. Les respiracions són intenses. Inspires i expires fins buidar els pulmons. Els pistons i les bieles  treballant a bon ritme. La locomotora treu fum. I jo segueixo donant voltes a la pista, tan ràpid com puc, amb els ulls tancats escoltant el meu cos.

Hubble, 2 de juliol

Tornar a casa

El Danakil, "L'infern d'Etiòpia", Xavier Moret

En el camí de retorn a Addis Abeba, amb el cap ple de les imatges meravelloses que ofereix el Danakil, vaig recordar la frase de Thesiger al final de la seva aventura: "No tenia ganes de tornar a la civilització". Potser tenia raó, encara que també era cert que, després de veure tantes coses belles, potser ja havia arribat l'hora de tornar a casa.

Trobar a faltar

L'escalfor del sol en el meu rostre.
Abraçar la tassa plena de cafè.
Mirar com dansen els llençols.
El silenci de cada matí.
La garola dels pardals.
Els carrers buits.
L'horitzó blau.
Els pensaments.
La solitud.
La pau.  
L'aire.
Tu.

Django

Xicra aportada per Jordi S.

Ensumar cafè mòlt

L'obligació d'aprofitar el moment i, no esbrinar quin serà el darrer dia que ens han concedit els déus. Carpe diem. La recerca constant de la bellesa i la felicitat, l'Arcàdia desitjada. Viatjar on mai ha estat ningú. No deixar de perdre les oportunitats que ens ofereix el temps. Perquè mai sabrem si hi haurà un demà. Hem convertit el dia a dia en instants d'eufòria perpetus per no ser uns fracassats. El nostre pas entre els vius s'accelera de forma precipitada, de camí als morts. I en aquest tragí, hem deixat d'ensumar el pot del cafè mòlt. 

Solitud (II)

To Gustav Schmaltz
30 May 1957
Carl Jung (1875-1961)

Solitude is for me a fount of healing which makes my life worth living. Talking is often torment for me, and I need many days of silence to recover from the futility of words.

#joemquedoacasa

... però no en el sofà.

Escoltar el crit

Per què no ens callem? Per què no deixem d’enumerar teories salvadores? Escampar lliçons, judicis i consells. Estic fart dels feministes, dels masclistes, dels animalistes, dels lluitadors per evitar el canvi climàtic, dels que pensen en generacions futures, dels porcs que tiren el cartró de cigarretes per la finestra del cotxe, dels que senten compassió, dels que critiquen el sistema per aprofitar-se del sistema. Dels paràsits. Dels protocols que es generen per les excepcions. Aquella gent que aplaudeix als sanitaris com acte d’agraïment, amb el rebost ple en detriment del veí. Estic fart dels hipòcrites, mentiders, envejosos. Qui no és honrat. Qui no és tolerant. De la gent que vol compartir quan només tenen menys que els altres. Els teòrics del no-res amb totes les necessitats cobertes. Tots els humans que troben el seu Jo i redescobreixen l’Amor envoltats de núvols ensucrats, lluny del soroll i de les mancances del dia a dia. Em reventa l'obligació que tenim a ser feliços. Em cansa la gent que a partir d’ara aprofitarà l’abraçada amb els amics i familiars, perquè diuen que abans no ho feien. M’esgota acceptar el meu entorn fal·laç. Em cremen els pulmons quan penso en mi i les meves incongruències.

I amb el mar de fons, aquells punts aïllats marxen en filera buscant no saben què, engolits per la foscor del negre nit.

cReAtiVitat

Xicra aportada per Almudena

I've got the power

... again

Repòs del guerrer

Antoni Fabrés (Barcelona, 1854- Roma, 1938)

Un passeig per Girona

Música davant de casa

Confinament

             

Fragilitat

En un sospir m'he quedat sol. En un instant la vida desapareix. La buidor m'amara el cor. I el pit es queda sense aire. El cap dóna voltes. La veu em tremola. Crido i ningú m'escolta. M'esmicolo en un trencadís que desapareix a la primera ventada. 

Som fràgils i dependents. De la gent. De les emocions. Dels records. De les xicres. 

Estic enamorat de la fugacitat, però. Lluito per apropar-me al no-res, en un camí on sóc capaç de renunciar al més preuat... amb el cos ple d'esquinçades, adolorides per les llàgrimes més salades.

Color

En l'apoteosi descobreixo la decadència.
En la foscor m'encega la llum.
En l'amor, el dolor.
En l'alegria, el plor.
En l'opulència, la necessitat.

Avui en el gris trobo el color.
I m'aturo a meitat de camí davant les primeres flors de l'ametller.

Una migdiada en el cotxe

Esclaus del desig

Tornar al refugi

Qualsevol moment en el que necessites aixopluc, saps que la mare t'abraçarà amb la força justa per sentir-te protegit... i també lliure per a no estimar-la. 
Vinc del refugi, un racó ple d'històries que guardo en la capsa blau turquesa. Un recer on el cel t'embolcalla amb l'amor d'una mare.

M'agrada quan escolto una cançó i, sense entendre la lletra, percebo un sentiment... que casualment s'aproxima al que vol descriure la meva ànima en constant evolució.

A flock of birds
Hovering above
Just a flock of birds
That's how you think of love
And I always
Look up to the sky
Sometimes they arrive

Sometimes they are gone

Fly on

Sentir-se estimat

The Wonderful Wizard of Oz, Frank Baum (1856-1919)

“A heart is not judged by how much you love; but by how much you are loved by others”

Un retall de sol

Tres generacions en el mateix instant

  

Los Profetas

Dinar de Nadal

 

M'agrada el Nadal, perquè és l'excusa perfecte per fer l'exercici d'esforçar-nos per a ser millors. I aquest esforç pot ajudar-nos a aconseguir l'hàbit. Els carrers fan olor a escudella i pollastre rostit. La gent es vesteix pensant que és un dia especial. Correm de casa en casa, atrafegats i amb la il·lusió de compartir taula, tot repicant copes de cava entre rialles. També penso que un dia no hi haurà què compartir ni família amb qui estar. Segurament el Nadal continua retrobant-nos, malgrat l'aparença exageradament engalanada, perquè ens fa sentir bé compartir moments. Segueixo pensant que arribarà el dia del no-res. Mentrestant seguim llaurant la terra de l'amor per quan no ens quedin forces per fer-ho.

Gaudir del temps

Sentir-se com un nen

Mirar el cel abans d'entrar a l'escola

Xicra aportada per Marià

Con la A

Des del llit

Un tros de carn

La música es va aturar. Ressonava el silenci. La llum s'amagà. Les bombolles esclataven en el meu paladar. I un tros de carn vermella ens esperava. Ens delectarem mútuament. Es fonia en cada engruna. M'abraçava en cada pas. El desig... d'assaborir el plaer.  

Des de l'espigó

A vegades necessito veure la bellesa des de fora per quan hi sóc ser conscient del què faig. I acompanyar les sensacions amb imatges per materialitzar el plaer. Gràcies.

Res

No reconec. Flueixo. M'arrossega aquell riu que arriba fins al desert de sal. Obro els braços i em deixo anar. Bufa el vent enrabiat, sense referències, cap al no-res. El cel és net. Les runes recorden el temps. La sal roman esperant. Surto corrents entre ferros rovellats. Els peus s'enfonsen en llacs de sorra fina. Els llavis tallats es besen. Sóc feliç.  

Fred

Infinit (II)

Un somriure (II)

... el teu somriure.

Després de dinar

Un plat de pasta, rigatoni nº24, amb oli d’Arbeca. Un tiramisú fet a casa. Una copa de Ramón Bilbao. El sol acaricia la butaca.  Una conversa dels meus fills creua el meu subconscient. La kuksa està molla d’Oban. La sarganta tanca els ulls. I el vent juga amb el mòbil. La seva música em gronxa. Sento la respiració. La gola calenta. I una plaent esgarrifança recorre el meu cos fins que reconec Morfeo en els meus pensaments.

Des de la torre de la princesa

Festa!

De la follia a la pau celestial

Encara no sé què explicar. No sé com expressar el què vaig sentir. Fazerdaze i Lucky Girl amb una copa de vi m'ajudaran. 
Quan torno dels viatges em bull l'ànima. Tot es barreja sense cap ordre ni sentit. Tinc la capsa blau turquesa plena de xicres apilades caòticament. El temps ho endreça i m'ajuda a reconduir la bogeria de sentiments... però els dies passen, l'ànima ja respira tranquil·la, i encara segueixo sense saber destriar què. Recordo molta gent, moviment, llums, crits, olors, teulades daurades. Un eixam de gratacels foradant els núvols. Bicicletes i motos en totes direccions. Dracs  mil·lenaris de fusta. Parcs plens de gent respirant. Places de la mida dels déus. I més gent, riuades de gent. Molta fruita. Artistes. Fer l'amor. Les gotes de la pluja recorrent el vidre de l'habitació. Muralles serpentejant fins l'infinit. Un somriure entre la boira. Munts de ferralla. Hores de tren, de silenci i contemplació. Turons arrodonits. Nens rient. Un soldat. LLacs plens de color. El reflex d'uns núvols rosats en el riu Li. Un comiat. Roba penjant en passadissos. Flors. Estar sol, i sentir-me acompanyat. Un executiu esmorzant. Milers d'estudiants. I gent dormint a l'aeroport... esperant el següent avió, sense importar el destí.

El lloc de les delícies

M’agradaria transmetre aquesta sensació per recordar-la quan no tingui memòria, i llegir en la meva decrepitud com van ser aquests dies feliços. De plenitud i de buidor al mateix temps. Ple de bons moments i sense res que m’embruti la ment. Embriagat i marejat amb un somriure permanent. Quan creus que has tastat la llibertat i sents nostàlgia al tornar. El sol, la sorra, el mar, les ones, el cansament, menjar, beure, escoltar música, dormir, carretera, una pel·lícula, xancletes, ombra, fulles, aigua, cafè, la lluna plena, el vent, córrer per la platja al teu costat, la pell brillant, riures, remar, ballar, la sal, el fred, l’amor, parlar, la son, silenci. Tot. Res.

Un crit

Alguna cosa deu estar passant i alguna cosa s'està fent malament quan hi ha tanta gent en els carrers. Gent de pau i gent violenta. No cal saber per què estàs caminant ni cap a on. Potser només són sensacions. Uns volen la independència, altres llibertat dels presos polítics. Creus que la justícia no és justa. Reclames igualtat. Cansats de les mentides. Impotència davant les paraules tan buides dels que parlen. Tristor i por a que l'odi aparegui; siguem forts. Segurament la gent està farta, i la gran majoria encara no sabem per què. Ha arribat l'hora de llançar un crit... només falta que algú l'escolti:

"Iba por la calle con dos amigos cuando el sol se puso. De repente, el cielo se tornó rojo sangre y percibí un estremecimiento de tristeza. Un dolor desgarrador en el pecho (...) Lenguas de fuego como sangre cubrían el fiordo negro y azulado y la ciudad. Mis amigos siguieron andando y yo me quedé allí, temblando de miedo. Y oí que un grito interminable atravesaba la naturaleza."   

Una partida a Fortnite

Bon dia

Scootertrip a Serinhan

La felicitat no és la suma de moments, és un estat. No són instants, és el temps. El que forja una manera de ser. El camí que ens condueix fins arribar a on assolim les emocions que recordem.

La seva memòria estarà plena de whips umbrella, heel rewind o 360 barspin a la pista de Perpignan o Serinhan, o fins i tot els núvols envermellits, estirats de punta a punta de l'horitzó, en la posta de sol abans d'una bona Black Jack Pepper amb papes de luxe, però les hores compartides, els riures, el cansament, tot el que no recordin del viatge, serà el que els farà ser feliços.

Des de Busa

... i el temps passa

Castells

Vermell

Una cigarreta

Exultant

Una tarda de swing

A en Dani

Em venen tantes històries al cap que no sé per on començar ni de què parlar. Podria parlar de tots els estius que vam passar a Tossa a Cal Tonet, a l’habitació 105 o dels caps de setmana a les cel·les de Montserrat amb l’Àvia, caluroses tardes a la piscina de Mar i Muntanya o partides infinites de Clicks. De tantes hores jugant en el Casino a la canasta o al dòmino. Estius a la fàbrica traient bosses i canviant gomes de gasoses abans no marxàvem corrents cap a la platja . Recordar les vacances a Platja d’Aro o el viatge a Chicago. Festes de Cap d’any, Castanyades, revetlles de Sant Joan. La sortida al Tibidabo amb el Dos Cavalls i els entrepans de dàtils tan curosament preparats per la Rosa. Dinars a Blanes. Granollers. També hem compartit la mort dels nostres pares, els divorcis, els amics, el creixement dels fills,...

Podria seguir parlant d’un llarg llistat de moments i vivències (que no cal expliquem en públic; potser després de les copes jajajajaja), però prefereixo parlar d’altres coses. D'aquelles que no es veuen ni fan soroll. D'aquelles que passen desapercebudes i són tan importants recordar de tant en tant. Aniré més enllà. Més enllà del fet de ser família, més enllà del fet de ser bons amics. Vull parlar de la confiança de saber que ens tenim l’un a l’altre per quan ens necessitem, per quan calgui. Sempre i en tot moment. Parlar de que no jutjem el què fem, perquè respectem i recolzem les decisions que sempre hem pres. Parlar de quan ens alegrem de la nostra sort. Com ara, quan veig aquesta dona que tant t’estima, i m’alegro tant per tu,... i també per ella. Perquè et té a tu i tu a ella. I veure-us als dos junts em fa molt feliç.

Segurament volia parlar d’Amor i no sabia com fer-ho.

Júlia on fire

Aprenentatge

Encara que la vida no sigui sempre fàcil, amb els anys podem aprendre a viure fàcil. Quan l’energia del cos hagi minvat. Quan haurem d’escollir en què emprar les nostres forces finites. Quan sabrem discernir la vertadera importància de les coses. Cadascú som lliures per decidir quines són aquestes prioritats. Però les tindrem clares. Segurament serem més simples i directes. No pensarem en segones intencions ni rerefons difuminats. No veurem fantasmes que enterboleixin els nostres pensaments, ni núvols que ens ocultin la llum. Serem francs i transparents. Directes i sense pors. Hi ha gent que necessitarà molts anys... potser, fins i tot, vides. Ell fa molt temps que ho té clar i, a més, continua amb la vitalitat intacta. Moltes gràcies per compartir, Fernández.

Hi vam ser

¿Qué es la felicidad?

Selma, Jutta Bauer (1955)

Érase una vez una oveja que todas las mañanas, al amanecer, comía un poco de hierba. Luego, enseñaba a hablar a sus hijos hasta el mediodía. Por las tardes, hacía un poco de gimnasia. Después, volvía a comer hierba. Al anochecer, charlaba un rato con la señora Buitráguez. Y por las noches, se quedaba plácida y profundamente dormida.

Un día le preguntaron, qué haría si tuviera más tiempo. Ella contestó:

Al amanecer comería un poco de hierba, hablaría con los niños, por ejemplo... ¡al mediodía! Después, haría un poco de gimnasia, comería al anochecer, me gustaría charlar un rato con la señora Buitráguez. Y lo más importante de todo: por las noches dormiría plácida y profundamente.

¿Y si le tocara la lotería?

Pues,... comería mucha hierba... preferiblemente , al amanecer. Hablaría largo y tendido con los niños. Después, haría un poco de gimnasia ... por la tarde. Volvería a comer hierba y, al anochecer, me gustaría poder charlar con la señora Buitráguez. Por la noche, muerta de cansancio, caería en un sueño muy, muy profundo... ¡y plácido también, por supuesto!

Un gest

Casa del árbol / 6a Architects (2013)

Enseñar a amar

Mandela: long walk to freedom (2013)

Sigo soñando lo mismo. Sueño con mi hogar en Orlando. Oigo a todos los que he querido más en el mundo. Quiero alcanzarles, pero se han ido.

He recorrido un largo camino hacia la libertad. Ha sido un camino solitario. Y aún no ha llegado a su destino. Sé que mi país no está llamado a ser una tierra de odio. Nadie nace odiando a otra persona por el color de su piel. La gente aprende a odiar. Se le puede enseñar a amar, pues para el corazón humano es más natural amar.

Mi primer guasap