Al meu bonsai

La flor petita

Tímida entre fulles

La llum resplendeix

 

Caminar per Gallecs

 

Bicicleta, cullera, poma

Avui no recordava el teu nom. Les preocupacions es dilueixen en la meva consciència. El meu cos encara necessita sentir plaer. Només veig on va la següent passa, sense previsió per a cap cruïlla. La rutina m'empeny en aquests dies sense sentit. M'he quedat embadalit entre fotografies esgrogueïdes, sense records. 

No pateixis per mi quan t'oblidi: lliura'm al desconegut, assegut en un banc davant la plaça, el mar, el refugi, i deixa que els meus sentits s'escampin per tots els racons del que m'envolta, perquè encara reconec el que és bell. Em vull quedar xop en la pluja. Deixa'm cridar. Vull riure i plorar. Abraçar-me. Que la gent no senti llàstima: sóc més lliure que mai.

Aprendre a no pensar

El zen en l'art del tir amb arc, (introducció) Daisetsu T. Suzuki (1870-1966)

L'home és un ésser pensant, però les seves obres més grans les acompleix justament quan no pensa ni calcula. La "infantesa" només es pot recuperar després de molts anys d'exercici en l'art d'oblidar-se d'un mateix. La persona que se'n surt, pensa i alhora no pensa. Pensa com la pluja que cau del cel, pensa com les ones que arrissen el mar, pensa com els estels que de nit il·luminen la volta del cel, pensa com els llucs verds que broten sota la brisa suau de la primavera. És, de fet, la pluja, la mar, els estels i els llucs mateixos.

El control d'un mateix

 Bushido, Inazo Nitobe (1862-1933)

La disciplina de la fortaleza por una parte, inculcando la resistencia sin quejarse, y la enseñanza de la cortesía por otra, que nos requiere no estropear el placer o la serenidad de otro expresando nuestra propia tristeza o dolor, se combinaron para engendrar un cambio mental de tipo estoico...

Sigues amable

Bushido, Inazo Nitobe (1862-1933)

Aunque hieran vuestros sentimientos, debéis perdonar estas tres cosas: la brisa que esparce vuestras flores, la nube que os oculta la luna y el hombre que busca pelea.

Qué sientes cuando bailas?

Billy Elliot (2000)

No sé...

Me siento muy bien... al principio estoy agarrotado, pero cuando empiezo a moverme lo olvido todo y,... todo desaparece.

Todo desaparece y siento un cambio en mi cuerpo. Como si tuviera fuego dentro. Y me veo... volando... como un pájaro.

Siento como electricidad. Siento electricidad.

Al meu fillol

Em sento un camp d'ordi acariciat per la brisa.

Un còdol aïllat en el rierol, a l'ombra dels salzes.

Una llar perduda en la vall més verda.

Un llagut silenciós lliscant la mar plana i tranquil·la.

Avui el dia és net i clar.

He caminat sense pressa entre mates florides.

Els meus dits fan olor de romaní.

T'esperaré en el meu refugi vessant llàgrimes de tristor.

Malgrat la pluja

Malgrat la pluja, Kenji Miyazawa (1896-1933)

Malgrat la pluja
Malgrat el vent
Malgrat la neu i la calor de l'estiu
Amb un cos fort
Sense avarícia
Sense enfadar-se mai
Sempre somrient silenciosament
Menjant quatre mesures d'arròs integral al dia
Amb el miso i la verdura
Mirant bé, escoltant bé i comprenent-ho bé tot, sense tenir en compte el propi benefici
I no ho oblida
Viu en una cabana de palla petita
dins el bosc de pins del camp

Si hi ha un nen malalt a l'est

hi acudeix per atendre'l

Si hi ha una mare cansada a l'oest

hi acudeix per ajudar-la a portar el feix de palla

Si hi ha un home que agonitza al sud

hi acudeix per dir-li que no tingui por

Si hi ha baralles o conflictes al nord

hi acudeix per dir-los que no val la pena, que deixin d'enemistar-se

Quan hi ha sequera, plora

A l'estiu fred, vaga sense saber què fer

Es deixa dir per tothom que és un ximple

Sense ser elogiat

Sense molestar ningú

Jo voldria ser un home així

Entre presseguers

Encara recordo l'aire movent les flors i fulles dels arbres. Els cabells en el teu rostre. Les nostres pells assedegades de carícies. Uns núvols difuminats pintant el cel en calma. La papallona blanca dibuixant llaços entre troncs esquerdats. Pinyols i branques seques als meus peus. Els ulls engolint bellesa a dolls com si no hi hagués demà... confosos entre presseguers.   

 

Amistat

 

Els anys passen i ens acosten. Les històries viscudes acaben en una mateixa taula, entre gots plens de vi i terrisses de fang escurades amb la molla del pa. Els anys fugen i ens ajunten, oblidant el que hem sigut abans de marxar.  

Una posta en el refugi

 

 

M'agradaria no necessitar res més

Akira Toriyama (1955-2024)

 

M'afloren sentiments de bondat i innocència. D'alegria i felicitat. Immers en un univers surrealista, ple d'imaginació. Recordo amb tendresa tardes a casa de la meva àvia després de l'escola. Tornar a veure capítols gravats abans d'anar a dormir. Redibuixar els seus personatges en aquarel·les. El Dr. Slump, Arale, Follet Tortuga, Goku, Satanàs Cor Petit, l'exèrcit de la Cinta Vermella, el Gran Rei Pilaf. Em semblaven personatges valents que lluitaven per l'amistat, la veritat i tants valors que ens semblen èpics, però que són reals. 

Home feliç

He tornat a la platja amb els meus fills. Arrancant moments en el remolí dels dies atrafegats sense aturador. Gaudint de la complicitat en silenci. El sol i l'aire. La pau d'un passeig assossegat. El benestar d'un dormir plaent i confiat. Són aquells moments en els que desitges sigui el teu final.

If i can dream

If I can dream of a better land

Where all my brothers walk hand in hand

Tell me why, oh why, oh why can't my dream come true

Elvis Presley (1935-1977)

Nit de festa

Sense por d'esclatar en l'eufòria. Acollit pels anys de joventut, deixo que el follet que porto dintre expressi el seu ben estar lluny dels paràmetres de l'extrema correcció i la seguretat dels convencionalismes. 

 

Esperança

Encara la gent aixeca la vista quan surt el sol des del fons del mar. El veí m'ha preparat una lasanya. El conductor del camió fa llums al nen que el saluda des del pont de l'autopista. Un noi ofereix el seient a l'àvia que entra en el vagó. Les famílies ballen i riuen a la plaça. 

Yo solo quiero amor, Rigoberta (2024)

Tengo ganas de no explicar por qué
Yo te quiero querer sin miedo a que puedan volver
Tengo ganas de saltar a tus pies, levantar el parquet
Contarle a Dios, quién quiero ser

Un racó de sol

Aquell moment que el sol treu el nas amb prudència i apareix sigil·lós entre les teves pàgines. Feix de llum que esberla l'ombra que t'embolcalla. Agraeixes la seva escalfor. Aconsegueixes aïllar-te del teu voltant. I et sents bé. 

Simple

 

 

Perfect days (2023), Wim Wenders

M'agradaria saber viure amb el que em dóna la vida en cada moment, sense desitjar més. Gaudir del que tinc al meu voltant amb delicadesa. Del silenci amb assossec. I no tenir por de la bellesa, encara que formi part de la meva rutina.

Esperar

 

La gestió del que desitgem amb el que tenim. 

Aprendre a esperar. Sense que la força interior perdi intensitat. Perquè tornarem al tartà.

En el dia de Reis

Anem arribant a comptagotes, segons ens despertem i arreglem el matí. Omplim apilonats el passadís, amb cura de no desfer el pessebre. Amorrats al vidre translúcid ens imaginem caixes daurades plenes de colors. Els ulls brillen. Tothom està content i l'aire ple de rialles hilarants. Dels més petits als més grans, obrim la porta pam a pam, fins que la Iava dóna l’empenta definitiva. Entrem desbordats de goig sense altre il·lusió de que tot sigui possible. Els nens estripen els papers, ansiosos per descobrir. Els adults no han perdut la innocència. La Iava llegeix amb la veu entretallada, deixant-nos a tots els ulls vidriosos i alguna que altra llàgrima lliscant per les galtes envermellides, sense perdre en cap moment el somriure. Ans el contrari. L’estimació ens va omplint fins a esclatar. No donem a l'abast. El menjador s’omple de llum. Focs d'artifici il·luminen les nostres ànimes. Aïllats de tot i de tothom, aixoplugats a casa seva, descobrim l'Arcàdia tan desitjada.

Satisfacció

La satisfacció de veure com els teus fills es poden enamorar. Com gaudeixen d'aquella guspira capaç d'encendre el foc de l'ànima. Com aprenen a nedar en un mar de sentiments que no entenen de cap raó. Sentir-se eterns en un món finit. 

Gràcies, fills estimats, per compartir aquests moments.

 

Un ramen a Gràcia

M'agrada polir de la casualitat els millors moments. Que encara siguem capaços de saber extreure petites meravelles d'un passeig sense destí.

 

Vermell

El cel s'està dessagnant. Els núvols regalimen dolor. L'infern brolla d'un mar en flames. Aliens. Impertorbables al què ens envolta. Encapsulats, aïllats, protegits davant l'hostilitat ens adrecem de forma dòcil, serens i en pau. Vers l'abisme.

 

Còrdas d'Albigés

Je me dis que toi aussi, Boulevard des Airs

Sous le ciel immense et sous mes draps. Sur les bords de mer je pense à toi. Quand je pleure et quand je ris. 

Je me dis, me dis que toi aussi.

                                                                          

Volar

Llançats al buit amb la confiança lliurada en qui ens acompanya en aquest viatge, i amb les ànimes en pau, sortirem volant agafats de la mà, des de la torre daurada. 

Incoherència

Em sento culpable per tenir més del que necessito, però incapaç de renunciar al que em sobra.

Desitjo que el camí em condueixi a la misèria, però no puc fugir de les urpes de l'opulència.

Penso en marxar com un covard sense saber la manera de canviar aquest món que no m'agrada.   

Em quedo sense alè, no puc respirar, escanyat per la força de les contradiccions.

No sé fer res més que tancar els ulls i pensar en l'infinit.

 

Un divendres

Esforcem-nos per millorar cada moment. Perquè aquest és l'últim. I serà el record que tindrem de tu. 

 

Cap de Creus

 

Així recordo la força del vent i com després arriba la calma. La solitud. L'existència d'un desig. Escolto crits esgarrifosos, xiscles estremidors, i també com batega el parc en el meu pas. L'escorça és esquerpa i afilada, fins atemorir-nos pel que som. Si mai hi arribes, et voldrà net i pur. En silenci i en repòs. Potser trobaràs un racó. I arrecerat entre les seves arrugues només hauràs de deixar-te estimar.

Estornells

Algun dia sabrem volar tots junts sense destorbar-nos?

 

Cinema a la fresca

McFarland (2015), Niki Caro (1966)

"No hay nada que no puedan hacer con esa clase de fuerza. Con esa clase de corazón".

 

Sentir els fills

... i avui he sentit amor.

Compte enrere

L'Eternitat ens defuig, sortosament. És aquesta lleugeresa la que ens recorda que siguem conscients de cada moment, perquè mai més el tornarem a viure igual. Ens crida alçant-se del tro, ens sacseja removent-nos els cossos adormits, per evocar la nostra presència efímera. Gaudim de ser éssers finits. 

 

Les paraules divines

Divinas Palabras, Don Ramón del Valle-Inclán (1866-1936)

Lugar de condes. Viejo caserío con palios de vid ante las puertas. Eras con hórreos y alminares: sobre las bardas, ladradores perros. El rayar del alba, estrellas que se apagan, claras voces madrugueras, mugir de vacas y terneros. Sombras con faroles entran y salen en los establos obscuros, portando brazadas de yerba. Cuece la borona en algún horno, y el humo de las jaras monteses perfuma el casal que se despierta.

Una paella a Burriana

 

A cullerades ben petites per allargar el plaer, dibuixant en la capa fina i encrostada de l'arrós melós. Riuades sense fre de gust s'estenen per tot el teu cos, saturant els teus sentits . Sol. Un got de vi. Pau i tranquil·litat. El Arenal.

Arribar

Quan l'esgotament queda somort. Quan l'ànima esculpida i vulnerable, embeu estimació i afecte a dolls.  Els Lestrígons, els Cíclops i l'aïrat Posidó es dilueixen en les abraçades de l'arribada, en les paraules que calen fins el més endins.

 

Pixar-se de riure

El guateque (1968), Blake Edwards 

 

Una festa a casa

 

Per omplir els buits de l'ànima sempre busco protegir-me amb gent que estima. Obro les portes de bat a bat sense preocupar-me i deixo que tot passi.

Nostàlgia

 f. [LC] [PS] Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar.

Tus hijos no son tus hijos

Khalil Gibran (1883-1931)

Tus hijos no son tus hijos,
son hijos e hijas de la vida,
deseosa de sí misma.

No vienen de ti,
sino a través de ti,
y aunque estén contigo,
no te pertenecen.

Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos,
pues ellos tienen sus propios pensamientos.

Puedes abrigar sus cuerpos,
pero no sus almas,
porque ellos
viven en la casa del mañana,
que no puedes visitar,
ni siquiera en sueños.

Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerles semejantes a ti,
porque la vida no retrocede ni se detiene en el ayer.

Tú eres el arco del cual tus hijos,
como flechas vivas,
son lanzados.
Deja que la inclinación,
en tu mano de arquero,
sea para la felicidad.

El Jardí

Biblioteca Gabriel García Márquez

M'agradaria sentir-hi pau. Escollir un llibre qualsevol i llegir. Música. Sentir-me sol en la meva bombolla. Gronxar-me harmònicament com un pare el bressol del fill. Quedar-me descalç i deixar que l'aire m'acariciï els peus. Si mai tingués un jardí... 

 

Riure

Tanca els ulls, Txarango

Que els matins et despertin sense precipicis. 

Que estimis molt algú sense que el necessitis.

I no deixis que les ferides s'endureixin al cor. Que no reposin al pou de l'ànima.

Recorda, si plou dins teu, que caminar cura les ferides. Que viure, viure no és estar vius. Viure és l'actitud d'omplir la vida.

La vida, allò que passa quan tu rius.

Santa Maria del Pi

Et deixes anar, tanques els ulls, i lliures la teva ànima a qui t'ofereix l'aixopluc que estàs cercant. 

Bola de Drac

"Gohan, me mostraste que el poder no es nada si no es guiado por el amor"

Piccolo

Satisfacció

M'emociona la gent entusiasta. Qui s'enamora. Aquelles persones que tenen projectes. Les que lluiten i s'esforcen per aconseguir els seus desitjos. No sempre ho aconseguirem, però tot el camí que hem recorregut per fer-ho serà potser l'objectiu final que desconeixíem. M'agrada veure ànimes satisfetes, i sense resignació, gaudint del que tenen. Les que Viuen amb tanta força com el cos els permet, plens d'il·lusions. Amb ganes de menjar-se el món. Vull sentir-me a prop de la joia que transmeten. Abraçar-me a la seva energia. Gràcies Bebita. 

 

Un perfect

Amb temps de fer tot el que tens ganes de fer. Sense despertador ni rellotge que em recordi el quan. Ser capaç de sortir de l'aigua sense cobdícia, en una gran onada de la que encara recordes el recorregut. Córrer per la platja, amb tantes ganes com tens de sentir-te ràpid i fort, i absent de dolor. Una dutxa amb Moussel, i Heno de Pravia a dojo per sobre el teu cos. Un plat de pasta amb anxoves i formatge parmesà. Dos ous crus. Una copa de cava. I una poma. Avui el dia és fresc i sembla que el vent a netejat la boira que ens voltava pel cap. Una migdiada i els llençols nets. Potser farem l'amor i una truita francesa amb la pel·lícula del diumenge. Hi ha dies que semblen rodons. Potser ho són.

Estem sols

 Águilas, renos y camellos, Mayte López Ferrer (1973)

En mi opinión la teoría falla en su segundo supuesto, que haya un alma a quien echarle la culpa o pedir favores. Pero esto es lo de siempre: es demasiado duro para el hombre de todos los lugares y épocas admitir que está solo, que no tiene explicación para muchas cosas y control sobre casi ninguna.

Núvols

 

Fills

I et llences amb els ulls ben oberts a l'infinit per assaborir cadascun dels instants que estàs a punt de viure, sense temença a un camí sense retorn, ni a la seva desconeixença. Tindràs moltes foscors. Tindràs més llums. Tant amor per donar sense regles fixes ni condicions. No esperis, ni desitgis. Gaudeix del que tindràs, potser un dia marxarà.

 

Els Reis de casa

Com una vida estranya i allunyada de mi, han passat uns anys plens. Satisfet i orgullós de la feina feta, quan he mirat enrere sense por a què em trobaria, coneixedor que l'amor sempre ha estat entre nosaltres.

 

Una mar verda

Águilas, renos y camellos, Mayte López Ferrer (1973)

Mongolia se rueda en un interminable plano secuencia, con gran angular y sin audio. Trescientos sesenta grados de silencio. Pasan cosas, todas lejos, puedo verlo, pero ningún sonido se molesta en recorrer la distancia hasta mí.

Una nit a l'estepa

 Águilas, renos y camellos, Mayte López Ferrer (1973)

... los gers y los rebaños se sucedían allá lejos mientras anochecía. Dormí y cuando desperté vi otra vez el cielo estrellado de un lugar sin contaminación y de clima seco: la Vía Láctea como un rastro de sal sobre mármol oscuro, las estrellas que llenaban todo el semicírculo y llegaban hasta la línea misma del horizonte imaginado,...

Guspires

 

Segueix lluint igual. Amb la mateixa intensitat. Potser menys embranzida. Els nervis recorren cada racó del meu cos per por a que la mar deixi de bombar little waves. Sempre espera, a que arribi. I, quan hi sóc, m'empeny, fent-me lliscar no més d'uns instants que em resulten infinits, recordant sensacions a vegades oblidades en la meva deixadesa.   

Se'n van

 

Balloon girl 2002, Banksy (1974)

I obro el puny tan aferrat al que més estimo, per deixar que sigui el vent qui s'endugui les ànimes volanderes, lluny de tot, fins i tot de mi.  

Razzmatazz

El Tricicle, Luz de Gas, Razzmatazz,... Més que escurçar la llista de qüestions pendents, o desmitificar l'imaginari. No recuperaré el temps perdut. No són els llocs ni els fets concrets. Cada moment és especial per amb qui estàs, i quan hi estàs. Agafa'l. Deixa't portar i que sigui el teu transcórrer qui et faci descobrir noves ítaques.  

Repòs

Poc o res. Un bri de gespa. Un pam on ajeure'm. L'escalfor del sol. La brisa perduda entre els rínxols. I el temps s'atura fins que l'atrapo.

 

A cavall

El desig de creuar estepes sense horitzó, galopant al ritme d'un cavall salvatge. Quan tanco els ulls escolto els cascs repicar en el camí polsegós. Em sento lliure, abraçat al seu coll tan ferm, amb la crinera ballant al vent, muntant sense sella ni regnes que el guarneixin. Tot somniant abans de llançar-me confiat als braços de Morfeu. 

“La possibilitat de realitzar un somni és el que fa que la vida sigui interessant”. (Paulo Coelho)

 

Ideals

Compartir un món ple d'ideals. Omplir-lo de principis diferents. I maneres diverses d'encarar com fer res en un mateix escenari. Seguir lluitant, durant els anys, sense altre satisfacció que la de no haver renunciat, lluny de l'objectiu final. No cedim al delit de l'instant, tan urgent davant del fracàs, i seguim bregant per enaltir el nostre esperit.

 

 

Aturar-se

El cor em plora, tot i que les llàgrimes d'enuig encara deixen entreveure el foc que duc dintre. 

El cos crida les paraules que no ha sabut trobar la meva ment. En el camí, m'aturo i vetllo per les seves vergassades.

Agafo de la mà el temps, no fugi. I recordo tot el què sóc, abans no m'oblidi.

 

 

 

James Joyce

She weeps over Rahoon (1913), James Joyce (1882-1941)


Rain on Rahoon falls softly, softly falling,
where my dark lover lies.
Sad is his voice that calls me, sadly calling,
At grey moonrise.
Love, hear thou
How soft, how sad his voice is ever calling,
Ever unanswered and the dark rain falling,
Then as now.
Dark too our hearts, O love, shall lie and cold
As his sad heart has lain
Under the moongrey nettles, the black mould
And muttering rain.

Un Jamboree

M'agrada veure el moviment accelerat dels dits fent tremolar les cordes, i com balla enamorat amb el contrabaix. Les mans llisquen per sobre de les tecles, acariciant-les en cada petita petjada. Com els peus juguen amb els pedals, les varetes repiquen de plat en plat, i volten d'un tom a l'altre. Aparentment discordants, expressen sentiments en tots els gests i cadascun dels sons. I així els llencen a la improvisació fonent-se en una poesia per a les meves oïdes.    

No més

Adiós a Mongolia, (Zigor Aldama, 1980)

Hoy es el día que un santón ha indicado como el más propicio para realizar el primer corte de pelo, un ritual que se lleva a cabo cuando las niñas alcanzan los cuatro años, uno más que los niños. Muestra atávica de la dureza del nomadismo, esta ceremonia celebra que la chica haya sobrevivido a la etapa más delicada de su vida.

El ritual es siempre el mismo: el familiar que llega le toca con cariño la parte izquierda de la cabeza y le susurra al oído un pequeño discurso. En general, le desean suerte en la vida y le piden que sea buena persona.

Wanderer

 Petit tractat sobre la immensitat del món, Sylvain Tesson (1972)

El jove poeta que només pot apaivagar la flama del seu foc interior en la pols dels camins serà anomenat pels seus amics el Wanderer, mot alemany que costa de traduir a altres llengües. Seria una combinació entre el viatger clàssic a la recerca de les meravelles del món i l'errant lliure de tot límit. Sovint, quan faig els meus camins, penso en la figura del Wanderer.

La bellesa subjectiva

En la nit més negra em pot encegar la llum. El desert ple de res, omplir-me el pit fins a esclatar. La multitud de la ciutat, ensordir-me en el silenci més absolut.

Si tinc la sensació que tot el que m'envolta transpira bellesa, no sempre és culpa de l'entorn, ets tu quan m'acompanyes, aquell estel que esquerda la foscor.

Un llibre a Cuesta de Moyano

 

Cobertes desgastades, envellides i plenes de pols. Lloms amb sanefes daurades es mostren ufanosos al pas dels vianants. Fulles corcades, de tacte aspre, esgrogueides i necessitades d'alguna carícia . Aquella olor a resclosit que es genera després dels anys. Perdre's entre mots dels que ja no recordes el significat, però t'enamora la seva sonoritat, música sublim. El plaer de llegir per llegir, sense altre sentir... 

Uns riures per Olot

No cal embriagar-me en la voluptat. Ni desitjar el que em manca. Des de la tranquil·litat que em concedeix l'haver après a no necessitar més del que ja gaudeixo (potser perquè ho tinc tot), esclato de riure. M'ofego entre llàgrimes de felicitat. I, per fi, em volatilitzo i desaparec exultant entre ànimes amoroses.

 

Sol

Avui fa fred. El cel està encapotat. Potser les muntanyes es despertaran enfarinades. Els carrers són buits. I ningú m'espera.

Les terrasses recullen les taules. Les persianes cauen. Els porticons es pleguen. I ningú m'espera.

Les llars fumegen. Els coberts repiquen en els plats abans de cada xarrupada. 

La mare crida. El nen juga. I jo sóc aquella ombra que llangueix al final del passadís.

Mirar

Arrugues i taques. Pel blanc. I una mirada que s'endinsa en els amagatalls més recòndits del teu esperit. Deixa que el silenci recorri lliurement entre els camins del laberint, encara que només sigui per amansir la fera. En la serenor sent el vent i com les darreres fulles de l'hivern crepiten en el teu vagar. No trobaràs respostes, però. Lliura't al Temps sense por i confia en la seva sapiència. 

 

A la meva filla

En l'aixopluc de la teva esfera celeste es projecta un jardí daurat. Objectes astronòmics dansen en moviments sinuosos i harmònics al teu voltant. Es fa el silenci, fins que apareix la música per amalgamar en una composició angelical tot allà on sigues tu. Gràcies.

 

A les Muscleres Petites

Sense alterar el seu semblant, les roques arrugades resten sobre el mar, mirant com els núvols passen i canvien de color. Esperant la nostra arribada, acullen només amants sense càrregues feixugues. Alliberats de qualsevol llast. I arrecerats en els seus braços es lliuren al plaer que tan sols es pot tastar a la llunyana Arcàdia. Nets i alleugerits tornen plens de buit a la seva llar. Un dia serà la nostra.