Qui fos com elles!

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.