El mirall

El salze cec i la dona adormida, Haruki Murakami (1949)

Quan va sortir el sol, el tifó ja havia passat. El vent havia parat i el sol escalfava de valent. Em vaig dirigir a l’entrada. A terra hi havia el sabre i la cigarreta que m’havia caigut dels dits, però ni rastre del mirall. No hi havia estat mai. En aquella paret mai no hi havia hagut cap mirall.
O sigui que no vaig veure cap fantasma. El que vaig veure no va ser altra cosa que jo mateix. Tot i així, m’és impossible oblidar la por que vaig sentir aquella nit. I sempre que me’n recordo, penso que la cosa més terrible que hi ha en aquest món som nosaltres mateixos. ¿No trobeu?