El meu somriure es reflectia en el seu rostre, del millor marbre de Carrara. Així una escultura de Miquel Àngel. De posat gèlid i intemporal. Pell fina. Llavis setinats i inexpressius. Una nit humida a la vora del mar. No sé com era la lluna, sí el so de les onades arrossegant-se sobre la sorra. I una abraçada que es va perdre en el temps, al final de la passera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario