Avui nedo

Una, dues, tres, quatre, cinc, sis braçades i agafo aire. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis braçades i agafo aire. Una, dues, tres,... Expiro l’aire amb el cap submergit entre fines bombolles. Amb pocs minuts quedo amarat de mar. La sal es filtre pels meus porus. I el meu cos ja forma part d’aquest entorn en moviment. Cada cop que inspiro, el sol m’acaricia el rostre, esperant-me cada sis braçades. Ni pensaments, ni cabòries, ni preocupacions. Únicament m’esforço per mantenir-me integrat en un medi estrany. Fins que aconsegueixo deixar-me, sense notar ni peus ni mans. Em desplaço despreocupat dels límits fins aproximar-me a l’infinit. Percebo sensacions de lleugeresa, satisfacció i benestar. Lluny de tot, a prop de res. Una onada em recorda on sóc. Miro el rellotge i penso que el meu cos segurament ja deu tenir ganes de trepitjar la sorra fina de la platja. Pujo per les roques de la vora. Em dutxo amb els ulls tancats de cara al sol. I camino tranquil·lament cap al meu Focus amb una energia renovada, pensant quina sort de tenir el mar a casa meva.