Una gota d'aigua

 

Vent

 

Si jo decidís

Obligaria a menjar sa i a fer esport dos cops per setmana.

Obligaria a llegir un llibre al mes i anar al teatre cada dos.

Obligaria a deixar el mòbil apagat un dia a la setmana.

Obligaria a participar en algun voluntariat.

Obligaria a reciclar i a no tirar ni una engruna de menjar.

Obligaria a escoltar i a ajudar al veí.

Obligaria a visitar als pares dos cops per setmana.

Obligaria a utilitzar el transport públic.

Obligaria a respectar el silenci.

Obligaria a entrar somrient a la feina.

Obligaria a no donar petons fins que s'acabi amb totes les pandèmies.

... i ja que hi som, obligaria a vacunar-se, fins i tot a la gent de països sense recursos.

 

Arrugues

... i una espurna d'aire fresc.

 

El temps

A casa, m'he convertit en espectador de les sobretaules, amb els meus fills. 

Quan vaig a prendre una cervesa, les meves històries repetides acompanyen les rialles i energia de la gent que m'envolta, a punt de viure projectes que jo ja he viscut tan feliçment. 

Els anys s'aferren a les meves cames, quin llast, volta rere volta.

Prendre consciència del pas i del que ens queda per passar del preuat temps.  Lluny dels discursos ensucrats del Carpe Diem, i per por a no acceptar la decrepitud, desitjo prosseguir el camí sense miraments per dir que, fins a dia d'avui, he aprofitat cada segon de la meva vida.

Caminar sobre el mar

 

Córrer sol a pistes

 

He sentit les meves passes. Els refilets dels ocells. Els cotxes de l'autopista. Tenia una mica de calor. Feia sol. Les ombres dels arbres es movien amb el vent. I no ha passat res més. Segurament és molt.

 

Festival Fantàstic de Sitges

Serramarina Alella

L'altre dia em preguntava a què preferiria pertànyer:

a un club social d'atletisme, o a un club d'atletisme social?

Jo, ho tinc molt clar.

 

Amor

 

Estic feliç quan veig a dues persones estimar-se, a qui no importa el demà perquè estaran junts, i ho fan saber a qui els envolta. Quan veig una guspira en creuar-se cada mirada. Aquest somriure tendre i innocent, o l'alegria que els empeny en el seu caminar.  

Gràcies per compartir.

Una Montjuïch

 

M'agrada sentir-me partícip de gent que creu en el que fa per amor a l'art. Dels que en fan de la passió un ofici sense benefici. Perquè mai tindré el valor de fer-ho, emplenant d'excuses tots els meus arguments. Pensar que hi ha gent a qui no li fa falta donar raons ni convèncer a ningú de res. Potser són imaginacions, desitjos incomplets. Necessito creure en la seva existència per seguir respirant.

Deu minuts a l'office

Necessito aquests minuts en els que escolto els pensaments com barrinen. El so del cruixir d’una mastegada o el xarrup d’un glop de cafè. Cada minut com passa. Notar l’aire de la meva respiració. Acariciar-me les mans. Necessito solitud. Està buit. Absent de tot. Tancar els ulls per uns instants, i caminar pel desert. Deixar que el vent sigui lliure i esperar que s’endugui una ànima perduda, sense rumb ni direcció.